Plou. La Núria és rere la finestra, mirant com les gotes de pluja rellisquen pel vidre. Jo sóc a fora, sota un paraigua immens, observant-la. Ella no em veu.
Demà farà anys, la Núria. Quants? Ella no ho sap. Per a ella, el temps és un tel invisible que es va dipositant arreu del seu cos. Silenciós, ha començat a dibuixar a la pell del seu front uns solcs indefinits i a pintar poc a poquet una grisor esmorteïda als seus cabells. Per a ella, l’únic món existent ara mateix són les gotes de pluja; demà, quan faci sol de nou, ho seran els edificis de davant de casa.
Entro. El dinar ja és a punt. La Núria no vol deixar el seu planeta de pluja i el pare decideix donar-li el dinar a l’habitació, rere la finestra, mirant el carrer. La mare i jo, mentre esperem, xerrem sobre el temps, les petites batalles quotidianes que han anat confegint el nostre món, el meu viatge… i la Núria. “D’aquí a pocs dies”—em diu la mare— “ja no podré comptar amb tu. Però és natural: has de fer la teva. I allà on vas se t’obren infinitat d’oportunitats… A més, he trobat algú que em podrà donar un cop de mà amb la teva germana.”
El pare ja ha acabat de donar-li el dinar. Seu a taula. “S’ho ha menjat tot,” —ens diu— “però no he aconseguit fer-la venir. Continua comptant les gotes de pluja.” Riem. Per molt estrany que sembli, la Núria ha esdevingut un petit clarobscur a les nostres vides. Perquè no és veritablement fosca la seva presència, sinó que, encara que no irradiï una llum plena en el sentit que tots coneixem —no és la filla que tothom desitja—, a la seva manera és feliç, i aquesta felicitat incompresa pels de fora, a nosaltres ens ha donat alguna cosa indefinible que molt poca gent té. En acabat, ens n’hem sortit. I ara la Núria és l’àncora que ens aferra al món i que ens diu que hem d’estar sencers. Perquè ella hi és…
Demà la Núria fa anys. No hi haurà amics ni farem una gran festa. Però ella serà a la finestra, feliç, esguardant els edificis mentre nosaltres procurem fer la nostra amb els ulls posats en la seva presència.
Tònia Bauçà Il·lustració: Clara Mir