Vila de Salt: 30 anys d’independència

Els darrers mesos hem sentit a parlar més que mai de conceptes com autonomia, independència, procés sobiranista, etc. Aquí, però, aquests termes no són pas nous, i és que, ara fa 30 anys, les mateixes paraules ressonaven pels carrers del poble -que no ho era oficialment, un poble- entre veïns, entitats i partits polítics.

A 17190 volem explicar temes locals amb visió global, de manera que no podíem deixar passar l’efemèride del 30è aniversari de la segregació de Salt envers Girona, en un moment en què el procés d’independència en tot l’àmbit català és tema de conversa en estaments oficials i també en tertúlies de cafè. Per això fem un resum dels fets més destacats del procés de segregació i us oferim la visió d’alguns testimonis del moment, 30 anys després, per valorar aquest pas com a poble.

Text: Agnès Cabezas

Recuperar la identitat com a poble, un procés llarg i no mancat de dubtes

Per bé que l’annexió oficial de Salt a Girona va ser el 1975, els fets havien començat molt abans, concretament l’agost del 1968, amb un decret estatal del Ministeri de Governació, en el qual també s’annexionava a Girona, Sarrià de Ter. Però l’oposició de l’ajuntament saltenc amb l’alcalde d’aquell moment, Joaquim Muñoz, va postergar la decisió fins al 1974, moment en què el Tribunal Suprem va dictar la sentència. A Salt, però, la reacció no es va fer esperar i de seguida va haver-hi mobilitzacions, que van tenir el seu punt àlgid en una forta campanya el 1981 per part de la Comissió per a la Independència, que s’havia creat de manera gairebé assembleària a través de l’Associació de Veïns, que s’havia mantingut com a símbol d’identitat del poble.

Va ser el 1979, però, quan es va plantejar seriosament la independència de Salt. Després de la mort de Franco i amb les primeres eleccions democràtiques, es va veure la possibilitat de recuperar el procés de segregació, del qual s’havien esgotat anteriorment totes les vies legals. A més, un factor important va ser també que la majoria dels candidats a l’Alcaldia de Girona en les eleccions del 79 es mostraren partidaris de la independència de la vila.

 

Així, el mateix 1979 l’Ajuntament de Girona va acceptar la creació del Consell Municipal de Salt, que només era un òrgan consultiu, sense personalitat jurídica ni pressupost i que no tenia capacitat per decidir, de manera que va decebre als que creien en l’autonomia com a solució. A més, els primers anys de la transició democràtica hi havia altres problemàtiques de país que podien eclipsar aquest procés, per bé que l’allau d’immigració, provinent sobretot de l’Estat espanyol, i l’especulació urbanística convertien encara més Salt en un barri de Girona. Per tot plegat, les entitats del poble i els representants de l’Associació de Veïns es van reunir a les Bernardes el setembre de 1980 d’on va sortir la Comissió per la Independència que fou qui dirigí l’activitat reivindicativa.

La Comissió, doncs, va engegar una intensa campanya sota el lema “Recuperem la identitat del nostre poble. Campanya per la independència de Salt” basada en tres fronts: actes populars, ressò a la premsa i contactes amb polítics i institucions. Es començava a parlar també de la necessitat de segregació, no només per identitat, sinó per la manca d’inversions de l’Ajuntament de Girona. El consistori d’aquell moment no va expressar una opinió ferma, però finalment l’11 de febrer del 1981 es va iniciar l’expedient de segregació de Salt.

Amb la perspectiva dels anys passats, segueix havent-hi diversitat d’opinions sobre els beneficis per al poble amb la independència de la capital gironina, sobretot parlant en termes econòmics; però en aquell moment la segregació simbolitzava, a banda de recuperar la identitat com a poble, també l’oposició a una decisió del règim franquista. Alguns estudis del moment (de Joaquim Clusa, economista; Lluís Casassas, geògraf; i Antoni Gabarró, economista) encarregats per l’Ajuntament de Girona afirmaven que era inviable un Salt independent econòmicament i, fins i tot, es parlava en aquells moments de tancar ajuntaments i crear entitats supramunicipals, però per damunt de tot l’annexió era vista com un símbol del govern dictatorial, una decisió imposada a la força, contra la voluntat ciutadana, un greuge que calia reparar.

