Parlar de Can Pere de les Flors és fer un “Salt” en la història i veure com eren les antigues bodegues i botigues de queviures d’abans. Estem parlant d’un dels establiments més antics de Salt, regentat actualment per la tercera generació de la família Masó.
Text: Isaac Bosch i Júlia Olcina
Pere Masó va fundar l’any 1926 aquest establiment amb un pressupost aproximat d’unes 10.000 pessetes de l’època. Al principi, el negoci era bàsicament de venda d’hortalisses i, més endavant, s’hi afegí el vi a granel, una fonda i tot tipus de productes alimentaris.
El nom popular “Can Pere de les Flors” prové de l’afició que tenia per les flors en Pere. Apart de les hortalisses, tenia camps de peònies, ulls de dimoni… que després venia a la Rambla de Girona.
Gran part de l’èxit d’aquest negoci fou gràcies a la proximitat amb el psiquiàtric de Salt -“el maricomi”, com l’anomenava la gent de Salt- que fou el primer de tota la província. De fet, Can Pere de les Flors estava en una zona de molt de tràfec i el carrer del “maricomi”, en aquest tram final, era prou ample com perquè hi passessin dos carros. L’estació de tren estava al costat i no només hi venia gent de Salt, sinó que també hi passava gent que anava i venia d’Olot. No podem oblidar tampoc que, travessant l’antiga barrera de la via del tren –l’actual passeig d’Olot-, et trobaves la presó -ara Plaça de Catalunya-. Potser per tot això el carrer on està situada aquesta bodega fou el primer del poble que es va asfaltar.
El local era, i encara és, als baixos de la casa pairal Mas Masó. I d’aquí ve el nom de la zona, ja que tots aquells camps eren de la família. El solar on hi ha la casa és l’únic que va aguantar el boom immobiliari i ara resta com un sentinella mut, enmig de blocs nous buits, que ja ningú no pot comprar.
Les hortes de Mas Masó
Una part del negoci era la producció d’hortalisses per vendre-les a la botiga o al mercat de Girona. A tall d’anècdota, podem explicar que aquests camps es femaven amb els excrements dels veïns i del psiquiàtric. En Jaume Masó, fill i hereu del negoci, recorda que ho anaven a buscar a les comunes de cada casa amb barrals i que pagaven als “caganers” per aquest preuat adob. La Juana Prat, una d’aquestes contribuents del carrer Colom, va acabar sent, pocs anys després, la dona que li ha donat cinc fills.
Una fonda de menjar casolà
Passaren els anys i el negoci familiar anà creixent. Així, es va construir un afegit a la casa pairal i es creà la fonda. Era una fonda de menjar casolà, què en Jaume Masó recorda sense cap mena de luxes: Res d’estovalles, res de cartes!
L’ànima de l’establiment era la seua mare, la Gracieta, una fantàstica cuinera i una treballadora incansable. No sé pas com resistia la meua mare, ens diu amb admiració. La seva jornada de treball començava amb l’alba, ja que a dos quarts de sis ja feien barreges per als clients de la bodega -anís i moscatell, anís amb conyac…- Després, anava a mercat i, més tard, preparava menjar per als que acudien a dinar a la fonda, principalment metges i altres treballadors del psiquiàtric.
En aquell entorn rural, amb femer i tot, a la gent li agradava fer xefla i no es tancava fins que marxava l’últim client. S’hi creava un ambient pintoresc, doncs hi podien coincidir molts tipus de gent i de classe social ben diversa: paletes, hortolans, banquers, mecànics, jubilats,… inclús aristòcrates! La Juana Prat recorda amb humor com la Marquesa de Bell-Lloc, qui també hi havia anat a dinar, es posava guants per menjar.
Fer vi i treure’n tot el suc
Una altra part del negoci consistia en la venda de vi a granel, elaborat al mateix establiment. El raïm es comprava a Llançà, allí s’omplia el bocoi i un carro de cadenes el transportava fins a l’estació, on agafava el tren cap a Girona. L’empresa de paqueteria Corcoy era l’encarregada de portar, amb un altre carro, el raïm fins a Salt. Com que es tardava d’un a dos dies en transportar-lo fins a la bodega, de camí anava fermentant. Així, un cop a la bodega s’obtenia el que anomenaven “vi robat”, una mena de vi rosat que s’obtenia d’aquesta primera fermentació, abans d’aixafar el raïm. Era un vi molt preuat!
