El rap em va salvar!
El valor transformador de la música no és cap novetat. A través d’aquest art es pot arribar especialment als més joves i obrir-los a expressar-se, donar-los opcions, eines, esperança… Països com Estats Units, Anglaterra o França, on la cultura urbana del hip hop ja té un llarg recorregut, hi podem trobar múltiples experiències d’aquest tipus. En el nostre entorn, han començat a fluir iniciatives d‘aquesta mena i un dels capdavanters és en Jose Luis, més conegut com a Sitofonk. Personatge molt popular conegut tant per la seva vessant de cantant raper, dj o monologuista, és un gran coneixedor dels origens de la música Hiphop i amant del funk -d’aquí el seu nom artístic- i també amb una vocació educativa i social molt important que fa que connecti molt bé amb els més joves a qui vol difondre el pensament positiu a través de lletres i rimes.
Text i Fotos: Agnès Cabezas
D’on ve el teu nom, Sito Fonk?
De la música. Quan vaig començar en el hip-hop, em vaig interessar molt per les arrels i vaig veure que tot venia de la música funk. Em va enamorar i vaig començar a samplejar aquest tipus de música, com es fa en el hip-hop, agafant un ritme d’un vinil de funk i aprofitar-lo per una cançó de rap. Com que em passava tot el dia escoltant funk, soul i música negre, els col·legues em deien Mister Fonk. Al final vaig sumar Fonk i Sito -que es com em deien de sempre els amics- i sonava be! Tenia el seu rotllo. Ho vaig deixar així per tot: per quan faig monòlegs, pel meu canal de Youtube, etc.
Quan vas començar a rapejar?
Amb 15-16 anys. A l’institut només érem dos o tres raperos que ens ajuntàvem amb totes les minories, amb el heavyates, els punkies… Vaig començar realment amb el grafitti. Vivíem a Sant Narcís en aquell moment. Hi havia un a la classe, a quart d’ESO, que a l’hora del pati m’ensenyava temes de rap. Sempre em deia: “Tu esto lo harias bien! Tienes una voz muy guai”. Però a mi no m’agradava la idea de pujar a l’escenari. I al final de curs, quan ens intercanviàvem les agendes per fer dedicatòries, un em va donar la seva i em va dir “Quiero que me escribas un rap!”. Em vaig sentir pressionat i aquest va ser el meu primer rap, que vaig rular després tot l’estiu pel barri amb la gent que ens ajuntàvem. El vaig gravar com vaig poder amb els medis d’aquell moment, amb un joc de la Playstation que era un seqüenciador per fer música. Un col·lega em va fer una base instrumental i amb un set de karaoke dels seus pares, posant el micro al mig dels altaveus per on sonava la play i jo a l’altra costat, ho vam gravar en una cinta i és el que vaig fer rular per la piscina!
I a partir d’aquí ja no has parat!
Després m’hi vaig enganxar. Des del primer dia que vaig pujar a l’escenari, l’endemà ja tenia fans i haters! El primer dia vaig impressionar molt per l’edat que tenia. I tots els adults que hi havia per allà, Ariadna Puello i tots els de Geronación van dir “Y este chaval?” Això provoca, lògicament, interessats i gent que vol estar al teu costat i també gent que diu “Este quién és? Que nos viene a quitar el trabajo!” Llavors vaig començar a fer de corista de l’Esmity. Ell estava preparant un projecte propi, després de la seva experiència amb l’Ariadna Puello, havia començat a treballar amb un ex-dj dels Scratch Comando. Vaig començar a pujar a l’escenari de veritat. Feia els coros als seus temes i tenia també el meu espai per fer alguna cançó meva.
Es curiós això que dius que al principi no t’agradava pujar a l’escenari…
Sí, perquè és un pas que costa, però en el fons jo sabia de fa temps que volia dedicar-me a això. Quan faig xerrades a joves, sempre explico que el primer vídeo de Youtube el vaig fer amb 8 anys. Des dels 8 anys que ja m’agradava fer el tonto. Una tia meva em gravava sempre quan anava a veure’ls a Reus. Ella te fotos i vídeos de tota la meva vida. I en lloc d’amagar-me, com els meus germans, em posava a parlar davant la càmera i a imitar personatges.
Que és per tu el hip-hop i el rap? Com ha evolucionat?
