“La música fa canviar les persones i les posa a lloc”

Més enllà del tarannà que molts han percebut estrafolari, en Josep és una persona tímida. Per això, segurament, no suporta les càmeres, ni els flaixos i ens diu que sovint se sent maldestre, però que sempre, sempre, és sincer. Diu també que és inventor de mena i per això se’ns exclama “si sento que em repeteixo, em toca la pera!”. En canvi, dins el seu món creatiu -i potser com a clau de la seva universalitat-, no hi manca la seva identitat familiar, de poble, de l’entorn més proper que, tot i que diu que no hi veu massa bé, ha sabut observar, escoltar i cantar. Tant del ‘boom’ del rock català dels 90, com del folk català del ’00, la sensibilitat d’en Puntí voleia per damunt de tots projectant un univers literariomusical que en alguna ocasió l’ha arribat a eclipsar a ell mateix. Xerrem una estona amb ell, alegres que reprengui el seu viatge, i sobretot que ho faci des d’aquí, perquè segur que existeixen pobles més nostrats, viles més boniques, paisatges més encisadors o arquitectures més refinades; segur que hi ha altres ciutats més distingides, però elles no tenen l’Adrià Puntí.

 

Text: Agnès Cabezas

 

-Ens alegra tornar a saber de l’Adrià Puntí. Valorem prou, però, els artistes que hi tenim aquí, a Salt?
-No en tinc ni idea. Tot i que ara ja fa alguns anys que torno a estar per aquí, he estat molt temps fora, a Barcelona, Madrid, també a Cadaqués, que, tot i que sigui aquí al costat, és com estar en un món a part. Per tant, em vaig perdre tot un procés i, quan hi vaig tornar, vaig fer-ho amb un cert desavantatge. No ho sé. Sé que hi ha gent a Salt que m’estima molt i altra que potser no tant… Sé també que molt jovent ha marxat de Salt i ho puc mig entendre.

-Però tu hi vius. En marxaries ara?
-No, jo sóc tossut i amb tots els ‘peròs’ que hi pugui haver, ho trobo encantador. Hi ha dies, que si m’atreveixo a sortir, perquè sóc molt de casa, passejo per tota la zona del Guimerà i sempre m’emporto coses positives. Ara, sóc aquí. La feina fa que a vegades hagi de voltar, però sóc d’aquí i, potser sóc una mica antiquat, però m’agrada conservar aquesta identitat. I penso que Salt té una identitat molt peculiar. Sempre vaig trobar molt encertades aquelles samarretes que deien allò de ‘Sóc de Salt, i què?’, doncs això.

-Et sents de poble?
-Sí, sóc molt de poble jo. També de ciutat, però en petites dosis. A Barcelona, per exemple, hi he passat estones molt bones, però haig de reconèixer que després em satura. La perfecció de Salt i el Veïnat és que som un poble-ciutat. Amb una sèrie d’inconvenients, com que el poble és una mica inconnex, té un ordre circulatori força desastrós. Però a mi em fa riure la gent de ciutat quan diuen ‘aquest és de poble’. I potser sí, però Salt és molt diferent, és un poble privilegiat en l’àmbit sociocultural perquè el que succeeix aquí és molt de ciutat, però els que hi vivim mantenim el tarannà de poble. Fins i tot l’accent és diferent que el gironí, i això que estem enganxats. Tenim molt més de ciutat cosmopolita que Girona.

-És un bon lloc per fer música?
-És molt costós formar un grup…

-Per què t’havies acostumat a tocar sol?
-No, no m’hi he acostumat mai a tocar sol perquè no m’agrada. M’agrada compartir. A més, crec que la música que em surt necessita d’un bastiment, però per qüestions d’infraestructura, dels circuits tal com estan, m’he trobat amb l’obligació de tocar molt sol. Estem en moments bastant fotuts, però, justament, al contrari d’altres propostes artístiques que estan traient components, jo n’hi he posat més. He passat d’estar sol com un mussol a portar 13 músics a l’escenari. I això em fa pensar ‘que ben parit que ets’, davant les retallades, jo augmento de personal.

-La gent tenia ganes de tu. Què has fet aquests 10 anys?
-He treballat molt. Però a segona fila, diguem-ne, no a primera línia.

-Has estat component?
-Sí, component, millorant-me musicalment i artísticament. També a causa d’uns problemes discogràfics, que espero que es resolguin, perquè ara tinc ganes de gravar un disc amb cara i ulls. La nadala que he tret per aquestes festes No és broma pot ser un punt d’inflexió per gravar nous temes, esperats, no sé si per la gent, però sobretot per mi mateix. Incompletament Puntí ha sigut una carta que m’he tret de la màniga per poder fer alguna cosa creativa perquè estava lligat de mans i peus. El llibre ha estat una oportunitat per poder-me expressar, però ha quedat una mica incomplet…

-Quan estarà ‘complet’ en Puntí?
-No, això no és possible; de moment, no. Potser una manera de completar-ho seria poder fer aquestes cançons mudes, aquests vitralls per a cecs, quan estiguin musicats. És incomplet perquè és una primera part i això té a veure també amb una pel·lícula que estic fent: El viatge d’un savi vilatrista cap enlloc, això és una part més d’aquest viatge.

