2 de juny de 1938, Vilanova de Meià. Una parella jove somrient posa per la càmera. Ella amb faldilla i sabates i ell amb l’uniforme militar impecable. Somriuen, és un moment d’alegria, fa temps que no es veuen.. El teló de fons és un bosc mediterrani i un camí ple de rocs, estem en algun lloc del front en plena guerra civil.
Text Enric Rubio
Són la Montserrat Sureda Pijoan i Bonaventura Pau Soler, capità de la 30a divisió de l’exercit republicà. El fotògraf del batalló immortalitza un moment de la visita de la secció femenina de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), en què fan entrega d’una senyera als combatents del front republicà.
Aquesta foto s’hauria pogut quedar en el fons d’un calaix de casa de la Montse Pau, del Veïnat de Salt, com un record de família. Però el dia 28 de març de 2013, El Periodico de Catalunya la publica en portada, i atribueix l’autoria de la foto i la identitat dels retratats a altres persones.
El Periodico utilitza la fotografia per explicar que la Comissió de la Dignitat acabava d’adquirir un fons de 1.368 negatius de fotografies de la guerra civil i l’exili republicà que estaven a punt de subhastar-se a França. Gràcies a particulars, a la revista Sàpiens i Ara Llibres es van poder comprar i recuperar així un fons fotogràfic de gran valor històric.
Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen
Els experts busquen pistes dels negatius i suposen que l’autor podria ser el jove militar que surt a la foto. Fals, l’autor no és ni mes ni menys que Francesc Boix, jove fotògraf molt conegut per el seu paper en el judici de Nuremberg contra la cúpula del govern nazi. De fet, va ser l’únic espanyol que hi va declarar. En el judici, es van utilitzar les fotografies que va aconseguir treure de Mauthausen. Durant la seva reclusió, va treballar al laboratori fotogràfic del camp de concentració, allà va aconseguir copiar i amagar imatges on es veien els maltractes, les condicions dels presoners, imatges dels capitostos i responsables del camp que s’utilitzarien com a proves per inculpar els responsables d’aquells fets.
El Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME), té des d’ara fins a l’11 de febrer l’exposició «Els primers trets de Francesc Boix» on es pot veure part de l’arxiu recuperat. És una bona ocasió per visitar aquest excel·lent museu dedicat sobretot a la salvaguarda de la memòria de l’exili republicà.
La troballa
La primera en reconèixer els verdaders personatges de la foto és la Valerie, neta de la parella retratada, que es queda bocabadada en veure la portada i reconèixer la parella a l’instant. Es posa en contacte amb la resta de família. Busquen, remenen i sorpresa! Troben la mateixa foto publicada pel diari i el més sorprenent és que hi du les anotacions de l’avi en què hi diu el dia, el lloc i l’autor. Es posen en contacte amb la comissió de la dignitat i els expliquen la troballa.
Aquesta és la història que em porta un dia a visitar la Montse Pau, filla del matrimoni fotografiat, a casa seva, al Veïnat de Salt. M’hi acompanya l’Òscar, fill seu i amic de fa temps. Interessant-me per la foto, m’expliquen la història del «Papi» i la «Mamie», els avis, resumida en un munt d’anècdotes, moltes de pel·lícula.
Guerra i exili
En Bonaventura Pau va esdevenir capità quasi per casualitat, ell anava per a metge però la guerra ho va canviar tot. Home de conviccions republicanes i socialistes va esdevenir capità, segons diu la seva filla, perquè tenia més estudis que d’altres. Va fer la guerra al costat dels combatents de ERC, PSUC i altres catalans mobilitzats de la 30a divisió.
Un dia, just abans de la desfeta republicana, va rebre una ordre dels comandaments que l’enviaria a l’exili abans d’hora. Havia de posar fi a unes congregacions religioses que es duien a terme a Banyoles. L’avi Pau, obedient, va acatar l’ordre però en comptes de posar fi a la congregació van travessar la frontera amb la Montserrat cap a França. Part de la congregació religiosa eren familiars seus i evidentment els va alertar del perill que corrien. A partir d’aquí comença una nova vida a França, creiem que s’establiren de seguida a Prades, però podrien haver estat alguna temporada en algun altre lloc del país.
Ara bé, el que si recorda la Montserrat és que en un dels seus viatges a París, el seu pare es va veure atrapat a la capital durant l’entrada de les tropes nazis. Aquell 14 de juny de 1940, quan les tropes alemanyes entraven a la capital francesa, en Ventura es trasllada a Prades, però per por a ser capturat en un tren, emprèn un viatge de 20 dies en bicicleta fins a la capital del Rosellò, on estaven establerts i on més tard naixerà la seva segona filla, la Montse Pau.
El primer fill, en Lluís, segons ens diu la Montse, hauria nascut a Porqueres per voluntat de la seva mare que va voler entrar clandestinament a Catalunya per anar a tenir el fill amb la seva família.
Més tard, amb l’arribada del gruix d’exiliats després de la retirada republicana, farà amistat amb exiliats que van arribant a Prades, com el músic Pau Casals, que esdevindrà el padrí de la Montse, i l’escriptor Joan Alavedra (secretari de Pau casals), amb qui es coneixien d’abans.
Pau Casals, padrí en temps de guerra
«-Ets la fillola d’en Pau Casals?
