Salt va ser pioner dels moviments feministes dels anys 70. Una història que ha quedat en segon terme, com tantes altres històries de dones, com tantes altres històries de l’extraradi. Arran la publicació del llibre El maig de les dones. El moviment feminista a Catalunya durant la Transició, de Meritxell Ferré Baldrich, que va ser presentat a la Llibreria 22 a finals del 2018, ens trobem amb la Sion Garcia i la Carme Carreras per parlar dels inicis del moviment feminista a les comarques gironines, que va ser justament a Salt.
Text: Agnès Cabezas
centre de planificació familiar a Girona
El moviment feminista a Salt va començar la primera meitat de la dècada dels 70, tal com ens explica la Sion, “encara vivia Franco però ja començava a haver-hi una ebullició de partits, Bandera Roja, el PT, el PSUC”. L’agrupació va començar l’hivern del 1973-1974, però per poder reunir-se es van haver de posar el nom d’Associació de Mestresses de casa, “i de Girona! Perquè Salt en aquells moment estava agregat”, puntualitza la Sion.
“Una noia del PT, la Luisi, que era psiquiatra em va venir a buscar per fer alguna cosa per les dones perquè jo era l’única dona obrera que coneixia, la resta del partit eren estudiants, mestres, etc.” Com gairebé tot el que passava a Salt en aquells moments, la Sion recorda que el grup “es va començar a reunir a Can Panxut, en un traster amb una estufa de butà que ens pelàvem de fred! Érem quatre o cinc, vam fer estatuts per ser legals i jo en vaig ser la presidenta. Des d’aquí un record i agraïment a totes les dels inicis: l’Ana Mari Álvarez, la Teresa Borín, l’Àgata González, la Luisi Izaguirre, Dolors López i totes les que van passar per allà i col·laborar en algun moment”.
Drets sexuals i del propi cos
L’associació volia sobretot “alliberar dones”, com ens explica la Sion, “sobretot parlàvem d’anticonceptius, però per camuflar-ho, la Luisi, ens ensenyava a donar injeccions. Recordo la Teresa Borín, que era una curranta com poques, que venia amb una bossa de 2 kg de taronges i practicàvem això de les injeccions”. Però això era sobretot una excusa per trobar-se entre dones i parlar dels mètodes anticonceptius que hi havia en aquells moments i que eren difícils d’aconseguir.
La Carme ens explica que ella en prenia “perquè aconseguíem la recepta amb algun metge amic, però des de la seguretat social res, i depèn d’on ni te’ls venien”. Per contra, també hi havia alguna farmàcia vinculada al grup. “Hi havia una farmacèutica amiga nostra, que tenia una farmàcia a Sant Narcís, on tenia una rebotiga i allà anàvem tot el dia totes les dones, amb criatures. Ella ens feia algunes receptes”, afegeix la Carme. Però la Sion recorda que, tot i així, costava: “El més conegut era les pastilles i encara hi havia moltes dones que no s’atrevien a prendre-les, només les més progres les preníem. Moltes deien que el seu home no les deixava, coses així…”
Un altre dels punts pels quals l’associació lluitava i un dels més complicats era el de l’avortament, il·legal i totalment clandestí. “Érem molt peleonas, vam arribar a estar en contacte amb metges i gent que s’hi dedicaven clandestinament. Normalment havíem d’anar a Barcelona però havíem aconseguit també que l’equip que ho feia vingués en alguna ocasió a Girona, a casa d’algú que ens la deixava sense que ningú ho pogués saber.”
La Sion i la Carme recorden també com s’empresonaven les dones per adulteri, “aquesta va ser la primera campanya grossa que vam fer, totes anàvem amb el cartell que deia: jo també sóc adúltera”, una llei que va tardar molt encara a canviar-se.
De les mestresses de casa a la vocalia de l’associació de veïns
En aquells moments, amb Salt annexat a Girona, havia nascut amb molta força l’Associació de Veïns de Salt i s’hi va decidir crear la vocalia de la dona. “Érem les mateixes de Can Panxut que, per poder arribar a més gent, ens vam posar dins l’associació de veïns, perquè de fet, la majoria ja hi participàvem individualment.”