-Com serà aquesta pel·lícula?
-Com és…

-Està acabada?
-No, és incompleta. S’està realitzant, però la producció corre a càrrec meu i el món audiovisual és molt car. Però aquest repte és el que m’excita i fa que tingui trempera i sigui més tossut. De fet, la moral de la història té a veure amb el viatge d’un peix que remunta un riu, és a dir, que va a contracorrent. Això potser té un punt masoquista, però em fa tenir més ganes de lluitar que no pas si anés amb la corrent a favor. I no és per portar la contrària, ni molt menys. Però lliga amb el relat de la pel·lícula, que és ficció, encara que tingui punts autobiogràfics. És la història de dos germans i té a veure amb el riu Ter i el seu recorregut. De fet, el concert a l’Auditori forma part també de la pel·lícula, just en la intersecció dels quatre rius de Girona.

-El món artístic es relaciona sovint amb estar fora de la norma. Potser perquè sou persones més sensibles…
-Jo he tingut problemes en alguna ocasió, en llocs públics, per estar gesticulant. Perquè el meu cap està cavil·lant una melodia, uns ritmes i la meva gesticulació ha provocat en la gent de l’entorn una reacció del tipus ‘què fot aquest personatge?’. Se m’ha malinterpretat perquè el que estava fent és treballar. O també, si vas pel carrer cantant, el que et veu pot fer analogies errònies. De tota manera, no sé si som més sensibles, jo parteixo de la base que no som tan diferents.

-A les teves cançons apareixen personatges peculiars; la bogeria és un tema dins la teva obra.
-És clar que sí. Jo sóc del carrer del manicomi, que en deien, per tant, alguna cosa se m’ha hagut d’impregnar. Però, d’altra banda, quan apareixen aquests punts referencials sobre aquest tema, la meva intenció no és fer-ho de manera pejorativa, ans el contrari, amb molt de respecte, moltíssim.

-En alguna ocasió has dit que fas música per perpetuar-te. Què vols dir?
-Està bé tenir en compte el que pensa la gent més propera de tu i només pel sol fet que em tinguin en compte i em valorin, sigui de manera positiva o negativa, pel que he donat, el que m’ha sortit de dins, ja fa que em perpetuï. Potser d’aquí deu anys ja no parlarà ningú d’en Puntí, no ho sé.

-I què t’agradaria que diguessin, de tu?
-Doncs que sóc el tio més ben parit de Salt… bé, del Veïnat almenys! A mi m’agrada molt la feina que faig, no en dic ni feina. Perquè jo sóc inventor de mena i per mi fer cançons té un punt d’inventiva. El sol fet d’estar aquí conversant, ja té una part del viatge del savi vilatrista. No només el salmó remunta el riu, també ho fan les anguiles. I a vegades hem de ser anguiles per poder passar pels forats de les xarxes que ens posa la societat.

-Has hagut de fer d’anguila aquests últims anys?
-D’anguila, una mica i força, i de dinosaure i tot! He hagut d’aixafar xarxes i tanques i de tot.

-Per això has estat una mica desaparegut els últims temps o has marxat de Salt alguna vegada?
-En realitat no he marxat mai, perquè el component familiar, per mi, és molt important. Tinc la sort i el privilegi de tenir els meus pares. Però no per a tothom són els millors i jo, en aquest sentit, em sento un privilegiat. Puc estar un mes fora, però diàriament tinc la necessitat de parlar amb ells, hi ha hagut un bon caliu a casa i d’això me’n sento plenament satisfet.

-Del teu pare, que és escultor, has heretat el punt artístic?
-No et pensis, la meva mare potser no sap dibuixar ni una rodona, però el punt d’artista també el té. El pragmatisme que té ella… també m’hi retiro una mica, tot i que a ella li agradaria que m’hi assemblés més perquè els Puntí som una mica difícils. I ella tocava el piano!

-Recordes quan vas començar a sentir interès per la música?
-És una necessitat vital. La música està implícita en tot i és molt necessària per a tothom. D’una manera pedagògica, segur; poder dedicar-s’hi, això ja depèn de cadascú i d’altres factors. Quan parlem ja estem fent música.

-Què series si no t’haguessis dedicat a la música?
-Jo volia ser inventor, bé, primer rendista, viure de renda! Però això era complicat i vaig provar moltes coses. Però la música és el que em va donar la possibilitat d’expressar-me d’una manera més absoluta. L’art plàstica m’interessava molt, però des dels tres anys que tinc una deficiència visual i vaig pensar, si acabo cec, hauràs triat mal ofici. I, de moment, sord no hi quedo. En el llibre, sense pretensions, he recuperat una mica aquesta part plàstica amb dibuixos que són fets a les fosques, des del cervell. De petit, jo despuntava en plàstica, mentre que en música, no. Per això sempre m’he sentit una mica com maldestre. Sí que tinc unes aptituds musicals, penso que les tinc, però no sóc un lumbreras, a mi em costa. He trobat una manera molt meva d’utilitzar l’eina que em fa sentir perpetuat en ñ’àmbit artístic. Vull dir que no sóc un instrumentista perfecte, tot i que m’agrada tendir a la perfecció. Vaig anar al conservatori quan vaig decidir dedicar-me a això, perquè vaig considerar que em faltaven coneixements, però bàsicament sóc intuïtiu.