Per mi és el que va ser al principi i el que segueix sent: una eina. Va ser un moviment que es va crear per necessitat com pot ser el moviment LGTB o qualsevol altre. Amb la desesperació, la crisi i la violència que es respirava a Nova York a finals dels 70, era necessari que es mogués la gent. Els influencers d’aquell moment, ara que s’ha posat de moda parlar d’aquest concepte, com l’Afrika Bambaataa i gent de bandes del Bronx, veien que s’estaven matant entre ells mentre al final els polítics feien el que volien i ells barallant-se. Així que van decidir reunir-se per dir-se “todas las mierdas”, parlant malament. I a partir d’allà es va agafar aquesta energia per convertir-la en una cosa positiva. Van començar festes molt underground on es podia anar a ballar i s’hi ajuntaven gent de diferents bandes i barris, ballant, cantant, passant-s’ho be. Va ser una cosa tan guay que es va comercialitzar. Era un boom, “té alguna cosa que mola”, tothom et diu el mateix. Sovint la gent pregunta què és rap i què hip-hop. El rap és una branca del hip-hop. Es van adonar que les interpretacions artístiques d’aquest moviment eren: el rap, pel que fa a música, el break-dance com a dansa, el graffiti i el dj (scratch i altres). Confon perquè el rap ha sigut el que s’ha fet més famós. Són diferents arts en el mateix moviment cultural.
A nivell de contingut, de valors?
És curiós perquè quan va començar va ser purament diversió, evasió. Perquè la gent ho estava passant molt malament, estaven cremant els seus propis pisos per cobrar l’assegurança. Molt bestia. Això va tenir la seva evolució natural. El hip-hop anava acompanyat dels fets que anaven passant. Quan el racisme va créixer, va néixer tot el moviment de Public Enemy. Van ser els primers que van fer rap consciencia. Però a Los Angeles, per exemple, encara estaven escoltant electrofunk i anant a la platja! Hi ha un documental “Hip-hop evolution” que us recomano. Però quan va començar la historia de violència policial a Los Angeles amb el cas de Rodney King, aquell motorista negre que van apallissar, va ser molt heavy. Estava tot gravat en vídeo, van sortir els videos a la tele i al final Rodney King va acabar a la presó i els policies van ser absolts. Això va provocar revoltes i així va sortir el rap de la costa Oest, a partir de la necessitat de dir «Estamos hartos de la brutalitad policial, nos tratan como monos». El rap sempre ha acompanyat la història dels Estats Units. Lògicament ara, al haver-se comercialitzat amb grans empreses al mig, també es fa molta música per idiotitzar el poble, dic jo. El rap que surt a la tele sovint no té res a envejar al reggaeton que escoltem aquí. Aquest odi que té molta gent al reggaeton em fa molta gràcia perquè, per exemple, la cançó de 50 Cent «In the groove» o “Candyshop” que són cançons que tothom ha ballat, són molt pitjors a nivell de lletra que el reggaeton, però és en anglès! Demostra la ignorància espanyola quan diem que el raggaeton és molt masclista, que sí, però no ens posem a buscar què diuen algunes cançons de punk, heavymetal, o rock… I després està el que fan els artistes! S’ha de veure como tractava Mick Jagger o James Brown a les dones… El reggaeton crec que s’ha distorsionat quan s’ha comercialitzat i, com tot, ha perdut l’essència.
És un debat: si es comercialitza perd els valors però si no, tampoc arriba a la gent ni els artistes en poden viure.
Sí, podríem preguntar-nos per què a un cantant de rap a Estats Units el conviden als Òscars i aquí està menjant arròs amb tonyina després del bolo perquè s’ha gastat la meitat en el viatge! L’escena del hip-hop espanyol va tenir la necessitat de mantenir-ho tot pur. Jo tinc la teoria que l’escena d’aquí es va enamorar d’aquest hip-hop més de critica social. Però no va estar d’acord i no s’ha sabut adaptar a l’evolució natural de les coses i aquí es segueix fent el rap dels 90. Això va provocar que s’estanqués l’escena, els discos de rap no es venien, els que vivien d’això van començar a baixar catxés. I què passa? Tot aquest públic desatès s’en va cap a un altra cosa… «Jo escoltava rap quan tenia 16 anys», i perquè ho has deixat de fer? Pots completar el teu repertori musical perquè has descobert el jazz però deixar d’escoltar el hip-hop, per què? Doncs segurament perquè no et representa el que està passant. Va haver un punt que a l’escenari hi havia uns senyors de 40 anys i a baix nanos de 16 anys! Per això ha sortit tota una nova generació que escolta el que s’està fent a Estats Units i no tenen aquest mal vici al cap de “mantener el rap de los noventa vivo”. Nanos que han nascut el 2000! Així neix el trap espanyol i tota aquesta nova era de rap, que no tot és trap, de nanos que sense discogràfica, només amb youtube, tenen 4-5 milions de visites a les seves cançons, sense suport discogràfic!
Què es l’èxit avui en dia? L’era digital permet viure de la música?