Estant dins la vocalia va haver-hi un dels moments més tensos per al grup feminista. “Vam fer una gran campanya d’anticonceptius i a favor de l’avortament. Vam portar uns cartells preciosos i molt grans del barri de la Mina, amb una foto d’una noia molt joveneta, vestida molt pobra, amb una criatura mocosa enganxada i una panxa enorme, i amb el títol: “Cap embaràs no desitjat, anticonceptius lliures per no avortar, avortament lliure per no morir.” Això va tenir molta repercussió i es va denunciar a la Fiscalia. La Sion i altres companyes van ser citades als jutjats però “menys mal que tots els homes de l’associació de veïns van venir a declarar i ens van fer costat”, recorda la Sion. A la declaració volien saber qui portava el lideratge i d’on havien tret els cartells però tothom va dir que no sabia res i finalment es va declarar nul. “Aquest cop em vaig sentir molt orgullosa dels homes de l’associació!”, afirma la Sion.
Les dones, també pioneres en l’alfabetització d’adults
El fet d’estar dins l’associació com a vocalia va fer que el grup s’obrís a més dones i la Carme recorda que sovint es trobaven que algunes no sabien ni llegir ni escriure i per això van decidir començar a fer alfabetització. “Va ser la primera escola d’adults de les comarques gironines”, afirma la Carme. En aquells moments havia aparegut el mètode Paulo Freire, un sistema que havia creat aquest pedagog per poder ensenyar alfabetització d’una manera més adequada als adults. “Després vam començar també a ajudar la gent a treure el certificat d’estudis, que no era ni el graduat, era com un document que certificava que havies anat a col·legi uns anys”, afegeix la Carme. “Volia dir que sabies llegir i escriure, sumar i restar, bàsicament. Després va venir el graduat escolar, però això ja era una altra cosa, ja havies de fer un examen”, puntualitza.
El salt a Girona i la creació del Casal de la Dona
El grup de dones de Salt volia trobar un espai a Girona per ampliar el grup i els calia trobar un local. “Els únics que tenien locals en aquells moments eren l’església, i com que jo venia de la joventut obrera catòlica, el sector progressista treballador, coneixia els capellans més progres, comunistes”, relata la Sion. Va ser així com ella i una altra companya van anar a l’església del Carme de Girona a parlar amb el mossèn i li van explicar que buscàvem un local per reunir-nos un grup de dones per fer xerrades, formació, etc. “No ens va fer cap pregunta perquè ja va veure que no érem les típiques dones d’acció catòlica que anàvem a resar el rosari… però ens va deixar un local al carrer Alemanys”, explica la Sion.
Quan es van començar a fer les primeres xerrades al carrer Alemanys “va haver-hi una gran repercussió”, descriu la Sion. Això va coincidir amb el moment en què el PSC de Girona era un partit molt fort, “en Nadal s’estava promocionant i es perfilava com a futur alcalde, llavors les dones que eren del PSC venien allà perquè hi havia molt caliu”, explica la Sion.
Però justament el grup es va dividir per la institucionalització d’un centre de planificació familiar. La Sion recorda que s’estaven plantejant fer aquest centre però que “el PSC van voler apoderar-se’n. Eren qui tenia possibilitats més perquè el seu partit estava a punt de governar Girona. A nosaltres ens era igual qui ho liderés si es feia com volíem les dones.” Però finalment no es va plantejar com esperaven: “Es va presentar la proposta al Teatre Municipal de Girona, ple de gom a gom. Ens van començar a explicar com seria, nosaltres feia temps que ho havíem estat treballant, teníem clar que volíem que fos un centre amb un tracte especial, feminista… i el que es va explicar allà no era res de tot això”, diu la Sion.
“Perquè ho havien planificat homes”, afegeix la Carme. “Nosaltres volíem un centre de planificació encara que fos amb voluntariat, ells hi van posar metges, ho van fer tot institucional i va canviar-ne el significat”, puntualitza la Carme. La Sion explica que “el concepte feminista no hi era. Hi anaves i el primer que et preguntaven era si eres casada o soltera, si tenies relacions estables o no. Nosaltres no havíem lluitat per fer un centre de planificació que et demanés l’estat civil. I el primer que et posaven si no tenies relacions estables era promiscua!”.