-Què fas un dia qualsevol?
-Hi ha dies que em llevo i, a banda del que fem tots, dutxar-se i anar al lavabo, tinc la necessitat d’anar al piano i tocar un acord. Això ja m’indica com anirà el dia. I té molt a veure amb la temperatura del dia en si. A tots ens afecta la climatologia, al cervell, al nostre estat en general. És un exercici que he fet moltes vegades; al matí, segons l’acord, veig quin tipus d’harmonia hi haurà durant el dia, i a la nit, abans d’anar a dormir, tocant fluixet per no molestar, torno a tocar un acord. A vegades es demostra que ha estat un dia rodó, acabes amb la mateixa harmonia. Altres, has començat en un to més vital i acabes el dia amb un acord molt més melancòlic. Amb aquest exercici també em passa que, si amb el primer acord m’hi trobo bé, aleshores enlloc d’anar a esmorzar continuo amb el piano i si la meva mare té un dia també una mica així, em crida ‘Josep, que tens la torrada que se’t crema!’

-Què t’influencia de la música que es fa avui dia?
-A vegades per crear una melodia que tinc al cap, necessito sentir aquestes músiques que passen pel carrer en un cotxe. Estic al piano i em va bé sentir allò de fons, perquè em provoca que exploti i faci alguna cosa que em sedueixi, que em faci sentir que no em repeteixo. Sentir que em repeteixo, em toca la pera. Tenir un segell, la identitat d’un mateix, és un privilegi. Qualsevol creatiu ha de buscar el vehicle per expressar-se, però un cop el tens, aquest avantatge se’t pot transformar en desavantatge, perquè sempre tendeixes al mateix. Però també hi ha el perill que, en voler fer coses molt diferents, es caigui en el caos, el poti poti. Aleshores, s’ha d’intentar buscar aquest equilibri entre la identitat d’un mateix, però amb una evolució, alguna cosa que doni un punt avantguardista, original, que tingui aires nous. Però bé, en tot procés creatiu hi ha moments que estàs, no en el caos, sinó en el desastre.

-I s’ha de reconduir o és millor recomençar de zero?
-Reorientació. Els moments en què no faig gaire res, si em pregunten ‘què fas?, que no fots res?’, els dic que estic en període de reorientació.

-Quan redacti aquesta entrevista, he de parlar de l’Adrià o d’en Josep?
-Ahh (pensa), pots parlar d’en Puntí a seques o Jep, em diuen també. Però no facis allò de dir ‘a cops Adrià, a cops Josep…’. Tant se val, el millor seria que parlessis de La Felaction On the Rocks, la banda que vam crear els 80 un grup de joves de Salt. No tots els membres inicials s’han dedicat a la música, per qüestions de la vida, però el segell Felaction ha sigut molt important per a mi com a punt de partida. Tothom amb el rotllo d’Umpapah, que en l’àmbit musical ha sigut molt important, però com a bogeria creativa, la Felaction ho supera amb escreix. Se’m fa molt difícil catalogar-ho, perquè era una simbiosi molt especial, però pensar-hi em fa sentir molt jove, molt regenerat.

-En una entrevista deies que la música d’ara havia millorat en tècnica, però potser li faltava missatge. Segueixes pensant així?
-Sí, ho veig una mica així. Tot i que tampoc pretenc sentenciar-ho com a veritat absoluta perquè no considero que hagi rautat suficientment, tot i que intento estar al dia. És més aviat una sensació. El nivell musical és bo, però hi trobo a faltar cert idealisme, potser és una qüestió d’actitud. Hi ha aptituds, però potser falta actitud, un horitzó, una finalitat. O no sóc prou perspicaç per veure’l o no m’acaba de fer el pes.

-I quina és la finalitat de la música? La teva, si més no…
-La meva? (riu). No és que tingués pretensions de canviar el món, però gairebé! Sí… penso que la música fa canviar les persones i les posa a lloc. No vull ser pretensiós i dir que vull canviar el món perquè això és una utopia; però poder treure i posar en clar, a través de la música, tota una sèrie de valors, sí que és la meva intenció. La nadala que he compost No és broma… doncs per mi la música no és broma. Pot tenir una part lúdica, que no descarto que hi és i que és interessant que hi sigui, però no només pot ser lúdica. És molt important el missatge, o sigui, la lletra. No faig una lletra perquè sí, no l’aguantaria, no m’ho permeto. Podrà ser més o menys entenedora, més o menys brillant, però m’ha de frepar. Una cançó és lletra i música. L’important és travar bé missatge i melodia. Partint d’un concepte literari i un concepte musical, del que es tracta és de cosir-ho i trenar-ho bé. Jo intento buscar aquest equilibri, tot i que no sempre s’aconsegueix, està clar…