Vaig creure necessari defensar el meu col·legi electoral. Calia mantenir-lo obert des del dia abans de l’1 per evitar que el precintessin. En assemblea es varen programar activitats i jo vaig decidir posar el meu granet de sorra organitzant una arrossada per sopar. La taula sempre ha estat una bona excusa per unir-nos. La llista d’apuntats es va anar fent més gran a cada hora fins a ser gairebé 100 persones. A l’hora de cuinar un equip de pinxes per a les 3 paelles, més una quarta d’extra, va fer gairebé tota la feina i mentre el sofregit s’enrossia jo deixava la cullera de remenar per anar a obrir la porta de casa meva. Arribaven les urnes per fer-hi nit. Ningú ho sabia, ni tan sols jo, que ho vaig saber poques hores abans. Entrar-les a casa va ser molt ràpid. Un cop amagades i pel camí de tornada, al col·legi m’anuncien el que serà la meva feina el dia 1. Em necessiten pels coneixements informàtics. Fer duet amb el crack que m’ho proposava va fer saltar el meu “sí” fàcilment. Quins nervis, gairebé en el mateix minut estava cuinant una arrossada popular, amagava les urnes a casa i sabia quin seria el meu paper en el gran dia.
L’arròs era impossible que no sortís bo. La il·lusió de tothom cuinada sobre aquells fogons improvisats eren l’ingredient clau.
Abans de les 6 del matí del dia 1, i mentre la gent s’acumulava davant del col·legi, rebia en reunió els detalls informàtics del procés electoral. Cens universal, programa, ordinadors, connexions. Sortint d’allà ens dirigim al col·legi per posar a punt els ordinadors. A l’hora acordada faig una pausa i vaig corrents fins a casa a preparar les urnes per fer-les arribar al col·legi. Mentre les preparava el poder de l’Estat em desperta la desconfiança i, en els minuts d’espera de l’equip de gent que m’ajudaria a dur les urnes fins al col·legi, vaig treure el meu router de connexió a internet per la finestra, tant lluny com arribava el cable més llarg de casa. Si ens tallaven la connexió a internet de l’escola ho tindríem difícil. I així va ser. Poc abans de les 9 la connexió es talla. El senyal del meu router era massa dèbil. Sort d’alguns mòbils. Amb una sola trucada clau un tècnic em porta una bobina de cable de xarxa fins a casa i fa possible acostar el router fins a la finestra del col·legi electoral per facilitar-nos la connexió. Els atacs als servidors ens ho varen posar molt difícil tot el matí i mentre tot això passava rebia vídeos i missatges de companys de feina apallissats fent cordó de protecció entre els policies i la gent. Estàvem organitzats des de dies abans però desbordats pel moment. Anaven de col·legi en col·legi allà on rebien notícies d’agressions policials. N’hi ha que varen rebre fort però jo no ho vaig poder llegir fins més tard. Estava massa pendent dels ordinadors. No podia deixar el que estava fent. Els que rebien cops ho feien per defensar el dret de vot i jo feia el meu paper intentant que, informàticament, i en el meu col·legi, el vot fos possible.
Un matí de bojos em donava, a principis de la tarda, una pausa per anar a fer un mos amb la meva companya. No ens acabàvem el plat que ens trucaven per dir-nos que es tancava el col·legi i que les urnes estaven amagades i a punt per fer-les sortir per casa nostra. Cames ajudeu-nos cap a casa. Saltem tanques i teulades, davant la perplexitat d’algun veí que s’ho mirava des del balcó, per fer sortir les quatre urnes per allà on ningú s’ho esperava. Les baixem al garatge i les posem al nostre cotxe per dur-les fins a l’ajuntament, que serà el darrer col·legi electoral obert de tota la vila i allà on quedaran custodiades fins l’hora del recompte de paperetes.
Un dia que poca gent oblidarà i que, al meu parer, ens va fer forts, units i sabedors que si ens hi posem ho podem fer possible.
