En aquest número dialoguem sobre art, pintura, festivals, l’art a l’escola i tot allò que envolta la creació artística amb els autors dels diferents murals del projecte Mural Salt, impulsat per 17190 Universalt.
Són l’Àlex, l’Ilich, l’Aleix i en Ferran. Uns culs inquiets enamorats d’allò que fan. Alguns s’hi guanyen la vida, altres no, però tots coincideixen que pintar és una necessitat vital.
Parlem, doncs, amb aquests 4 joves creadors, de l’art, de la vida i de les seves inquietuds.
Som-hi, amunt els pinzells!!
Text: Enric Rubio i Agnès Cabezasç Fotos: Agnès Cabezas i Pere Serrat
Us podeu presentar i dir quina relació teniu amb el món de les arts?
-Àlex Martín (AM): Em dic Àlex Martín, soc il·lustrador i actualment treballo de conserge. Amb el tema dels murals soc molt novell, he fet poques coses, tot i que tinc la intenció de fer-ne moltes més. És molt xulo treballar al carrer i veure com la gent s’interessa pel teu treball. Això no ho he trobat enlloc més.
-Ilich Roimeser (IR): Soc l’Ilich Roimeser, em dedico a pintar, tinc una galeria amb un soci a Cadaqués i bàsicament vivim d’això. Anem trampejant com podem, tot i que últimament ens va prou bé. El tema del mural el tinc una mica abandonat. A l’haver de produir obra per a la galeria em costa trobar temps però en tinc moltes ganes. L’últim que he fet és el que vam fer amb en Ferran i en Marc (Ome) al c/Àngel Guimerà, aquí a Salt. També vaig fer un treball en un festival a Selva de Mar amb uns peixos gegants en paper que vaig encolar. Va ser semblant a fer un mural. Bé, ara que me’n recordo, un dia sortint del taller vaig fer un dibuix d’un sensesostre estirat en un banc a la frontissa… A veure si surt alguna altra cosa i en fem un conjunt entre tots!
-Ferran Sunyer (FS): Jo em dic Ferran Sunyer i també vaig participar en el mural que dèiem amb l’Ilich i l’Ome i també soc poc productiu en el tema dels murals tot i que m’agrada molt. Fer aquest mural em va permetre conèixer l’Ilich i en Marc, amb qui no havíem fet mai res junts. Veig que la gent s’anima, a veure si hi tornem, doncs!
-Aleix Font (AF): Em dic Aleix Font, pinto i faig una mica de tot. Cada cop tinc més feina però faig també d’educador social i això em permet mantenir la meva dispersió creativa: faig pintura mural, de cop faig més il·lustració, pinto… M’agrada molt fer murals tot i que també m’agrada intervenir en qualsevol espai, ja sigui un banc, una peanya, una vorera…
L’etiqueta d’artista us incomoda o la sentiu com a pròpia?
-AF: A mi m’incomoda, és irrellevant. Artista és algú que fa art, no? Això pot ser en qualsevol direcció: música, plàstica, vídeo… Potser no m’incomoda tant que em diguin il·lustrador o pintor.
També conec molta gent que no fan res a nivell creatiu però que són uns «artistes» a altres nivells!
-IR: Crec que nosaltres no la fem servir aquesta etiqueta, és més aviat quan t’ho diu algú: «Ets un artista!» Et poses vermell i dius: «Vale, gràcies!»
-AM: Diu l’Enric Sala (professor d’escultura de l’Escola Municipal d’Art) que art és el que la gent diu que és art! A partir d’aquí si algú vol anar d’artista és lliure de fer-ho. Jo ho trobo molt presumptuós.
Què us aporta a nivell individual el fet de pintar-crear?