El grup de dones que es desvincular d’aquesta proposta van formar el Casal de la Dona. “Aquí ens trobàvem les feministes més per amistat que no pas per reivindicar. Que fèiem les dues coses! però era un local per a tothom qui hi volgués venir, a fer un cafè, un te, etc.”, recorda la Carme. Per la seva banda, la Sion també en té molts bons records: “ens unia una empatia, totes teníem problemes, dubtes, inquietuds, cap sabia gaire per on tirar, però teníem clar que ho havíem de fer juntes”. El fet de trobar aquest grup va representar molt per la majoria de les dones que hi assistien: “vam tenir la gran sort de trobar-nos amb les nostres idees revolucionàries, això ens va ajudar a trencar amb el que ens havien ensenyat fins aquell moment i que dúiem enganxat de les nostres mares”, explica la Carme i ho compara amb la situació actual: “si tu ets feminista ara saps que tens moviments on anar, però en aquells moments no en tenies, per això va ser un moment molt important a les nostres vides, poder exterioritzar les idees que teníem, això ens va agermanar, érem germanes”.
La Sion també recorda aquells dies amb molt d’entusiasme: “Portàvem molta empenta, cada dissabte fèiem una parada de llibres a la Rambla i anunciàvem totes les activitats que fèiem, que eren moltes, allà on ara hi ha el Museu d’Història”. “Estàvem en contacte amb moltes dones republicanes vinculades a la sanitat o a l’ensenyament que venien a explicar-nos coses i això ens enriquia molt i ens donava molta marxa”, conclou la Sion.
Final d’una època
El Casal de la Dona va anar minvant al voltant del 86-87. Per una banda per la dificultat de mantenir el local on es reunien. “Vam canviar de local per anar a un espai que ja no era de l’església i pel qual havíem de pagar lloguer. Recordo com el vam pintar entre totes de lila i amb diversos dibuixos. Però després poca gent pagava, unes perquè se’n descuidaven, altres perquè no tenien peles, i ens en vam anar cansant de la situació”, recorda la Sion.
Però aquest no va ser l’únic motiu pel qual el Casal es va anar desfent. La Sion relata que “també es va desfer perquè era un moment en què van sortir molts altres grups: ecologistes, pacifistes, etc. I com que eren grups tots minoritaris i marginals, pensàvem que ens podríem unir, que tot es podria englobar, i és veritat que a les manifestacions anàvem junts i tots reivindicàvem el mateix, però a l’hora de treballar era important que cadascú es reunís amb el seu grup i el Casal es va anar disgregant”.
La Carme opina que aquest factor ha estat sempre un handicap per als moviments feministes. “Les dones, a banda de ser feministes, a més podem ser ecologistes, etc. i això vol dir que ens hem desplaçat cap a altres lluites, i aquí és el gran problema que hi ha hagut”.
Tant la Sion com la Carme, però, coincideixen que aquest darrer 8 de març hi ha hagut un abans i un després, sobretot arran la sentència del cas de la Manada, que ha fet sorgir el que ja hi havia però havia quedat com dissolt. “Aquí no hi han consignes de cap partit, això és dones. Totes. I això és una llàstima però s’havia perdut fins ara”, lamenta la Carme.
Totes dues coincideixen en que si avui dia es tornés a formar el Casal de la Dona caldria lluitar sobretot contra totes les formes de violència masclista que existeixen i també perquè s’exerceixen els drets d’igualtat que en molts casos són presents de manera escrita a les lleis però que no es compleixen.
Drets laborals, la reivindicació de Salt a les Jornades de la Dona del 76
Un dels moments crucials per a la història del moviment feminista a Catalunya va ser les Jornades de la Dona del 1976 a Barcelona. El grup de Salt també hi va participar. La Sion va ser qui va preparar el text que es va llegir a les jornades, ella com a treballadora del tèxtil sabia molt bé què s’hi coïa en el món laboral i la discriminació existent cap a la dona. “Quan s’estaven preparant les Jornades, la Luisi em va dir que havíem de presentar una ponència i que l’havia de fer jo, ja que era l’única que treballava en una fàbrica.” Les jornades van tenir lloc al Paranimf de la central de Barcelona. “Un cop allà la va haver de pujar a llegir ella perquè jo em cagava a les calces!”, recorda tot rient la Sion.
