P
au Galvez
Veí de Salt i activista del moviment LGTB
És un tòpic parlar de la diversitat que identifica la vila de Salt. Diferents onades migratòries i especificitats històriques han forjat la diversitat de comunitats i col·lectius que actualment conformem la realitat de Salt. Però hi ha unes comunitats que tot i que també son part d’aquesta diversitat rarament són visibles.Estic parlant de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals.
Aquestes comunitats vam haver de patir la foscor de l’era franquista: recordem que el règim franquista l’any 1954 va modificar la Llei de taüls i malfactors per poder perseguir de forma ordinària les persones homosexuals. El 1970 aquesta llei fou suprimida i substituïda per la famosa Llei de perillositat i rehabilitació social, que va imposar una sèrie d’absurdes “mesures de seguretat” per a la “rehabilitació” dels homosexuals, o sigui, per curar-nos. A aquest efecte es van crear uns tribunals especials, amb uns jutges especials, i dos llocs d’internament, un a Huelva i un altre a Badajoz. El sol fet d’haver estat denunciat com a homosexual podia suposar un tancament entre els 6 mesos i els 5 anys. Aquests tribunals també podien decidir la prohibició (també de 6 mesos a 5 anys) de residir en el lloc o territori que decidís el jutge o de visitar certs llocs o establiments públics, i l’obligació d’estar sotmès a la vigilància de delegats polítics .
I com es convertien en “normals” els homosexuals tancats en aquells establiments? Mitjançant teràpies aversives (descàrregues elèctriques, vomitius, etc.) i el treball manual (com als camps de concentració nazis, on a l’entrada sempre hi havia un gran cartell que deia “El treball us fa lliures”), a base de fer parquets, cordes o sogues per a la Marina i pilotes de futbol. Aquesta aberració va durar fins a l’any 1978, on gràcies a la creixent pressió del moviment d’alliberament LGTBI, els homosexuals van ser exclosos d’aquesta llei.
Tota realitat reprimida tard o d’hora surt a la llum. Si bé a Barcelona des dels anys setanta es va produir un moviment d’alliberament LGTBI cada vegada més fort, no és fins al febrer de 1988 quan es va crear la primera associació LGTBI de comarques gironines, el FAGC Girona. Entre les dones i homes que van donar aquest pas també trobem saltencs que van decidir trencar la norma del silenci i l’ocultació. Als anys vuitanta lesbianes i gais havien de portar una doble vida (l’anomenat armari) o exiliar-se de la ciutat vers Barcelona, on des de l’anonimat i sense la forta pressió familiar i social, poder demostrar els teus sentiments en uns espais menys repressius. Les persones transsexuals també marxaven a espais menys hostils.
A poc a poc la visibilitat LGTBI ha estat una realitat que s’ha fet pas entre l’homofòbia i la falsa tolerància. Can Panxut o l’Estació Jove de Salt (en l’època que la portava la gent de l’Agermanament Salt-Quilalí) van ser llocs on es van fer diferents actes, llocs on es va poder parlar obertament d’homosexualitat, transsexualitat… i on es van conquerir petits espais de llibertat on mostrar, sense por, la diversitat afectiva i sexual de la nostra societat. Seria imperdonable en aquest petit repàs no recordar també la col·laboració del Casal Popular La Maret, on es van realitzar festes i xerrades, i és clar el programa de ràdio El guirigai de Ràdio Salt, que com deia la seva entrada era «el programa més gai i lesbià de comarques gironines», un programa que va durar més de 10 anys amb notícies i entreteniment a l’entorn de la realitat LGTBI.
Aquest any les entitats LGTBI volem celebrar el 40 aniversari de la primera manifestació del moviment LGTBI, que va ser organitzada pel FAGC. És un bon moment per fer una mirada enrere, veure la foscor d’on venim, el camí recorregut, i el necessari camí que encara s’ha de recórrer perquè cap ciutadà sigui discriminat, perseguit o inclús assassinat per estimar o sentir-se diferent a la norma. S’han fet avenços importants ─el reconeixement del matrimoni igualitari o l’aprovació de l’anomenada llei contra la LGTBIfòbia, entre d’altres fites importants─, però continuem patint el flagell de l’assetjament escolar homofòbic, i encara falta molt per a la implementació real de la llei que hauria de castigar la LGTBIfòbia.
El Salt que volem ha de ser divers també a l’hora d’estimar.