-IR: Normalment quan acabes un treball, estàs orgullós d’allò que has fet. Tot i així, en el procés hi ha moments que en gaudeixes però també altres que ho pateixes. A mi em passa bastant de voler-ho acabar. De vegades hi ha quadres que són mesos de treball i tinc la imatge al cap de com ha de ser i penso: «Merda, quina feinada que em falta!» I quan acabes és un plaer, tot i que potser a l’endemà ja no m’agrada tant! [riu]
-AF: No tot és un camí de plaer, hi ha moments que dubtes molt del que estàs fent. Jo gaudeixo molt del procés i de la prèvia. Dedico molt de temps a escalfar, és a dir, passo moltes estones fent esbossos i pensant i així és com afloren les idees. Tinc molts esbossos penjats per l’estudi. Moltes vegades començo amb formes abstractes, vaig mirant i penso què vull dir amb aquestes formes i colors. Aleshores busco elements que m’ajudin a explicar el que vull dir. Començo moltes coses que són fruit del moment. Potser l’endemà no hi trobo cap sentit. Per això, la majoria d’obra que tinc és inacabada.
-FS: Jo també soc el rei de no acabar les coses, gaudeixo molt més a l’hora de buscar la forma i imaginar el projecte que amb la feinada de transformar tot això en alguna cosa. Tinc llibretes plenes de gargots que no acaben mai de ser una cosa acabada. Per mi sempre ha estat una afició i un hobby, ho faig per gaudir i moltes vegades ni ensenyo el que faig.
Com és que tots els nens dibuixen i després de grans deixem de fer-ho?
-AM: No necessites dibuixar per al teu dia a dia. La gent adulta escriu i no es preocupa de si fa bona o mala lletra, en canvi, si li demanes a algú que dibuixi, segurament et dirà: «No, no, jo no en sé pas de dibuixar!» Què passa? Que l’escriptura la necessitem però el dibuix no és una necessitat per a la majoria. No és el meu cas, jo no puc estar sense dibuixar!
-IR: Però si ens fixem en el llenguatge d’avui dia, com ara a través del mòbils? Ens comuniquem amb dibuixos! Les emoticones són dibuixos! Sort que hi ha algú que les ha fet! Molts cops no saps com explicar una cosa, hi fots una careta… i pam! ja ho tens.
-FS: Són noves formes d’expressar-te. Ara pots fer collages, pots enganxar talls de so sobre vídeo, pots fer gargots, efectes… Són altres maneres d’expressar-te amb les noves eines que tenim. Suposo que abans tenien un tros de carbó i una superfície per guixar i amb això feien…
Què en penseu de la possibilitat que es retirin del currículum escolar les assignatures lligades a les arts: música, plàstica…?
AF: Provocarem una mica… Doncs potser sí que s’hauria de retirar la plàstica, tal com està plantejada actualment. Potser cal fer-la d’una altra manera. Jo estic en un institut fent d’educador i dinamitzo un espai de taller de fusteria i un d’horta i hi utilitzo el recurs de la pintura i l’art com a eina educativa. En canvi, molts dels estudiants em diuen que no saben dibuixar i que no els agrada la plàstica: alguna cosa falla. Per això ho dic, per fer-ho malament més val que es tregui.
IR: És molt competitiu. Jo em trobo que la meva filla dibuixa prou bé però al cole es frustra bastant. Em diu: «Aquell altre ho fa millor o dibuixa-ho tu que jo no en sé». Hauria de ser un divertimento, no una competició.
FS: Et fan copiar coses i a veure qui ho copia millor
AF: Avui en Ricard (del bar Can Ricard) parlant d’això m’explicava que abans el seu fill dibuixava molt fins que va veure els dibuixos del seu cosí, que dibuixa molt bé, i va deixar de dibuixar!
IR: També es tractaria d’inculcar una mica la cultura de l’esforç: si t’hi esforces pots aconseguir quasi tot el que vulguis. Però estem instal·lats en una comoditat de «Bah, ja ho farà un altre» i deixem passar les coses.
AM: Doncs jo penso que actualment a l’escola el que s’està aconseguint es que et trobis les arts plàstiques en diverses assignatures, no en una de sola!
Potser és més a infantil i primària…
IR: Potser funciona molt bé a cicle inicial P3, P4, P5, 1r i 2n però després ja no tant. Ara m’hi trobo amb la meva nena que fa 4t. L’altre dia sentia una companya seva que comentava que havien de fer una il·lustració i donaven un premi als millors i una altra li deia «Total per què, si guanyarà aquest o l’altre… Ja no m’hi esforço». Un concurs és molt xulo quan el guanyes, si no, és frustrant! I si t’hi has esforçat, encara més.
