“Tornar el teatre al poble”

Salt és un poble de teatre. Així és conegut en molts indrets però, com sol passar, segurament molts saltencs desconeixen algunes de les iniciatives que s’estan portant a terme en aquest àmbit, com Històries d’un poble. La responsable d’aquest ‘sarau’, la Catalina, com a bona teatrera, ha sigut una mica nòmada entre Nova York, Madrid, Mallorca o Berlín, i ara de nou a Salt. La seva relació amb el teatre ha passat de la interpretació a l’ensenyament i ara està especialment centrada en el teatre connectat amb el poble, per tornar aquest art a la comunitat, com era en el seu origen. Parlem de tot això amb la Catalina Lladó.

 

Text: Agnès Cabezas i Laure Duplay

 

Vius a Barcelona?
Sí, però estic pensant traslladar-me aquí perquè tinc feina en diferents llocs, a Berlín, aquí, i de fet, a Barcelona, només hi faig alguna feina de tant en tant, mentre que aquí venim cada setmana pels assajos amb la troupe del Teatre per a la Concòrdia. Aleshores, havent-hi AVE i aeroport, estic plantejant-me l’opció de traslladar-me. A més, Barcelona s’està convertint en una ciutat turística, cara, comercial… Va passar el mateix a Nova York els anys 80, en l’època de l’alcalde Giuliani. La ciutat es va anar despersonalitzant per atraure el turisme de masses. I ara toca aquí. Les institucions s’escarrassen per fer de Girona la meca del bon menjar. I nosaltres lluitant per tenir identitat, una identitat plural, però identitat al cap i a la fi, on la botifarra amb mongetes sigui tan identitària com el cuscús de xai.

Originàriament, però, d’on ets tu?
Jo, d’aquí! Tots aquests barris d’aquí, de Salt, van ser l’escenari de la meva adolescència. Vivia al Veïnat però tots els meus amics eren de Salt. En aquell moment hi havia com tres colles adolescents. Venia del Veïnat a peu cap a la zona del Barri Vell, perquè quan no feia bàsquet, feia teatre al Patronat, o sigui que aquest recorregut el coneixia bé. En aquell moment, el Veïnat era el Veïnat i Salt era Salt, almenys quan jo vivia aquí. Eren dos nuclis molt diferents, el Veïnat eren els treballadors del tèxtil i Salt eren els pagesos.

Ara sembla que tenim una identitat més col·lectiva.
Sí, però abans era molt diferent si eres d’un àmbit o un altre, no hi havia aquesta idea d’un món global, amb diversitat, que és cap on anem ara. Abans els únics que significaven una mica de diversitat era la gent que havia vingut per la Guerra Civil de tot Espanya, és a dir, els castellans, que després se’ls deia xarnegos, però al principi eren castellans exiliats. Quan vam començar a preparar l’obra Històries d’un poble, vaig investigar una mica i el patró de l’església de Salt era sant Cucufat, un africà; la que ara és Sant Cugat. Rosa Puig explica en un llibre que el fundador d’aquesta església venia del Nord d’Àfrica. O sigui que Salt té diversitat en els seus habitants des dels orígens!

I també som un poble vinculat al teatre, no?
He fet moltes presentacions del meu treball a molts llocs i sempre explico que on vaig néixer era molt conegut per dues coses: el psiquiàtric i el teatre. En el meu treball sempre he mirat d’anar buscant en el teatre com anar més enllà del patró convencional del comportament humà; tot el que és la bogeria, és un factor interessant. A més, vaig començar a fer teatre al manicomi de Salt! Els pastorets es representaven allà i era molt curiós com als assajos arribaven els ingressats que ja coneixia tothom del poblei que sovint interrompien els assaijos!

Explica’ns el projecte Històries d’un poble?
Històries d’un poble va començar quan jo vaig deixar Madrid. Vaig deixar una forma de vida establerta per començar-ne un altre; fer un pas nou i buscar un àmbit, on el propòsit del teatre fos no l’èxit personal sinó la recerca i el compromís col·lectiu. Aleshores, amb el meu home, en Reinald, que ha estat productor de TV3 tota la vida, ens vam plantejar què podíem fer a Salt. Era aquell moment en què els conflictes xenòfobs obrien els telenotícies. Contàctarem amb la gent del GRAMC que ens donaren, i ens donen, el seu suport de constituir una troupe amb veïns de tots els orígens. El regidor de Cultura del poble ens va facilitar una petita partida pressupostària per a despeses í un espai on assajar. Tot i que ens va costar gairebé un any, finalment vam aconseguir ser un grup de nou persones.

