En un parc del poble dues mares enraonen mentre els seus fills juguen a la sorra.
-Avui s’hi està bé, al parc, oi? Fa bon dia i a més no hi ha aquella colla de jovent que està sempre per aquí sense fer res
-Ai, sí, com vols que siguin de grans, si es passen el dia al carrer; a més, tots aquests equatorians i hondurenys diu que són tots de colles d’aquestes… latin kings o com en diguin!
Segons dades oficials de la policia de Barcelona, els joves que pertanyerien a “bandes llatines” oscil·len entre quatre-cents i mil (la majoria homes). Sense entrar en el fet que la seva organització també es trobaria conformada per membres que no són llatinoamericans, representarien únicament entre l’1% i el 2% de la població juvenil d’aquestes nacionalitats (entre el 2% i el 4%, si descartem els menors de quinze anys). Per aquest motiu seria pertinent preguntar-nos i reflexionar sobre problemàtiques emergents al voltant d’aquest tema: per què l’imaginari dominant construeix l’estereotip del jove llatinoamericà sobre l’escàs 2% que suposadament pertany a les bandes i fa invisible el 98% restant? (Font: “Bandas latinas en Cataluña (y más allá)”, Carles Feixa 2009, Documentación Social, Madrid, 155: 227- 260. Disponible a http://goo.gl/StjhV)