FS: Crec que també s’ha de treballar la motivació. En certa manera ha d’haver-hi com un amor o un carinyo cap a allò que fas, sigui música, dibuix… És així com, si t’agrada, es pot treballar i fer créixer. Amb la mainada d’avui dia costa però és el que s’hauria d’ensenyar a l’escola: trobar coses que t’agradin i a partir d’aquí continuar i fer-les créixer.
Vosaltres us heu trobat persones que us hagin animat a continuar? Com heu arribat fins aquí?
AM: Si t’agrada una cosa busques la manera, crec que és així. Jo, de petit, havia anat a classes amb en Lluïs Mateu i, quan vaig ser una mica més gran, a La Mercè. Amb en Huedo vaig aprendre moltíssim. Després vaig anar a l’escola d’Olot a fer il·lustració. Quan una cosa t’agrada no esperes que et surtin oportunitats sinó que les busques. A part, els meus pares sempre m’han donat suport en el que he volgut fer.
IR: Per mi va ser un gran canvi quan el meu soci em va plantejar obrir la galeria, ara fa set anys. Fins aquell moment per mi pintar era un hobby. Pintava i feia exposicions però no passava d’aquí. I ell em va saber convèncer per tirar endavant el projecte i va ser un canvi radical.
FS: Els meu pares sempre m’han animat molt, de fet, sovint s’animen ells tot sols! «Vas a fer un mural? Que guai! On? Podem venir? Saps que hi ha un mural nou a tal lloc?» Però a vegades no cal que t’animi ningú proper, simplement potser que vegis algú altre que té una manera determinada de viure o una actitud amb la vida que t’anima i et motiva.
AF: A mi ja els companys de pis sempre em deien que acumulava molta merda! La meva parella m’ha animat també a fer alguna cosa amb tot plegat i en aquest sentit el mercat de La Volta a Sant Narcís m’ha donat una empenta per anar més enllà. En el meu cas, en la formació reglada no he trobat el que necessitava, era un gra de sorra enmig del piló. He trobat més motivació en altres creadors com jo que em deien: «Hòstia, Aleix, està molt bé això que fas!»
En quins formats i materials soleu pintar?
AF: Normalment jo pinto sobre paper per fer esbossos però ara m’he obert molt a qualsevol superfície i material. Pinto amb pinzell, retoladors o esprais sobre d’arbres, murs o el que sigui. Sempre he barrejat formats i materials. La meva mare era dissenyadora de roba i recordo que de petit anava a l’estudi i allà hi havia un pot amb retoladors, pinzells, llapis, plastidecor…
FS: Jo he anat provant una mica de tot, olis, aquarel·les, però ara sobretot faig dibuixos tipus esbós amb retolador i tremp com a molt. És un dibuix molt funcional, per a temes de disseny, que és el que ara faig més. També faig molta cosa amb ordinador. Si faig un mural treballo sobretot amb acrílic i esprais.
IR: Últimament estic treballant molt amb el gravat, l’aquarel·la, la tinta i la Volldamm [xarrup de cervesa i riures]. També he pintat molt amb oli i acrílic. En general, treballo amb una tècnica i sobre un suport fins que me’n canso.
AM: Jo també he provat una mica de tot, però a mi sobretot el que m’agrada és l’aquarel·la i el llapis perquè són dos materials amb els quals pots fer coses molt ràpides però alhora també molt complicades. No és fàcil ser un bon aquarel·lista. Sobretot faig dibuix editorial, el mural és molt nou per mi.
Quin sentit té la pintura avui dia? És útil? Hauria de ser-ho?
IR: Hi ha diferents versions de la pintura, no? Hi ha la versió crítica i la decorativa. Jo segueixo gent per Instagram que fa coses purament decoratives que dius que bonic que es això! Després hi ha d’altres com un grafiter, crec que és valencià, que va fer una obra a Font de la Pólvora, que fa 100% crítica social que es boníssim. Tot és benvingut. Amb els murals, per exemple, siguin crítics o bé decoratius, alegren el dia a dia de la gent i, si a més fas pensar una mica a algú, ja és molt.