La revista La Farga, que va dedicar un reportatge extens al procés de segregació de Salt en el seu desè aniversari, escrivia en l’editorial del febrer del 93: “…podríem haver estat l’eixample de Girona, com el franquisme ens hi havia predestinat, i ara el desviament de la N II possiblement passaria pel bell mig de les nostres Deveses”. Curiosament, els textos del 93 parlen també d’un context de crisi (“escanyament econòmic i financer de la majoria dels ajuntaments”), mancances socials, com també de la necessitat d’integrar la població provinent d’altres indrets, element fonamental per no esdevenir ciutat dormitori.

Segons l’article, també a La Farga, de Jordi Pons, una sèrie de circumstàncies històriques van propiciar la independència de Salt: el moment històric de la transició (“d’eufòria democràtica i d’anul·lar tot vestigi de la dictadura”), el fet que l’agregació fos recent en la memòria popular, l’augment de deficiències i mancances del municipi causades per l’augment demogràfic i l’especulació urbanística i un moviment associatiu fort que va quallar en la Comissió per la Independència, “veritable motor del procés de segregació”.

De can Tona a can Pixera i, pel mig, l’Ajuntament

30 anys després, Salt ha tingut quatre alcaldes -Salvador Sunyer, Xavier Corominas, Jaume Torramadé i Iolanda Pineda-, un important creixement de població, sobretot arran de la immigració, el desdoblament del passeig Països Catalans, el canvi del carrer Major a un sol carril, la creació de la zona esportiva i comercial, la remodelació del mercat, del teatre i de la Coma Cros, el parc hospitalari, la piscina coberta, el pavelló de gimnàstica, la biblioteca i el centre d’arts escèniques.

Per a alguns dels testimonis del procés, tot això no hagués estat possible sent un barri de Girona, que avui dia seria semblant a Santa Eugènia, Sant Daniel o Palau, donat que no s’hi haguessin invertit tants recursos i Salt hagués perdut, a banda de la seva identitat com a poble, l’opció de ser un punt de referència en cultura o tenir una zona comercial com la que té actualment.

De tota manera, en alguns articles publicats a la premsa arran del 25è aniversari, seguien apareixent dubtes sobre la suficiència de recursos destinats a Salt, pel fet de tractar-se d’un poble receptor, i que no ha evitat esdevenir una ciutat de perifèria al costat d’una capital. Segons testimoni de Jaume Curbet, que va tramitar l’expedient d’independència, en una entrevista al Diari de Girona pel 25è aniversari, el procés li va propiciar un regust “agredolç” ja que, per una banda, calia resoldre el greuge polític amb Salt, però, per altra banda, temes com la gestió de la immigració, si s’haguessin fet amb visió d’àrea urbana, segons el mateix Curbet, tindrien una situació actual, possiblement, diferent. Precisament, un dels arguments que feien dubtar de la segregació era el fet que Salt i Girona formen un continu urbà, amb un flux diari de treballadors, relacions laborals i socials, que potser haguessin estat més eficaces gestionades de manera mancomunada.

Sigui com sigui, Salt ha fet el seu propi camí aquests últims 30 anys, amb més o menys dificultats, seguint amb les problemàtiques que ja s’insinuaven, com l’especulació urbanística, i potser sense rebre les estructures necessàries que requereix seguir sent un poble receptor. Per altra banda, també s’ha mantingut, tot i les dificultats, el teixit associatiu que distingeix la nostra vila. Esperem que conèixer la història i també alguns dels seus testimonis sigui motiu de reflexió sobre les virtuts o deficiències d’una gestió més municipalista i independent.

 

Resum del procés d’annexió i segregació de Salt en dates (1974-1983):

1974 · 12 març: Sentència del Tribunal Suprem favorable al decret d’annexió · 7 abril: Un centenar de joves saltencs, amb braçalets i corbates negres, es passegen pels principals carrers de la ciutat manifestant la seva disconformitat amb l’annexió · 27 juliol: Ample reportatge de la revista “Presència” sobre el tema de l’annexió amb el títol: “Salt, un poble que no vol morir” · 30 desembre: L’alcalde de Salt, Narcís Davesa, entrega les claus de la vila a l’alcalde de Girona, Ignasi Ribot, en un acte protocol·lari celebrat a l’Ajuntament saltenc

