Text: Mostafà Shaimi
La presència de la religió musulmana a Europa és paradoxal; ja no ens podem referir a ella com una religió externa. Actualment hi ha més de 44 milions de musulmans, molts dels quals són originaris d’Europa, és a dir, nacionalitzats o nascuts al territori europeu. Però malgrat això, aquesta religió no es considera europea, almenys això és el que es pot copsar del tracte que rep des dels discursos polítics, les polítiques nacionals i locals, els mitjans de comunicació i l’opinió pública generalitzada. A més a més, la mateixa gent de tradició i pràctica musulmana, majoritàriament, tenen la sensació que la religió musulmana no és considerada europea. Aquest tracte de dins-fora, intern-extern és l’escenari predominant on estan situats i vinculats tots els debats que es generen al voltant de la presència de la religió musulmana a Europa.
En quin escenari viu i es troba aquesta minoria a Europa?1 Aquesta minoria viu en una Europa amb tradicions religioses històricament diferents i encara molt presents i una secularitat cada vegada més dominant. La dinàmica de la relació entre la presència religiosa i la laïcitat a Europa és controvertida i depèn de cada país. No podem parlar d’homogeneïtat; no és la mateixa situació, per exemple, entre dos països veïns com Espanya i França. En el primer -malgrat que es declari com a aconfessional- la presència de la religió en l’àmbit públic i polític és evident. En canvi, a França hi ha una separació clara i, inclús, certa laïcització i una retòrica virulenta que s’apropa a vegades a un integrisme republicà. Aquesta estira i arronsa entre la religió cristiana i la laïcitat encara és molt viva a Europa i s’accentua o és més relaxada depenent del país. Però el sorgiment d’una “nova” religió –Islam– en aquest escenari genera preocupació i rebuig tant per part dels defensors de preservar la laïcitat a tota Europa com dels que la consideren cristiana o de valors cristians.
1: Minoria si ens fixem i ressaltem la seva suposada condició religiosa, perquè a part de ser, moltes d’aquestes persones, de tradició musulmana, són altres coses: homes i dones, treballadors, estudiants, etcètera.
Aquests més de 44 milions de persones amb previsió de creixement, se pressuposa que són practicants de la religió musulmana i que tenen la mateixa concepció de l’Islam. A més, aquesta presència és interpretada, en general, com una mena de retrocés dels processos de secularització iniciats en la majoria del països europeus; interpretació que s’agreuja encara més amb la concepció arrelada que molts dels valors de la religió musulmana xoquen i entren en contradicció amb el que s’anomena cultura occidental. Anem a abordar aquestes concepcions.
Si parlem de laïcitat, la majoria de les persones de tradició musulmana a Europa accepten la laïcitat com a model de relació. De fet, les persones de pràctica musulmana saben que la laïcitat és una garantia de la seva llibertat religiosa.
Però el laïcisme és una ideologia que, a vegades, en el cas de la religió musulmana, empra una vella estratègia que es va utilitzar contra els jueus al llarg de la història, a saber, els valors dels jueus són contraris i incompatibles amb els valors cristians. Cert laïcisme, actualment, manifesta que les pràctiques de la religió musulmana atempten contra els valors d’Europa.
Si ens fixem en què consisteix aquest rebuig o incompatibilitat, veiem que cada societat europea expressa aquest reflex islamòfob d’acord amb la seva pròpia realitat. Però la major part d’aquest rebuig es refereix a: construcció de mesquites; el vel; el halal i el que s’anomena radicalisme islàmic. Anem a analitzar, breument, aquests quatre temes.
En relació amb la construcció de les mesquites, totes les problemàtiques vinculades a aquest tema, des del rebuig veïnal, passant per normatives abusives de l’Administració, fins a la col·locació de mesquites en zones industrials i no permetre minarets, expressen la vulneració d’un dret fonamental: la llibertat de culte. Garantir aquesta llibertat, amb dignitat, vol dir que hi ha més qualitat democràtica. La presència d’esglésies, mesquites amb minaret, sinagogues, gurdwares, etcètera, al mig dels barris i ciutats no és un retrocés, sinó un avenç democràtic.
El debat sobre el vel de les dones de tradició i pràctica musulmana està envoltat de molt desconeixement, però sobretot és un debat racista, i en alguns casos masclista, que es camufla sota la pretensió de la defensa dels drets de les dones. Inferir de la situació de posar vel una situació de dominació masculina és emetre un judici de valor basat en la creença que una dona no ha d’anar amb vel. Vestir-se com una vulgui és una qüestió que té a veure amb les llibertats individuals. Hi pot haver casos d’obligació a portar vel, és cert, i en aquests casos s’ha d’actuar d’acord amb la persona afectada. Però hem de parlar de casos concrets, que no es poden generalitzar.