Com es va crear l’obra, amb gent que no ha fet mai teatre?
No volíem crear un tipus de teatre amateur, en el sentit d’aprendre el text d’una obra i representar-la. Sinó que vam treballar a partir del tema de la xenofòbia i les necessitats bàsiques, com això mou el món i uneix les diferents cultures. Així es van proposant improvisacions i d’aquestes -amb molt treball de cos, d’imaginació, aportacions personals- hem anat fent una selecció i hem muntat els actes. Així és una creació que ha anat sortint entre tots i els personatges són com una segona pell. No hi ha aquella sensació de ‘surto a fer-ho bé’, sinó ‘vinc a explicar la història d’aquest personatge’. Així, la mirada no està posada en l’èxit, sinó en la idea de conjunt, de com interactuen. Això fa que a l’escenari estiguin molt més units.

On s’ha representat?
A Can Ninetes, al teatre de Salt, a la Universitat i a la Mercè. D’entrada ho volíem representar a les places del poble però l’Ajuntament no ens va donar permís: suposem que van pensar que hi podia haver algun perill. L’espai públic s’està “municipilitzant”, cada vegada hi ha normes més estrictes per al seu ús. D’altra banda, l’actual consistori no comparteix aquest model teatral; és més proper al concepte d’“indústria cultural”. Ja ho teníem tot preparat i estàvem sense espai on fer la representació; per sort, l’AAVV de Santa Eugènia ens van dir que ho podíem fer a la plaça de la Marfà i allà estrenàrem!

Com va rebre la gent l’obra?
Doncs la gent va sortir una mica sorpresa, perquè la representació no s’avenia a les seves expectatives. Al ser una producció impulsada pel GRAMC, s’esperaven un treball sobre la integració social; en canvi, es van trobar amb una obra que explica la història demogràfica de molts pobles de les contrades. El fet que hi hagui actors africans és la connexió amb la realitat demográfica dels nostres pobles.

La teva manera de veure el teatre té més a veure amb una tasca social?
La meva relació amb el teatre ha passat per quatre etapes diferents. Al principi, la motivació era ser famosa. Vaig anar a estudiar a Nova York, vaig treballar amb tothom que venia d’Espanya: Jaume Valls, Carme Elias, Lluís Homar, Francesc Orella… L’objectiu era tenir èxit. Després, a Madrid, de seguida em van proposar fer classes perquè hi havia molt poca gent amb aquest tipus d’entrenament. Es tractava de contribuir que la interpretació fos més humana. Això venia d’Estats Units, també es feia molt a l’Argentina, però aquí ho va començar la meva generació. Així vaig començar a ensenyar a l’escola d’en Juan Antonio Coraza, que és avui dia molt famós perquè és qui prepara sempre Javier Bardem.

Una escola de prestigi!
Tot va anar evolucionant de manera que l’actor havia de ser una persona d’èxit. L’escola es va fer famosa perquè d’allà van sortir molts dels actors famosos d’avui dia. Però jo em vaig plantejar si volia seguir col·laborant amb aquest tipus de teatre. Això va coincidir amb el fet que Claudio Naranjo, un escriptor i psicòleg mundialment conegut per estudiar els caràcters humans, va proposar a Coraza fer un tipus de teatre en què poguessin participar no només actors sinó psiquiatres, terapeutes, metges, advocats, etc. I em van oferir organitzar el primer teatre per a terapeutes. Arran de tot això vaig deixar l’escola i Madrid i vaig crear Teatro para Interesados, per a persones de diferents àmbits. Els proposo un temari i la finalitat és portar-ho a places o llocs públics. Es tracta de créixer creativament, trobar eines que els facin tenir una mirada més polièdrica, i experimentar què és un procés artístic. Bé, millor diem creatiu, això d’artístic avui dia és molt presumptuós, diria que no n’hi ha gaires, d’artistes, avui dia, hi ha massa diners pel mig. També treballo amb actors profesionals, a Madrid, que tenen ganes de fer propostes noves, a part del seu treball al cine o la tele.

I els altres dos vincles als quals et referies?
A través d’aquest projecte, comencen a trucar-me de diferents universitats perquè ensenyi als mestres a donar eines perquè puguin fer una educació més humanista, en què no hi hagi tant l’ensenyament dels conceptes, sinó de les actituds humanes que un mestre pot oferir. Això ho he fet a la Universitat de Mallorca, a la de Girona i a la de Berlín. Allà ja hi havia treballat amb Teatro para Interesados i, com que actualment hi ha molt conflicte a les escoles, així com amb els assistents socials, em van proposar fer aquest treball ja que el teatre és conflicte. I el quart és el que té a veure amb el Teatre per a la Concòrdia, relacionat amb el teatre de barri, pel barri, de poble, que té a veure amb una integració social, tornar a treballar per fer poble. El teatre sempre ha sigut una eina, no de tocar temes socials, sinó de connexió social amb el poble, amb el barri. Passa que la mercantilització de la cultura s’ho ha carregat.