1975 · 1 gener: Annexió oficial de la vila de Salt a la ciutat de Girona

1976 · 28 febrer: Article a la revista “Presència” titulat: “Els veïns de Salt al carrer”

1978 · 8-12 maig: S’organitzen a la Biblioteca de Salt les “Primeres Jornades d’Estudis Saltencs”. Un dels temes del debat és “Salt ha de tenir algun tipus d’autonomia?”. Aquest mateix any apareix un còmic reivindicatiu, editat per l’Associació de Veïns, titulat: “El poble de Salt contra l’administració”

1979 · 3 febrer: L’AAVV organitza una assemblea i s’aprova la redacció d’un “Manifest al poble de Salt” en què s’exigeix la constitució d’un Consell Municipal i la convocatòria d’un referèndum per a decidir entre autonomia o independència · 24 març: S’organitza un debat a l’escola Menéndez Pidal amb els caps de llista per a l’Ajuntament de Girona sota el títol: “Autogovern i programes municipals per a Salt” · 3 abril: Eleccions municipals · 23 abril: El Ple de l’Ajuntament de Girona es pronuncia a favor de la independència de Salt · 18 maig: Creació del “Consell Municipal de Salt” presidit per Alfons Moré

1980 · 21 gener: Un grup de ciutadans saltencs adreça un escrit al Consell Municipal sol·licitant la creació d’un Comissió per a la Independència · 23 setembre: Constitució de la “Comissió per a la independència de Salt”, en una assemblea de veïns i entitats a les Bernardes

1981 · 9 gener: L’Alcalde de Girona, Joaquim Nadal, rep els representants de la Comissió. S’acorda la creació d’una Comissió tripartita (Ajuntament, Consell i Comissió) · 11 febrer: El Ple de l’Ajuntament de Girona acorda per unanimitat iniciar el procés de segregació de Salt i Sarrià. Comença l’elaboració de l’expedient de segregació · 14 març: Cercavila reivindicativa pro-independència que recorre els principals carrers del poble · 30 març: Entrevista dels membres de la Comissió amb Heribert Barrera, President del Parlament de Catalunya · 12 juny: Debat a les Bernardes sobre “El Futur de Salt”. Absència de l’Alcalde de Girona, Joaquim Nadal · 20 juny: Reunió de Joaquim Nadal i els representants de la Comissió on es decideix la divisió de béns i deutes de Salt i s’exposa l’estat en què es troba l’expedient de segregació · 4 juliol: Crisi política a l’Ajuntament de Girona que repercuteix en el Consell Municipal de Salt amb la dimissió d’Alfons Moré (CDC) l’octubre del mateix any. La presidència passa aleshores a Josep Cristòfol (PSC) · 29 setembre: Visita de la Comissió per la independència a Arcadi Calzada, president de la Diputació de Girona, i que dóna suport al procés de segregació · 8 desembre: El Ple de l’Ajuntament de Girona acorda posar l’expedient de segregació a informació pública durant tres mesos

1982 · 12 gener: El President de la Generalitat rep la Comissió per a la independència de Salt, que és acompanyada pel Conseller de Governació, Joan Vidal i Gayolà · març: Campanya per a la independència de Salt amb cartells i adhesius, amb el logotip dissenyat per Lluís Mateu amb acte final a l’Ajuntament de Salt el 19 de març · 20 març: Marxa de més de 400 persones de Salt cap a Girona a favor de la independència per lliurar a l’Ajuntament de Girona una sèrie de documents per tal que s’adjuntin a l’expedient de segregació · 16 juny: L’Ajuntament de Girona fa efectiva la tramesa de l’expedient a la Generalitat

1983 · 20 gener: Dictamen favorable del Consell d’Estat a la segregació de Salt i Sarrià · 28 febrer: Entrevista a Barcelona de Macià Alavedra, conseller de Governació i Joaquim Nadal per deixar llest el decret de segregació · 3 març: Decret de la Generalitat de Catalunya acordant la segregació dels municipis de Salt i Sarrià del de Girona · 4 març: Acte protocol·lari a l’Ajuntament de Salt festejant la independència recuperada · 9 març: El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publica el Decret 72/1983, de 3 de Març, pel qual s’aprova la segregació dels antics municipis de Salt i Sarrià de Ter, del terme municipal de Girona.