AM: És un mitjà per expressar-te.
I el festival Milestone de Girona dedicat a l’art urbà? En sou part implicada?
IR i AF: No ens hi deixen implicar!
Què voleu dir?
AF: Jo he opinat sobre això a diversos llocs. Abans hi estava en contra pel que representava el festival. Pensava que, com a festival, està bé, però què pretenen ben bé? Doncs suposo que volen estar a l’alçada del que és una ciutat cosmopolita -això es una opinió molt personal, eh!-, volen integrar tot això de l’art urbà dins la ciutat i els pertoca com a aparador encabir-hi un festival d’això. Al mateix temps, vaig pensar que era una bona oportunitat per pintar, per aprendre. I al final miro de no donar opinions gaire taxatives ja que a vegades te les has de menjar amb patates. Per això, els hi he enviat correus per participar-hi, fins i tot amb propostes concretes de parets i havent parlat abans amb propietaris i tot. Però m’he trobat amb un mur de silenci que m’ha reforçat en l’opinió de festival aparador. En altres ocasions, amb festivals més grans i potents, he tingut respostes molt més agraïdes on t’expliquen com has de proposar el teu treball per a altres edicions i et conviden a presentar-t’hi.
FS: Més que res és el marc on es desenvolupa. Ho permeten el dia que els convé a ells per fer la Girona més chachi i bonica. De fet, trien sobretot murs decrèpits de la ciutat per maquillar-la una mica i deixar-la bonica de cara enfora. Molt de cara al turisme.
AM: Molt turístic, sí.
IR: A mi m’encanta veure murals quan vaig per la ciutat!
AF i FS: Sí, sí, evidentment!
AF: Màxim respecte per els artistes que conviden!
FS: Juguen amb això, no pots dir que no t’agrada, és clar…
IR: Han portat artistes que són unes bèsties i d’altres que es veu que hi havia un representant que els hi venia la moto i hi portava el que els rotava. Han fet murals molt guapos i d’altres que m’han decebut bastant. Al principi, quan va començar, em va fer una mica de ràbia que amb el nivell de grafiti que hi havia aquí a Girona fa uns quants anys -se’n parlava per tot arreu!-, i en el festival no n’hi havia ni un! Mentida, el primer any en Nadie i l’Ome van fer una obra gegant, però sabeu com s’ho van fer? Van preguntar si podien participar i els van dir: «Ah sí, feu-ho, feu-ho»… però es van haver de pagar la pintura. Va comptar com a obra dins del festival però s’ho van fer tot ells.
AM: Crec que busquen artistes mediàtics, com el Rescate, que està de moda, però que a mi m’encanta. Si ets molt conegut segur que estan interessats en tu.
IR: Però es això, haurien de portar gent coneguda però cada any integrar-hi gent del territori, que hi ha gent boníssima.
FS: Us heu de fer un logo del vostre nom i buscar-vos un representant [riures col·lectius].
AF: Hi ha festivals que funcionen radicalment diferent, com el de Fanzara a Castelló, que et conviden i paguen el material però t’acullen famílies del mateix poble i et quedes set dies de convivència i treball que connecten les obres i el territori.
IR: També hi ha el festival Gar Gar de Penelles que va una mica en aquesta línia.
I el mercat de La Volta de Sant Narcís?
AF: Està molt arrelat, jo al principi els vaig dir de traslladar-nos a Salt, ja que els lloguers de Sant Narcís estan caríssims! Però llavors vaig entendre que el festival ha arrelat i els veïns el tenen en compte. S’ha fet bona feina, indiferentment de l’èxit que puguis tenir. Estic segur que als organitzadors de la Volta els agradaria que hi vinguessin 2.000 persones i potser en venen 300, però jo defenso molt els festivals mitjans i petits.