-Sí, sí, i la meva padrina és la Montserrat Alavedra, mare del que acabaria sent polític. Si el seus pares veiessin com ha acabat el seu fill!! La Montserrat Alavedra em va enviar mona de pasqua fins que vaig fer 21 anys! Fins hi tot quan vivia a Londres, cada any, no fallava mai.»
Aquesta revelació em posa els ulls com dues taronges. Allà a Prades, l’avi Pau va fer-se documentació falsa i va passar a dir-se Lluís Soler. Tot i tenir a la seva muller i els seus fills Lluis i Montserrat amb ell, s’enyorava de la seva família de Banyoles i els anava a veure tot hi saber el risc que corria en travessar la frontera clandestinament. Durant els anys 1940-1942 va passar unes vint vegades a l’altre costat, viatges en què aprofitava per fer contrabando i ajudar així a passar les penúries de l’exili.
Un bon dia, a casa del mestre Pau Casals, una dona desconeguda de Perpinyà li fa una proposta: estaria disposat a ajudar la causa dels aliats travessant persones perseguides pels nazis en alguns dels seus viatges?
(xofer de Peter
Churchill, Montse
Pau, Peter Churchill,
Odette, Bonaventura
Pau i Albert Pau) a la
platja de Badalona
La résistance
En Ventura accedeix. Travessa la frontera multitud de vegades amb gent diversa. Un dia, aquesta mateixa dona, cap de la resistència de la zona, li proposa de passar a l’altra banda un «peix gros»: Peter Churchill. És el nebot de Winston Churchill, l’ex-primer ministre britànic que ha d’arribar fins a l’ambaixada d’Anglaterra a Barcelona. Amb totes les precaucions del món aconsegueixen travessar els Pirineus i arribar a Banyoles, on es queden dues nits a casa d’uns amics fins que un cotxe de l’ambaixada anglesa el ve a cercar.
Arran d’aquest viatge, el matrimoni Peter Churchill i Odette (famosa espia doble durant la Segona Guerra Mundial), vida de la qual va quedar plasmada en la pel·lícula Odette, agent secret número 33, els anaren a visitar a Badalona un cop acabada la guerra mundial.
La vida a Prades, però, va quedar estroncada quan un dia, ben entrada la dictadura, varen anar amb l’equip de futbol de Prades, on feia de porter, a jugar un partit amistós a Figueres. Malauradament, entre el públic hi havia un antic company de medicina afecte al règim feixista que el va reconèixer i el va denunciar a la guàrdia civil. El van detindre i empresonar a la presó de Salt, on va estar només un mes. El van alliberar gràcies, segons la seva filla, a la amistat que tenia la família amb Magdalena Olina, veïna dels pares de la Montserrat Sureda a Porqueres on tenien la casa i un escorxador de la seva propietat. Segons diu la Montse, els Olina eren coneguts maçons amb moltes amistats a l’alta societat.
Després del seu alliberament, la parella s’adapta a la situació de dictadura que viu el país i viuran a diverses poblacions de Catalunya; a Badalona es on viuran mes anys i on anaren Peter Churchill i Odette a donar-los les gràcies per haver ajudat a passar la frontera a Peter en la seva fugida cap a Barcelona.
A l’últim tram de la seva vida, en Bonaventura, Ventura o avi Pau com li deien, va fer durant un temps d’arxiver municipal a Salt i també va escriure molt. Va escriure articles als diaris sobre els drets dels qui com ell, van deixar els millors anys de la seva vida entre trinxeres i a l’exili. Com a portaveu de l’Associació d’antics militars de la República, donà conferències i es dedicà a fer arribar la veu d’aquells soldats a Estrasburg, Madrid i on fes falta.
Molts el recordareu com aquell avi que des d’un racó de la biblioteca feia ressonar el tic-tic-tic d’una vella màquina d’escriure. L’avi Pau va escriure també molt sobre Salt i la seva història. L’Òscar em dona de la bossa on guarda coses del Papi, un grapat de fulls groguencs amb grapes rovellades. Són una part de les coses que escrivia l’avi en les seves estones lliures.
Apassionat de la Història, recollia dades i noms i els ordenava en aquests «fascicles» de la història de Salt: 50 anys de la vila de Salt, Engrandiment de Salt, La casa de la vila i els seus Alcaldes… són alguns dels títols d’aquests reculls d’en Ventura, en un temps on la recerca es feia a base de llibres i arxius!
D’anècdotes i històries, n’hi ha per escriure un bon llibre. De fet, el seu germà ja ho està fent. En una breu conversa telefònica, m’explica més històries: fugues espectaculars; l’amistat amb els presidents Irla i Terradelles; el viatge de vint dies travessant França amb els nazis al darrere… Però esperarem a veure si algun dia aquest llibre veu la llum per així gaudir dels detalls d’aquesta vida d’entrega i compromís amb la causa republicana i amb la seva família. I així poder saber també més coses de la Montserrat que no només fou l’esposa de l’avi Pau, per descomptat, fou una dona compromesa i valenta. Pianista, alumna del compositor ganxó Juli Garreta, va tenir també una vida intensa i heròica. Tal com diu la seva filla Montse, avançada per l’època en què va viure.
Un record per a ells i per a tots els exiliats i refugiades que tant ara com abans han hagut de deixar enrere casa seva pels conflictes, la fam o la inestabilitat política.