Font: TALLER D’HISTÒRIA DE SALT. El procés de segregació de Salt. Debats del taller d’història, 1 (Biblioteca Pública Iu Bohigas de Salt)

 

Mari González
Les lluites uneixen les persones i els pobles

Quan es va fer pública la sentència d’annexió de Salt a Girona el març de 1974, jo feia uns quatre anys que vivia a Salt i no gaires més que havia arribat a Catalunya, procedent d’Andalusia. Potser per això no estava gaire al cas de què passava al poble.

Va ser després que se’m va fer més visible el desacord dels saltencs amb l’annexió. Es feien reunions de veïns i amb diferents institucions per tal d’anular la sentència.
Vaig tenir la sort d’entrar en contacte amb persones molt implicades en el tema, entre les quals, el que seria el meu marit, uns dels signants de l’acord de segregació.

Durant els nou anys que va durar el conflicte, em vaig casar, vaig tenir els meus fills. Varen ser temps de moltes reunions, moltes anades i vingudes, moments de desencís quan les coses no avançaven.

Una de les coses que vaig viure amb especial intensitat va ser la marxa cap a Girona a favor de la independència de Salt, perquè hi vàrem anar famílies senceres —avis, pares, fills, néts, etc.—, cosa que acredita que era una causa molt important per als saltencs.

Malgrat que els diferents consistoris que han passat per l’Ajuntament no han fet polítiques gaire favorables als ciutadans, i que s’ha volgut créixer massa sense cap sentit —aquí, a Salt, la bombolla immobiliària ens va arribar abans que a d’altres llocs—, crec que va ser una lluita que va valer la pena, perquè totes les lluites a favor d’un objectiu comú uneixen les persones i els pobles.

 

 

Eusebi Cabezas i Pérez

Membre de la Comissió per a la Independència de Salt

30 anys d’independència a SALT

El proper 3 de març farà 30 anys que el nostre poble va assolir la independència, vàrem passar de dependents a independents, vàrem passar de ser un barri de Girona a ser un poble que decidia per si mateix.

Alguns tècnics en economia pronosticaven que la independència seria una ruïna pel poble de Salt. Es varen equivocar, doncs vàrem resultar-ne beneficiats des del punt de vista polític, social i econòmic, també en infraestructures i en institucions, pel dret a decidir del saltencs.

Salt ha de ser l’exemple per a Catalunya: és millor ser un estat petit on poder decidir què volem fer pel que fa a l’economia, la cultura, l’ensenyament, el benestar social, etc.; o bé continuar dins d’un gran estat que no ens entén ni ens vol entendre, que ens manipula i ens extorsiona constantment.

És per tot això, estimats saltencs, que no ens hem de deixar manipular i hem de cridar amb força, que ningú ens pot treure el dret a DECIDIR EL QUE VOLEM PER A CATALUNYA.

 

Agapit Alonso i Pont
30 anys

Des que varem tenir la independència, les coses podrien haver-se realitzat d’una altra manera però, ben d’hora, el primer alcalde de Salt va encaminar l’Ajuntament cap a una mena de govern potent, al qual hi havia secretària particular, cap de protocol, de premsa… Semblava una cosa de poca importància, però marcava el camí i qualsevol govern podia tenir un gran gabinet. I això costa molts diners. També va establir una gran Casa de la Vila.

En aquests darrers trenta anys, els alcaldes s’han preocupat molt de les seves grandeses fins al punt que l’actual Ajuntament ha assumit el 15% de la despesa anual de tot el pressupost del Centre d’Arts Escèniques. A part, les diferents partides que donen pel que fa referència al teatre són molt grans, quan a Salt tenim unes grans mancances en qüestions socials. I, és més, demanen crèdits a fi de cobrir les despeses de les activitats de luxe.

Aquest mateix any, unes mares indignades m’han parlat de la falta de places a les llars d’infants públiques perquè hi ha uns barems en què no tothom entra. Tampoc hi ha els agents cívics, etc. Els diners es gasten per a altres assumptes.

Una altra cosa negativa va ser que la formació d’ensenyament d’adults, tan necessària en aquesta societat, fou qui va rebre una bona garrotada quan la pròpia administració local no va assumir el seu funcionament. Es derivà cap a una formació d’adults a nivell nacional i centralitzada dins dels òrgans de govern de la Generalitat burgesa i monàrquica. Això volia dir perdre el poder de cada localitat i treure, precisament, la llibertat a aplicar segons la peculiaritat de cada població i foragitar els mètodes revolucionaris de culturització i consciència de les classes populars.