AM: Jo hi he participat en alguna edició i n’he sortit sempre molt content. Molt bona gent i realment és una bona plataforma per a gent poc coneguda. Estan fent molt bona feina i crec que compleixen el seu objectiu molt bé i sé que hi tinc les portes obertes, que és molt important.
Tornant al tema dels murals, què us ha semblat l’experiència de pintar al carrer?
AM: A mi m’encanta, estàs fent el que t’agrada i passa la gent i encara t’anima més. La gent et diu coses com «Que xulo això que fas» o «M’encanta que facis això al costat de casa meva».
IR: Jo abans hi convivia més amb això de pintar al carrer, el tracte amb la gent és molt divertit, tant et tiren piropos com t’hi emprenyes. Però és part de la dinàmica del carrer, tot està bé.
FS: A mi m’agraden molt aquestes sinergies que es poden crear a través dels murals. Per exemple, vosaltres feu una revista però alhora impulseu aquest projecte dels murals i en el cas del d’Àngel Guimerà, el duem a terme amb l’associació de veïns del grup Verge Maria. Després els veïns venen a veure el que fas i t’expliquen anècdotes.
Com el veí que et va dir que acabaves de pintar la seva àvia, no?
FS: Ostres sí, vam pintar l’escultura Les Loles al mural i es va presentar el net.
AM: Ostres, doncs abans que parlàvem d’influències, l’autor de Les Loles és en Josep Maria Coromines, que era mestre de l’Escola Montfalgars, on jo anava, i em va influenciar moltíssim.
AF: Jo vaig pintar el mural a les Naus Guixeres, un lloc on no hi passa gaire gent, però també em va anar bé. El dia contra la violència a les dones vaig fer un mural al mur de l’escola La Farga amb un enfocament diferent, més participatiu. T’adones que fer un mural pot servir per moltes coses.
Us heu trobat amb algun conflicte pintant al carrer tipus «Noi, aquesta paret es meva!!!»?
IR: No, si fas una cosa així ja vas ràpid perquè no t’enxampin. Si és una paret atrotinada i t’ho curres és difícil que tinguis conflicte.
FS: La gent sempre diu «Guixades no, eh, aquests dibuixos sí que són macos…»
I respecte entre artistes? A vegades pintes en un lloc i et pinten a sobre…
AM: Això passa amb els grafiters, no? Bé, tu hi tens més experiència, no, Illitch?
IR: Quan pintes al carrer saps que és efímer, però igualment fa ràbia que t’ho tapin l’endemà o que t’hi facin alguna cosa molt chunga a sobre. Fa ràbia si t’ho has treballat i t’hi has gastat uns diners però és part del joc. A vegades passes per una paret d’una obra i dius «Ostres, que guapa que és aquesta paret» i passes l’endemà i ja està a terra.
Feu propostes per a Salt, flipeu una mica…
FS: Doncs, mira, un taller aquí a la Coma Cros que hi hagués per imprimir, preparar coses grosses i així… no estaria gens malament.
AF: I l’Ateneu Naturalista aquell a les Deveses? Què fot allò abandonat? Seria un espai fantàstic per compartir o un centre de creació. Jo, si hi hagués un espai compartit, m’hi apuntaria.
IR: I fer un festival? Seria genial fer un festival. Hi podria entrar tot el que no entra al Milestone!
La cosa és trobar els diners, patrocinadors. Després no has de portar gent de fora, no has de preocupar-te ni de dietes, ni allotjaments, etc… Si parles amb Montana (empresa de pintures), ben segur que et paguen el material!
FS: Crec que ha baixat molt la producció de grafitis per culpa de la crisi. Ningú té diners per comprar esprais. Això ajudaria…
AF: De fet, tot el que sigui potenciar l’art és benvingut. Es podria fer com el projecte «Aquí pots!» però obrir-ho més i que tinguéssim accés a altres suports com els contenidors, que a molts llocs estan podrits, o passos de zebra, bancs, etc. Seria molt bonic. Però sempre hi ha les normatives de colors, etc., que posen impediments tot i que també és atractiu com a repte que et demanin intervenir en un espai urbà respectant una carta de colors. Tot és voluntat.
….
Veure Projecte #MuralSalt