La premsa que hi ha a Can Pere de les Flors la compraren a Capmany i és la primera que hi hagué en aquesta població empordanesa. Fins els anys ’80 encara hi havia diverses famílies de Salt que feien vi casolà i podien llogar-la per premsar allí el raïm. Actualment, aquesta premsa la podem veure a la terrassa de la botiga com si fos un panteó, en record dels bons anys del vi a granel en aquesta casa.
Durant el procés de fer el vi s’obtenien diversos productes secundaris. Un cop aixafat el raïm, s’aprofitava tot: “la brisa” i “la pellofa”, per als cavalls; “el pijoll”, per a sembrar faves; “la grana”, que es venia a la plaça del mercat, per als conills; “la pols”, per a sembrar ceba.
Per últim, s’havia de treure el vi del bocoi per embotar-lo i, per a fer-ho, no calien estris gaire complexes. De fet, el millor filtre era una branca d’esparreguera. Amb tot, un cop embotat, encara no s’havia acabat la feina, ja que cada setmana s’havia d’ensofrar el vi per treure’n l’oxigen de dins la bóta.
Fins i tot si el vi es feia malbé també s’aprofitava, ja que el vi picat era idoni per a fer vinagre. Per transformar-lo en vinagre es posava en un contenidor de fibra de vidre i s’hi anava afegint aigua, per tal que s’anés tornant una mica més agre i anés perdent una mica de color. Després, es posava en recipients de vidre i es deixava a sol i serena, obtenint-hi un vinagre boníssim fet amb vi vell. El secret de tot plegat era anar alimentant la bóta durant anys amb aquest vinagre i, encara avui en dia, es continua emplenant la mateixa bóta.
En aquest local hi havia una capacitat d’emmagatzematge d’unes setanta bótes. La més grossa havia estat de 2500 litres, però les que queden avui en dia són de 1300. Pels volts de setembre, quan arriba el vi nou, la botiga s’omple de l’aroma. I encara recorden quan tenien moltes més bótes i de nit es podia sentir bullir el vi jove des del pis de dalt.
Els veïns del psiquiàtric
La proximitat amb el psiquiàtric ha fet que des de sempre els interns hagin establert un vincle molt especial amb Can Pere de les Flors. Durant tots aquests anys són innumerables la quantitat de personatges “amb el bon sentit de la paraula” que hi han desfilat.
Les males veus sempre parlen que “els locus” anaven a aquest establiment en busca d’alcohol per emborratxar-se i ja està. Si es fa un anàlisi molt més humà, veiem que hi ha hagut històries amb un rerefons que va molt més enllà. Durant molts anys, les condicions de vida dins els manicomis varen ser pèssimes i molt sovint es va abusar de medicaments, electroxocs i cel·les d’aïllament per mantenir els malalts controlats. No és estrany doncs, que els malalts hi trobessin, i encara trobin, un oasi on tindran companyia i no siguin tractats amb la por, la desconfiança o el menyspreu de la marginació.
Molts d’ells han establert un llaç autèntic d’afecte amb la família Masó-Prat. En Jaume Masó, reflexionant sobre el tema, ens explicava que un i mil cops han demostrat que et pots fiar més dels de dintre que dels de fora i que, de bojos, n’hi ha més fora que dins.
El 1999, Adrià Puntí, veí del carrer, va editar un tema -“Veïnat”- que ens parla de tots aquests personatges. Petites històries d’uns companys de joc, en les llargues tardes de diumenge d’un poble on no hi havia gaire res més a fer que anar a veure el futbol al “Comicros”.
D’anècdotes per riure i per plorar amb interns del psiquiàtric n’hi ha per a parar un tren, i fins i tot a la Juana se li neguen els ulls quan recorda algun dels que més la va fer patir i va ajudar algun cop. Era un bon noi i tenia el cor molt gran, diu.
Una vegada en “Rollo” -germà del mític Vicens, que cridava per Salt amb aquella bicicleta carregada de paquets i la gorra de ciclista, cap allà els ’80- els va demanar diners. El que no es pensaven es que s’ho gastaria en esprais de pintura. A aquest pobre noi no li agradava el color blau del Citroën Dyane de la Juana. Quan el varen trobar a fora, al carrer, ben emocionat pintant el cotxe, només varen poder riure.