El que hauria estat un alliberament de la comunitat de Salt respecte de la ciutat veïna, va esdevenir que, donada la gran quantitat d’anys que els socialistes governaven a Girona, Salt es tornès una mena de colònia a on la independència del poble quedava sostreta. Per exemple: el vial de les hortes, imposició que feu el de Girona, etc.

El primer alcalde de Salt i el darrer poden anar ben agafats de la maneta i no solament perquè els dos tenen una observança cristiana de vida, sinó perquè el somni d’en Sunyer l’ha portat a terme en Torramadé.

En fi, allò fabulós que passà quan ens vàrem independitzar de Girona… Després quedàrem atrapats per Barcelona, Girona i les entitats financeres…

 

Maria Carbó
Vam recuperar la identitat com a poble

D’entrada haig d’aclarir que, per bé que vaig ser la persona encarregada de llegir el manifest el dia que es va declarar la independència de Salt, jo no vaig participar activament de la comissió que va portar a terme tot el procés, de manera que en desconec els detalls. Era la comissió qui s’encarregava de barallar-se amb l’Ajuntament de Girona. I tot i que sí que havia participat en alguna manifestació per reivindicar els nostres drets com a poble, jo no formava part directa de la comissió.

La meva participació més activa, per tant, va ser un cop es va aconseguir la secessió, quan em van demanar per llegir el manifest a l’acte que es va fer a l’Ajuntament. La veritat és que estava com un flam, que es diu. Recordo que el saló de plens, l’antic, estava ple de gom a gom i estava molt nerviosa.

Els efectes de la independència per mi, sens dubte, van ser positius. En primer lloc, perquè vam deixar de ser un barri, un suburbi i vam recuperar la identitat com a poble. Però també perquè això ens va permetre organitzar les primeres eleccions democràtiques locals, i aquesta fita va provocar que totes les forces polítiques haguessin de posar-se d’acord per tirar endavant aquest procés i el poble, en general. De manera que es va donar un fet gairebé insòlit, encara avui dia, i és el fet que els grups polítics anessin tots a una, no es fessin tota l’estona la picabaralla i tinguessin com a prioritat les necessitats del poble; especialment demostrar que podíem ser un poble amb totes les lletres i que no depeníem de Girona ni de ningú.

En general, penso que assolir la independència de Salt va ser positiu, perquè sinó avui dia seríem una barriada de Girona i probablement tindríem menys recursos. La gestió de proximitat sempre és millor, però, de tota manera, crec que encara haurien de canviar moltes coses. Cal una revolució —no en el sentit de batalles i guerres— sinó de les estructures, de soca-rel, no només a nivell econòmic, sinó humà, de perspectiva, d’enfocament, en general, en l’organització territorial, governamental. Caldria que hi hagués més consultes al ciutadà, per als assumptes importants. Caldria que els ciutadans tinguéssim dret a vot sobre les millores que es fan al nostre entorn, com passa en altres països d’Europa.

 

Sebas Parra
Saltrenta o l’educació de l’esperança

El temps i els somnis volaven apressats envoltats d’esperança i la utopia ens estimava: parlo de l’any 83. Anys enrere, al febrer del 76, l’Associació de Veïns de Salt havia organitzat unes “classes nocturnes gratuïtes” dirigides a les persones joves i adultes del poble. Preteníem, a més a més de facilitar la formació, establir un diàleg amb la gent treballadora, molt dificultat per la dictadura franquista, fent de l’educació, com ens reclamava Paulo Freire, una pràctica de la llibertat. L’any 83 s’edita la cartilla d’alfabetització Para ser un poco más libres, s’elabora el primer projecte d’escola catalana a les escoles d’adults de l’àrea de Girona i s’endega un suport actiu i militant a la Campanya per la Independència Municipal de Salt. La implicació de l’Escola d’Adults de Salt en la mobilització per la independència ens va permetre mantenir i aprofundir el diàleg amb el poble i donar contingut educatiu a una lluita popular que ens enriquirà pedagògicament. Però, sobretot, vam tenir la possibilitat d’educar l’esperança, imprescindible, diu Freire, per a l’existència. Ahir, com avui, és important envoltar-nos de somnis, estimar-nos la utopia…