La indústria discogràfica va morir fa molt de temps, abans fins i tot de l’aparició del Youtube. El que passa és que són empreses molt grans, que tenen el seu imperi que no es fàcil de desmantellar, però estan agonitzant. Lo bo pels artistes és la independència i, al cap i a la fi, el que vols és fer bolos i per això necessites públic. I com aconsegueixes el públic avui dia: amb Youtube. Quan algú està «pegao», que és el que diuen els joves, vol dir que farà concerts i vindrà gent gent a veure’l.
Tu estàs molt relacionat amb aquestes noves generacions?
Em relaciono molt amb ells a través dels tallers, sobretot des que vam muntar l’associació Stay Pos i fem moltes activitats. M’agrada ser-hi, escoltar-los i per això també m’he posat al youtube, amb 32 anys, amb un contingut que competeix amb nanos de 20 anys. Però m’he adonat que és el medi. Allà m’escoltaran perquè estic jugant al seu camp. Faig de germà gran i, de fet, és una trampa! Faig de «lobo vestido de cordero». M’he vestit de youtuber simpàtic i maco per canviar youtube i per canviar tot això. I per revitalitzar la escena del hip-hop d’una manera molt diferent.
Fas d’influencer!?
Exactament! A mi el que em serveix de Youtube és aquest concepte! És el que més m’agrada. Et dóna el poder que la gent t’escolti, et faci cas. Jo i l’Hèctor, conegut per Hache, que tots dos som de l’associació, la gent ens coneix, ens para pel carrer. Ja som influencers des de fa molt de temps, però ho estem ampliant al món mundial!
La pregunta del milió: quant cobra un youtuber?
Doncs Youtube et paga el que vol! Però si ets un creador de continguts amb èxit et pagarà millor. Per la publicitat que surt als vídeos. Es cobra segons les visites, els like, els dislikes i els comentaris, és a dir per públic orgànic, és a dir real. Perquè molta gent fa trampes, compra likes, visites i subscriptors. No pots tenir un milió de visites amb només 20 comentaris, aquí alguna cosa falla. Jo a vegades he cobrat més per un vídeo amb menys visites però on la gent ha interactuat més. No hi ha uns sous establerts però compta que un tio amb 4 o 5 milions de reproduccions i amb 8 milions de subscriptors pot cobrar uns 1.000 euros el vídeo. Jo estic cobrant uns 70 euros al mes, però no està gens malament perquè acabo de començar. I què veig en els joves? El meu canal és una muntanya russa, però m’encanta. Tinc vídeos de 20.000 visites i, de cop, la setmana següent 88.000! Quadruplicat! Què he fet? Sóc jo mateix, la mateixa actitud… però el contingut del vídeo és un “pique” entre gamberros, o la polèmica d’una lletra… Quan hi ha mamoneo, salseo, les visites es disparen. M’agrada poder observar això i també em fa rabia perquè veig la denigració del triomf: el morbo. No puc fer coses inteligents? També tinc molta gent adulta que m’ha dit o escrit que és l’únic canal a youtube al que estan subscrits.
Per què atrauen aquests temes?
Per una raó que em van dir els nanos quan els vaig entrevistar en el canal: «yo creo que esto es como un zoologico!» Los chavales que ven esto estan viendo un escena en la que nunca van a estar. No és que se sienten representados por un tio bebiendo jarabe con sprite, fumando porros por la calle, peleandose. El Pau de 12 años de Montilivi, que en verano busca un casal, cole bien, família bien, entra en youtube i esto para el es un circo! «Són todo lo chungo que yo no voy a ser en la vida!» És com un joc vídeo on vas matant gent! Jo crec que el youtube s’ha convertit en això, estàs a casa amb el bocata de Nocilla preparat per la teva mare que t’ha donat un petò al front i miras un tio insultant i amenaçant!
A nivell local justament, com pot ser el hip-hop una eina interessant aquí a Salt?
Nosaltres vam partir d’aquí, érem conscients que és una eina perfecte. Jo vaig començar amb 16 anys en plena separació dels meus pares, vivint un «fracas escolar» ja que no vaig poder estudiar com volia i vaig començar a treballar amb 16 anys just fets. Tota aquesta frustració es va convertir en rap! Tancant-me a l’habitació, escoltant música, rapejant… Però no he fumat un porro en tota la meva vida! . I he treballat sempre! La frase del hip-hop «Save my life» és veritat! Per primera vegada, he deixat la feina per dedicar-me al que m’agrada perquè ha arribat el moment de tirar-me a la piscina! Em vaig concentrar tant en el rap que em vaig oblidar de tot el que feien els meus col·legues. L’Hèctor que ara és vice-president de l’associació, el vaig conèixer fa 14 anys, ell tenia 13 i començava a tontejar amb el rap. Però estava molt perdut, vivia coses molt complicades a casa i l’afectava molt. Ell diu que el rap li vaig ensenyar jo, tenia moltes idees però li costava encaixar-les i li vaig tirar un cable. Ara treballa a l’associació i en el projecte Juguem, li va molt be, treu música cada setmana, va talonejar els SFDK, va guanyar un concurs de una marca de roba a Madrid i està gravant un vídeo-clip amb ells. Està totalment enfocat en això. L’Hèctor va ser la meva primera víctima del concepte de Stay Pos. Penso que si puc fer això amb deu joves d’aquí, hauré triomfat!