El debat no ha de ser vel sí-vel no (en això les dones són lliures), sinó que no hi pot haver dominació masculina: obligar la dona a portar vel o qüestionar-la perquè el porta. Les dues posicions són les dues cares de la mateixa moneda. Cada una de les dones de tradició i pràctica musulmana és un subjecte polític que no necessita del paternalisme il·lustrat.
Sobre la qüestió del halal hi ha dos punts: la carn de porc i l’animal matat segons unes formes concretes. És obvi que la gent ha de menjar allò que li sembli bé, que triï menjar carn o no i, si en menja, que decideixi quins tipus de carn i quines formes de criança i matança ha de tenir l’animal. Però moltes vegades es fa servir la qüestió del halal per assenyalar que les persones de tradició i pràctica musulmana són diferents al “Nosaltres”. L’argument és que “Ells” no mengen la nostra carn, sinó la seva. Sembla absurd parlar d’aquestes qüestions, perquè sobre els gustos no hi ha res a dir. A Catalunya es menja conill i Anglaterra, generalment, no, i fins i tot allà és un animal de companyia. A molts llocs de la Xina es menja carn de gossos, i a Catalunya és un animal de companyia. Aquí es menja carn de cavall, però en molts indrets del món s’escandalitzarien.
I finalment, sobre el que s’anomena radicalisme islàmic i sense entrar en les causes que han provocat aquest fenomen, el 99,9% de les persones musulmanes manifesten per activa i passiva que els que cometen actes violents no els representen i allò que fan no té res a veure amb la religió musulmana. Però malgrat aquest posicionament de les persones musulmanes, es continua associant aquest 0,1% amb la religió musulmana i posant-li l’etiqueta d’islàmic. Aquesta contínua associació correspon a l’interès de mantenir un enemic visible. Les persones musulmanes que viuen a Europa no representen cap amenaça i fins i tot moltes vegades també són víctimes d’aquesta violència.
Tots aquests temes que acabem de mencionar sobre la religió musulmana tenen un rerefons de generalització i dramatització a partir d’actituds suposadament religioses i situacions aïllades. Intentem desfer aquestes generalitzacions.
Una primera qüestió bàsica és que no totes les persones de tradició musulmana són musulmanes. Existeixen persones que, malgrat que han nascut i/o crescut en un país o família de tradició musulmana, no ho són. Segona qüestió: existeixen persones que s’autoconsideren musulmanes, però no són practicants. És a dir, que tenen una relació laxa amb la seva religió. Tercera qüestió: la diversitat de les persones practicants de la religió musulmana és tan gran que no es pot parlar d’un Islam, sinó d’islams. Cadascuna té una practica individual o compartida amb altres, però no amb el tot. Per tant, no podem parlar d’una unitat. El fet de parlar d’una unitat o “comunitat musulmana” és ressaltar una part concreta d’aquestes persones i utilitzar-la com a element unificador, quan en molts casos no ho és. Si acceptem la premissa que no hi ha un Islam, sinó islams, partint de les pràctiques que es donen, podem inferir que hi ha un debat (intern-extern) ampli sobre què vol dir ser musulmà. Per donar exemples d’aquesta diversitat existeixen persones musulmanes: laiques, feministes, místiques, marxistes, liberals, etcètera. S’ha de tenir en compte, a més, que hi ha persones –que són la majoria- que tenen una pràctica cultural-social de la religió, és a dir, que la seva pràctica no està fonamentada en el coneixement teològic estricte, sinó en la pràctica social (imitació). Això encara afegeix més diversitat, ja que depenent de la zona hi ha unes pràctiques o altres. No són les mateixes pràctiques d’aquestes persones al nord del Marroc que al sud, tampoc entre Gambia i Pakistan, com tampoc entre Salt i Londres. Les pràctiques religioses són travessades per les pràctiques culturals i contextos socials.
La idea preconcebuda i interessada que les persones de tradició musulmana són una unitat i no persones amb diferents interessos a vegades oposats i contraris correspon a una visió basada en el desconeixement i la por, però també correspon a una visió racista que utilitza aquesta imatge errònia per crear una confrontació entre el “Nosaltres” els europeus, els de casa, i “Ells”, els immigrats, els que han vingut i els que tenen un origen de fora. Una de les eines per generar aquesta confrontació és el laïcisme, que és diferent de la laïcitat.
El laïcisme, moltes vegades, és una expressió intel·lectual islamòfoba que parteix d’una mirada eurocèntrica i racista i que pretén universalitzar els seus valors. Denota un nerviosisme davant de la diversitat humana i es transforma en un fanatisme que crea unitats per poder excloure. Europa no pot negar que hi ha persones europees que són musulmanes o de tradició musulmana. A més a més, no podem ressaltar el fet religiós com a tret únic en una persona, ja que ser musulmana només és una part, perquè a més de ser musulmana, és jove, mare, pare, treballadora, empresària, professora, aturada, etcètera.
La laïcitat hauria de garantir els drets de les persones. En canvi, cert laïcisme és una forma de discriminació i exclusió que, en el cas dels islams, és islamofòbia.