El teatre és conflicte?
Si no hi ha conflicte, no hi ha teatre. Tots els personatges d’una obra, davant d’un conflicte, reaccionen d’una manera diferent. Si no hi hagués un punt de discordança, no veuríem les diferències. En l’obra veiem les eines que cada personatge fa servir per lluitar pel que vol. Drama vol dir això, cal conflicte per explicar les diferents maneres de veure i de comportar-se per aconseguir el que un vol.

Diuen el entesos que si una persona sap entendre el conflicte com una manera d’anar creixent trobarà solucions que fins aquell moment no ha fet servir. És negatiu si en lloc de conflicte ho vius com una destrucció i no una desestructuració per intentar que es facin coses noves. En el teatre, com que la vida passa en poques hores, el conflicte és el que fa que es vegin els canvis.

El teatre és identificació?
Com que estem en un món en crisi, els valors que funcionaven ja no funcionen i busquem maneres noves d’entendre el món en el qual vivim. Fins ara, al teatre i al cinema, sobretot al cinema, hi ha molta identificació entre l’actor i el paper que fa. L’actor s’identifica amb el personatge que fa i ho transmet al públic, que queda hipnotitzat pel que fa l’actor i perd el món de vista. Amb aquest mitjà d’identificació s’ha aconseguit una població que no té pensament propi. Això, el dramaturg Bertolt Brech o Ken Loach al cinema ho van trencar. Amb aquest enlluernament no es dóna opció a pensar a l’espectador. L’actor no ha de perdre mai de vista que és una persona diferent de la que interpreta. Aprendre a mirar-te com actues en la vida, tenir referències clares de com actua el personatge que interpretes en el teatre diferent de la personalitat de l’actor o l’actriu. I anar aprenent en el dia a dia que fem rols segons amb qui estem i que alienem alguns personatges que també som i sovint els projectem en els altres. Així s’engrandeix la persona de l’actor o l’actriu.

Quina força té el teatre en la societat?
Peter Brook diu que hi ha tres tipus de teatre: el teatre dolent és aquell en què tu entres al teatre i en surts pitjor que hi has entrat; el teatre d’entreteniment és el que hi vas, passes dues hores i en surts igual; el teatre bo és aquest del qual surts més lúcid, més intel·ligent, més ample, de com hi has entrat. El teatre, com que té a veure amb l’expansió humana, ha d’anar paral·lelament amb ciències que investiguin el comportament humà. Neurològicament, per exemple, ara s’ha comprovat que hi ha una neurona que es diu la neurona espill. Si algú viu una cosa emocionalment clara, la persona que ho observa rep el que li passa en aquesta persona. El Peter Brook va dir que fa temps que ja ho sabien des del teatre! Però confirma la màgia del teatre! Com un actor, des de dalt d’un escenari, pugui viure una emoció en comunió amb tot el públic! És orgànic, doncs, l’empatia està dins la biologia de l’humà! Està molt bé! Ho podem fer servir per a moltes coses!

Hi ha molt de teatre en la política actual?
El teatre que fan els polítics ha creat un públic de no creients en el que actuen. És cinisme, no hi ha sentit de veritat. És a dir, a tu et parlen, volent-te convèncer d’alguna cosa que tant tu com jo sabem que no serà! Fixa’t en el món tan boig en què vivim. Això és la bogeria: viure en un món que no és.

Tu que has marxat i has tornat, quina visió tens de Salt, de la seva situació?
A mi el que m’agrada és que surts al carrer i em passa com quan vivia a Nova York: veig un xinès, un negre, un blanc, un ros… Poc té a veure amb el poble en què vaig crèixer però la integració em sembla que és el futur. A vegades penso que potser he donat tantes voltes al món per arribar aquí i contribuir que això sigui així. Com això que diu “Roda el món i torna a Camprodon”. Jo com a bona teatrera seré sempre una mica nòmada però, per mi, a Salt es podria fer això que fem, una troupe de gent diversa, que cada vegada es vulgui comprometre més, que puguem assajar més dies, a mi m’agradaria molt.

Que has après amb la teva feina de la condició humana?
Siguis d’on siguis, estiguis on estiguis, les necessitats humanes són sempre les mateixes. Potser cada cultura necessita més una cosa que una altra però, al cap i a la fi, els homínids estem fets iguals i necessitem tots el mateix: sobreviure, necessitats emocionals, vincles amb la gent, comprensió del món en què s’està vivint, cuidar els éssers estimats, necessitat del pensament…