Concretament com enfoqueu l’associació?
De moment està tot molt verd perquè no estem constituït encara com a associació. De moment, ens seiem de temps en temps i pensem en accions. Ens hem format com a associació perquè és el lògic però ens considerem un moviment. Jo, l’Hèctor, l’Hernando, en Wilder vam pensar l’altre dia un taller, completament nou: agafar quatre cançons de trap que els agradi als nanos i canviar totes les parts de la cançó en positiu! Agafem la lletra, que és xunguíssima i la cantem diferent. Per exemple una que es diu «Ara soy peor por ti», que el tio diu que ara tracta totes les tias malament per culpa d’una ex-novia, una excusa molt elaborada! Canviem i cantem «Ara soy mejor por ti». Són aquest tipus d’accions: tallers, xerrades i activitats a peu de carrer com el de la plaça Llibertat (veure article Hem anat de la revista) per crear xoques. Ahir vam estar al Veïnat, al col·legi, fent un taller amb la professora de música que ens va cridar. Vaig fer la charla positiva per nens amb jocs i desprès un taller de hip-hop i de beatbox i van marxar pel passadís fent beatbox i rapejant! Això vol aconseguir StayPos! Despertar aquell raper que te molta gent o aquell artista creatiu. El hip-hop és un moviment fàcil d’entrar, només requereix practica, no has d’estudiar solfeig, només despertar aquest punt creatiu. I el nano estarà tan concentrat en allò que no farà lo altre de fumar porros escoltant trap, passant de tot. El lema de l’associació és «entre fer el que t’agrada i no fer res, fes algo!» 
Va anar be l’altre dia a la plaça de la Llibertat?
No es pensaven que tindríem tanta captació! Va ser un èxit brutal! Per ser totalment improvisat, amb els problemes tècnics que vam tenir, ens van deixar el que quedava de l’equip de l’Ajuntament, una altra part es feia servir en un altre lloc, sense escenari, vam solventar com vam poder i al final va quedar una cosa guapa! Mirant el vídeo (veure Facebook de Stay Pose) vaig adonar-me que vam tornar al bronx dels 70! L’essència, d’agafar quatre balles per protegir això, tot en plan underground, faltaven els ventiladors en els aparells d’àudio perquè no s’escalfessin!
Ara imaginem que ets regidor de joventut a Salt, tens eines, tens calers… que fas?
Més que calers, tinc poder, perquè les eines les tinc, els diners els puc tenir però és més important inclòs si m’anés molt be i guanyès molta pasta a youtube i vulgués destinar 1000 euros al més a fer coses a Salt, tot i així tindria problemes perquè no tinc poder, no sóc el regidor! Si et diuen que no, és no… De regidor, el primer és concentrar-me totalment en el poder de la joventut, i això es fa de una manera molt fàcil: escoltant. Quin és el problema? A través de diferents testimonis es troba quin és el problema.
Sempre se t’ha donat be el saber parlar, que no te tothom i que potser està be ensenyar?
Crec que és el meu talent principal, a més de la creativitat. Sempre he tingut facilitat perquè m’escoltin, que la gent em tingui atenció. El to de veu, la manera d’explicar. També són molts anys de comercial, he fet cursos, tècniques de venta, des dels 20 anys que venc a botigues i em va servir per lo meu. Ara al youtube vaig sense guió.
No t’has plantejat ser actor?
Tinc dues assignatures pendents: ser professor, que encara em podria posar a fer la carrera i la interpretació, que li tinc molt de respecte i admiració. Porto 10 anys fent monòlegs i la veritat és que els còmics estem ben valorats perquè fer riure és el més difícil: has de jugar amb el que pensa la gent, el que s’espera, i improvisar molt. Però em fa por ser actor! I tinc moltes coses per fer abans!
Què és el trap segons Sito Fonk?
És un moviment dins del rap. El rap que sona actualment és majoritariament trap però es parla de hip-hop i rap. És una evolució natural de un gènere musical. No és un subgènere, és una manera de viure, de la calle, els camellos. El nom s’ho va inventar un raper, T.I. amb el seu disco Trap muzic. Però és la manera que tenen de fer rap en el sur d’Estats Units, les bases, l’autotune, lletra del carrer… És el tipus de rap que sóna més ara.