Quan apareixia algun intern amb pijama ja tenien clar que l’havien castigat a no sortir del centre. El millor, però, era a l’hora de pagar, ja que al no tenir butxaques es treien els diners de dintre els mitjons, dels calçotets o de la” guardiola”.
En “Gamba”, d’Osor, encara els compra encenedors i després el ven als seus companys quatre vegades més cars. Digues-li boig!
Una botiga com les d’abans
Amb aquest to nostàlgic recordava en Jaume Masó els anys daurats del celler: Avui en dia s’ha perdut molt de la venda de vi a granel. Abans entraven bótes i bótes de vi cada setmana. A Girona n’érem molts i penso que ara no en queda cap… Ara tothom compra al supermercat. Les grans àrees, per donar-ho barat, han de donar baixa qualitat. Tanmateix, la publicitat subterrània és millor que la del preu barat. La cadena del boca a boca sempre és la més eficaç!
En Jaume Masó és un bon venedor, com ja no en queden. Sempre té a punt acudits o jocs de paraules de l’any de la picor, i sol fer ofertes amb cartellets irònics sobre el taulell, o regals per als clients fidels. Com a tot bon comerç de proximitat, el comprador sol tenir dret a tastar el producte -vi a granel, olives…- abans de comprar-lo.
Les lleixes de la bodega estan plenes de tot tipus de productes alimentaris i alguns racons són autèntics museus de vidre, com ara la col·lecció de sifons o les antigues ampolles de vi i licor, que molt sovint són cobejades per col·leccionistes de tot arreu. Entre aquestes joies hi han passat peces com, per exemple: Calisay fet a Arenys als ’60, Ron Pujol dels ’50 o ampolles d’Osborne amb disseny i firma de Dalí.
Però com a tot bon comerç de proximitat, el més preuat és el tracte hospitalari i la calidesa amb què acullen els clients. Qualsevol excusa és bona per deixar-s’hi caure en algun moment de la jornada. Normalment sempre s’hi entaulen tertúlies amb l’excusa d’emplenar una garrafa de barreja -20% vi daurat i 80% de negre-, o bé per comprar unes llaunes de conserves, bacallà, cargols o paper wc, entre d’altres coses.
Hi ha clients que són coneguts per un mot posat allà mateix i, al final, ningú no sap el seu vertader nom i passen a ser com de la família. L’”avi Xicu”, “El largo”, en “Rollo”, “Berlusconi” o “La Cabra”, en són uns dels exemples. Molt sovint es creen situacions còmiques o dantesques que podrien molt ben ser d’una pel·lícula de Fellini. Al documental sobre l’Adrià Puntí del 2012 es pot fer un tastet d’aquest ambient tant autèntic, ja que es van filmar escenes a Can Pere de les Flors gairebé amb càmera oculta, perquè ningú no sospitava que allò acabaria sortint per TV3, entre altres llocs.
Quan no hi havia el taulell abatible d’estructura metàl·lica que ara hi ha -vestit amb rajols de cartró pedra i rodes de patinet- la gent solia campar per tot el local. I no era estrany trobar una colla fent-la petar entre caixes de conserves o ficats dins el petit magatzem de la pasta. Fins i tot un cop varen trobar, dormint en un racó sobre unes saques, un dels parroquians que havia allargat massa la nit anterior en alguna festa major.
En definitiva, Can Pere de les Flors és una botiga amb història. Una història que no és la dels grans noms ni la dels fets il·lustres, sinó la que escriu dia a dia la gent del carrer. I totes aquestes històries les tenim aquí, ben a prop. Són un patrimoni immaterial, petites peces d’un puzle gegant que donen caràcter al nostre poble i desmunten el tòpic “Salt no té res”.
Aquest reportatge és només un exemple de la trajectòria d’un comerç històric de Salt, però et convida a rumiar. Queden pocs negocis on el botiguer et diu la seva opinió sincera i no s’amaga darrere el gran somriure d’una súper oferta. Llocs on potser l’ordre dels prestatges no és el més bonic, però si no tens pressa i et deixes recomanar, hi pots trobar aquell producte que no és a cap gran superfície, ni surt a la TV, però que és millor en qualitat i en preu.
Ja han tancat massa botigues autèntiques a Salt. Que continuïn les que queden depèn de nosaltres.