Van ser unes jornades de gran importància, “hi havia el grup de Salt i havia gent de tot arreu. Va ser la primera vegada que es feien aquestes jornades a Catalunya”, explica la Carme. Un parell d’anys enrere s’havien fet les de Madrid, però, en aquesta ocasió, era la primera vegada que les feministes catalanes es trobaven. “Les convocava Catalunya però hi van venir dones de tot Espanya, moltes que eren referents per a nosaltres”, afegeix la Sion.
Situació de la dona treballadora a la indústria tèxtil de Salt
Associació de mestresses de casa – Girona
(Article llegit a les Jornades Catalanes de la Dona, maig 1976, Barcelona, publicat al llibre sota el mateix nom per Documentación y Publicaciones Generales, S.A, col·lecció Alternativas, gener del 1977)
Malgrat la Llei de Relacions Laborals, que estableix que la dona té iguals drets que l’home respecte a retribucions i millores, les treballadores tèxtils de Salt no han vist que la seva situació es normalitzés.
Com totes sabem, la dona que treballa està sotmesa a una doble explotació: la que pateix sobre la seva força de treball i la produïda per la seva condició de mestressa de casa. Efectivament, qualsevol treballadora, quan acaba la jornada de vuit, nou o més hores, li esperen a casa altres feines que allarguen més el seu treball.
Les dificultats perquè la treballadora agafi consciència de la seva situació són nombroses: una deficient educació “la dona a la cuina” un tracte “familiar” amb el patró, malgrat que amb això sigui sotmesa a una manera d’explotació; ignorància de quins són els seus drets laborals, etc. En el cas de Salt s’agreuja per les condicions particulars en què es desenvolupa el treball d’aquestes dones.
Discriminació de sexes
- Mentre que els homes es dediquen a les tasques de manteniment, tècniques, etc., les dones són les que treballen a les màquines, en jornades dures i monòtones (40 graus a l’estiu).
- Prohibició de fumar a les dones i tolerància respecte als homes.
Per les condicions de treball
- La mitja hora per dinar és reduïda a un quart i la resta se li paga amb cent pessetes a la setmana.
- Control seguit sobre la producció, tant en qualitat com en quantitat. Si l’empresa pensa que no s’ha rendit el suficient ho descompta del sou al seu arbitri.
- Els contramestres reben una prima per producció que la treuen de la que reben els treballadors. Això produeix una extraordinària sobreexplotació degut als ritmes de treball.
Com és lògic en aquestes condicions es produeix un alt nivell de trastorns físics, com la sordesa, alteracions de la vista, digestius; aguditzats pels seguits canvis de torn.
Si a tot això hi afegim que la dona no se sent amb el dret de reivindicar millores perquè pensa que el treball se li dóna com un favor, tindrem un panorama ben trist del que succeeix a Salt.
Aquestes condicions també afecten els seus fills, ja que només hi ha una guarderia que funciona des de les 8 fins a les 10 de la nit; però el torn del matí comença a les 5, així n’hi ha que no saben què fer amb els fills des de les 5 fins a les 8 i se’ls han d’emportar cap a casa un cop acaben la feina.
Per tots aquests problemes és important que les mestresses de casa i treballadores de Girona i Salt prenguem consciència dels nostres drets i en reivindiquem els més importants. Com, per exemple:
- Dret de la dona al treball en les mateixes condicions que l’home, amb igualtat d’oportunitats, salari i beneficis de la Seguretat Social, ja que cotitzen el mateix.
- Dret a accedir als llocs de direcció i responsabilitat en les mateixes condicions que els homes. Que no existeixin llocs que estiguin prohibits a les dones.
- Ensenyament gratuït i en igualtat d’oportunitats tant pel que fa a l’ensenyament universitari com al professional. Creació de centres especialitzats per pal·liar el retard cultural i professional de la dona.
- Etc., etc.