Susana Martínez Varona
Pediatra de l’Àrea Bàsica de Salt
………………….
El 25 d’abril de 1986 es va promulgar la Llei general de Sanitat, impulsada pel ministre Ernest Lluch, amb l’objectiu de reordenar un sistema sanitari obsolet i precari basat en la caritat, promulgant la salut com un dret, la universalitat de la assistència sanitària, la creació d’un Sistema Nacional de Salut, la descentralització i el finançament a partir dels pressupostos generals de l’estat.
D’aquesta manera es va confirmar un dels tres pilars de l’Estat del Benestar: salut universal i gratuïta per a tots els ciutadans espanyols, referint-se a gratuïtat en el moment de rebre la prestació, ja que es finança prèviament amb els impostos dels ciutadans.
25 anys després i emparats sota el paraigua de la crisi, la població i el personal sanitari assistim perplexos al desmembrament d’aquest sistema que, fins fa mesos, tothom reconeixia (fins i tot el President Mas) com la nostra millor carta de presentació en el món. No només era un sistema excel·lent i equitatiu sinó que també era eficaç, ja que el percentatge del PIB destinat (al voltant del 6%) ha estat sempre més baix que el de França o Alemanya.
Un dels eixos d’aquest sistema fou la reforma de l’atenció primària de salut on els antics ambulatoris del seguro es van transformar en CAP (centres d’atenció primària), amb un equip conformat per metges de família, pediatres, infermeres, odontòlegs, ginecòlegs, llevadores, assistents socials i personal administratiu.
A Salt, durant aquests 25 anys hem viscut la construcció de dos CAP, equipats amb un equip de professionals altament qualificats que han assumit els reptes que l’evolució demogràfica de la població ha plantejat (envelliment, immigració… ). També Salt ha estat una Àrea Bàsica pilot per a la informatització de la història clínica, la incorporació de la recepta electrònica i el desenvolupament de programes comunitaris de salut. Els metges de família, pediatres i infermeres estan assumint pràcticament tots els processos crònics com HTA (hipertensió arterial), diabetis, al·lèrgies, asma, dislipèmies, psicopatologies…; es fa petita cirurgia, crioteràpia i es resolen la majoria dels processos aguts de totes les especialitats fins on els recursos propis de l’assistència primària permeten. Es fan sessions de formació permanent i bibliogràfiques setmanals, malgrat la pressió assistencial i la dificultat afegida de donar servei a una població tan diversa.
A Salt es controla la despesa farmacèutica des de fa anys i es compleixen majoritàriament els objectius de gestió, és a dir, d’estalvi.
Aquest sistema que s’ha construït, certament, amb defectes però amb gran il·lusió i dedicació va iniciar, poc a poc, un procés de perversió amb l’aparició dels gestors, aquells tècnics que van anar oblidant el primer manament de la medicina (“No existeixen malalties, existeixen malalts”) i que la salut és un dret universal i individual.
Ara anem molt més lluny, allà on era impensable poder arribar: a la privatització pura i dura de la prestació sanitària. És a dir, la salut serà un negoci i un negoci ha de ser rendible. Les víctimes seran inevitablement la població més vulnerable, però també tots els professionals que apostaren per aquest model, que han dedicat la seva carrera professional exclusivament a la sanitat pública, treballant amb salaris molt per sota dels col·legues d’altres comunitats i països europeus, però satisfets de poder afirmar que “tenim la millor sanitat del món.”
Sempre ens quedarà el Barça?
Il·lustració: Neus Garcia