Text: Enric Rubio
Parlar dels Frigorífics del Ter, és parlar d’un bocí de la història de Salt. Les instal·lacions que molts anomenàvem el «matadero de Salt» han marcat unes quantes generacions que l’han viscut tant en primera persona (treballadors i familiars d’aquests) o bé com a veïns, forçats a suportar els inconvenients d’unes instal·lacions ubicades en una zona residencial. Frigorífics del Ter ja feia temps que era una anomalia i per fi s’ha fet efectiu el canvi d’ubicació: l’empresa marxa fins a Vilamalla per estrenar noves instal·lacions i adaptar-se a la normativa europea.
Treballar en precari
L’empresa Frigorífics del Ter SA i Fridasa (amb qui comparteix accionistes) formen el segon grup carni més important de la demarcació de Girona, amb un volum de producció anual que supera les 100.000 tones. Els principals accionistes d’aquest grup són la família Compta Artigas i Casademont SA.
Aquest escorxador s’ha ubicat a Salt durant 53 anys i ha donat feina a centenars de persones ocupant uns llocs de treball dels més durs del mercat laboral. Si hi ha feines dures, la de treballar en un escorxador com Frigorífics del Ter ho és. Matar i especejar animals industrialment és una feina pel qui no pot escollir una altra cosa: els crits dels animals a punt de ser sacrificats, les fortes olors, les jornades llargues i físicament esgotadores la converteixen en una feina especialment sacrificada per a les persones que l’han viscuda i «patida». No és casual que en els últims anys agafessin el relleu en aquests llocs de treball persones d’origen estranger (molts d’ells de països africans) que són els que ara ocupen les places de més al capdavall de la «piràmide» laboral. Serveixi com a homenatge a tots ells aquest petit escrit.
L’origen de l’empresa es remunta al 4 de novembre del 1963 quan s’inicia el negoci d’escorxador de porcs. Comença com a petit escorxador i ràpidament passa a ser l’escorxador de referència de Girona. L’empresa viu un moment d’expansió del sector carni i les instal·lacions s’adapten a les noves exigències del mercat i a les normatives europees. De mica en mica es va ampliant el nombre de sacrificis de caps de bestiar fins arribar a especejar 3.000 porcs al dia. Les instal·lacions arriben a acollir prop de 300 treballadors en plantilla.
A mesura que creix l’empresa, augmenten també les reivindicacions de millores laborals per a la gent que hi treballa. Les dures condicions laborals i els salaris baixíssims dels treballadors van fer esclatar sovint els ànims de la plantilla. Tant és així que quan hem consultat els arxius dels diaris gironins, els articles que hem trobat de Frigorífics del Ter durant els anys 80 només feien referència als conflictes laborals de l’empresa: manifestacions, vagues, acomiadaments, pintades a la façana…
A tall d’exemple: el 7 d’octubre de 1987 El Punt Diari portava una notícia del conflicte dels treballadors amb l’empresa. Els treballadors denunciaven que l’escorxador imposava un ritme de treball «salvatge» i l’acusaven d’haver accelerat la cinta de la cadena d’especejament, provocant accidents i estrès als treballadors. Anunciaven aturades d’una hora durant una setmana i tres dies seguits d’aturada si no hi havia acord.
Els treballadors denunciaven que l’escorxador imposava un ritme de treball «salvatge» i l’acusaven d’haver accelerat la cinta de la cadena d’especejament, provocant accidents i estrès als treballadors.
Les aturades eren secundades pel 100% de la plantilla, segons el Diari de Girona:
La situació va arribar a la màxima tensió quan el desembre del mateix any l’empresa va acomiadar deu treballadors de l’empresa acusats de «baix rendiment». Un jutge va donar primerament la «raó» a l’empresa i, posteriorment després de recórrer-la, la sentència va ser favorable als treballadors acomiadats, alguns d’ells membres del comitè d’empresa. Durant molts anys la presència dels treballadors dels Frigorífics a les manifestacions del’1 de Maig gironí era nombrosa i, fins i tot, van aconseguir posar les reivindicacions de tots els treballadors del sector carni a les agendes polítiques de la època.
Veïnatge incòmode
Els veïns també en tenien la «pipa» plena dels Frigorífics. La urbanització de la zona va arribar fins les portes de l’escorxador: es van construir els últims solars que quedaven al voltant, que van donar lloc al barri dels escriptors. L’excés de soroll, el trànsit de camions dins del poble (qui no se’n recorda d’aquells camions carregats de bestiar!) i les males olors van complicar molt el veïnatge amb una infraestructura totalment fora de lloc: Frigorífics del Ter s’havia convertit en un dels escorxadors més grans de Catalunya, a tocar dels habitatges! El mes de desembre del 1990 un grup de veïns feia arribar a l’Ajuntament les queixes de la forta pudor i la massificació de gavians a la zona. Pel que sembla els contenidors oberts sense cap mena de protecció era la causa de tot plegat.
Tot aquest cúmul de situacions va fer del matadero un problema que s’havia d’abordar. Va ser durant el mandat de Iolanda Pineda que es va negociar amb l’empresa la possible marxa cap a un altre lloc a canvi de convertir el terrenys en urbanitzables. Una negociació que no va quedar exempta de polèmica. En les primeres propostes que l’Ajuntament va fer públiques ordenaven els habitatges amb blocs d’entre 3 i 7 alçades quan en el barri no hi ha pisos d’aquesta altura. L’oposició frontal a aquest disbarat va fer canviar el projecte fins a 8 vegades. El 6 de juliol de 2008 surt publicada una columna al Diari de Girona on s’explica que dues associacions de veïns i l’Associació de Comerciants de Salt presentaven 1.400 signatures defensant el canvi d’orientació del projecte. Entre d’altres coses es demanava un màxim de planta baixa i dues altures i un límit de 40 habitatges per hectàrea. Finalment l’oposició dels veïns va fer reduir l’altura edificable a planta baixa i 3 altures.
La modificació de Pla es va aprovar inicialment el 26 de gener del 2009 amb els vots favorables del govern (PSC i ERC) i els contraris de l’oposició, enmig d’un ple tens i multitudinari amb xiulets i exhibició de cartells contra l’especulació per part del públic. En les negociacions mai es va tenir en compte el greuge que havia suposat per al poble haver acollit unes instal·lacions d’aquestes característiques ja que es premià l’empresa amb una requalificació que en aquells moments podia donar molts beneficis als propietaris.
Finalment, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, la urbanització ha quedat en suspens i s’ha acabat per derruir l’edifici i deixar el solar net. És potser el temps de pensar amb calma…. Per què sempre s’ha de parlar en termes de plusvàlues i beneficis econòmics? I la gent, no hi té res a dir del que s’hauria de fer allà? S’hi han de fer pisos tant sí com no, que no hem après res de tants anys de bogeria constructora?
Finalment, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, la urbanització ha quedat en suspens i s’ha acabat per derruir l’edifici i deixar el solar net. És potser el temps de pensar amb calma…. Per què sempre s’ha de parlar en termes de plusvàlues i beneficis econòmics? I la gent, no hi té res a dir del que s’hauria de fer allà?
No hi ha altres opcions? Escoles, equipaments, zones verdes, horts comunitaris… No ensopeguem amb la mateixa pedra (totxo) de sempre, explorem les possibilitats ara que hi som a temps!