En Jordi s’acaba de jubilar i ho aprofitem per parlar amb ell de la seva trajectòria: des de la creació de la biblioteca infantil Massagran fins ara, que ha esdevingut un lloc privilegiat, una porta d’entrada al món dels llibres, de les lletres, on t’acullen com si fossis a casa teva. Des de la seva experiència, reclama gent més formada i més transversalitat entre els actors del poble de Salt
Text i fotos: Agnès Cabezas i Laure Duplay
Com arribes a Salt?
Arribo a Salt des de l’altre costat del riu, en bici! Abans vaig estar treballant a la Biblioteca de Sant Gregori fins al 1996, quan començo a treballar a la biblioteca gran de Salt, Jaume Ministral i Macià. La biblioteca Massagran feia dos mesos que estava tancada. Era un projecte d’educació d’en Salvador Sunyer i la Carme Bover que veien que el poble s’estava fent gran i que hi havia molts nens i nenes; això abans que arribés la immigració extracomunitària. Com que en Sunyer havia estat senador i tenia contactes amb altes esferes de la Generalitat, va anar directament al conseller d’Educació i va pactar construir una nova biblioteca infantil al poble. Té molt de sentit en aquest municipi.
Quan passes a treballar a la Massagran?
La Massagran s’havia d’obrir: hi havia una carta de l’Escola del Pla firmada per més de 500 persones en què ho demanaven als diaris. Però en aquells moments estàvem digitalitzant la biblioteca gran, per tant vaig demanar que em deixessin nou mesos per posar la biblioteca al dia i després obriríem la Massagran. Aquí hi va haver l’error, el fet d’acceptar l’externalització del personal; però en aquell moment semblava que era l’única opció possible, ja que només comptàvem amb uns diners que havien sobrat després d’arreglar la gespa del camp de futbol! Vaig pensar que l’any següent això podria canviar però avui encara dura!
El personal de la Massagran és extern encara?
A part de la meva plaça, la resta de personal s’ha contractat a través d’un conveni amb empreses de serveis. Això ens porta a un dels problemes clau de la Massagran: la manca de consolidació d’un equip per la mobilitat de personal, sobretot els primers anys. Després, la Fundació Bofill va pagar dos sous durant dos anys, cosa que va permetre consolidar aquestes dues persones, però en general veníem de molt moviment d’entrades i sortides. Els últims anys, els sous han millorat i l’Eulàlia i l’Eva ja fa vuit o nou anys que hi treballen. Això ha permès consolidar l’equip, però no la seva feina, ja que elles haurien de ser les persones contractades en lloc meu. Aquests tràmits, administrativament, són molt lents i complicats, i també cal afegir que hi ha molt poca decisió de tirar-ho endavant. Són handicaps que arrastrem, molt antics.
Com va anar al principi la Massagran?
De seguida va començar a ser una biblioteca difícil. Quan es reobre el 1997, a Salt, s’hi començava a veure homes amb túniques, això aquí era encara una cosa sorprenent. Amb dos o tres anys, ja hi ha moltes famílies senceres que viuen, sobretot, als barris de davant del Mercat i són els que van a la biblioteca. En la majoria dels casos són nens amb molt poc coneixement del català o castellà, amb molt poca formació escolar. Així va apareixent la nova ciutadania de Salt i a la biblioteca ens hi fotem d’hòsties. Teníem molta il·lusió, jo sempre he pensat que la biblioteca és un espai privilegiat per transformar realitats socials i culturals però passa una mica al revés, la realitat ens transforma a nosaltres i ens costa molt vehicular-hi un espai de lectura. Ens costa tant que vam tancar durant una setmana, crec que era l’hivern del 2000. Ens havien entrat a la nit i van rebentar els vidres, van buidar els extintors, tot va quedar ple d’escuma…
I què plantegeu…
A partir d’aquí prenem tres decisions: en primer lloc, buscar complicitats amb el món bibliotecari. En segon lloc, buscar ajudes externes (serà la Fundació Bofill). I en tercer lloc, buscar complicitats amb la Universitat de Girona, els savis, que ens mirin de fora i ens ajudin. Això va ser el que menys vam saber vehicular; la primera decisió, en canvi, sí: ens integrem a la xarxa de biblioteques UNESCO de Catalunya de la qual naixeran les primeres jornades de Biblioteca Pública Espais d’Integració Social. Aquestes jornades van ser inaugurades per la Michelle Petit, per mi una antropòloga fonamental, que fa una anàlisi antropològica sobre les biblioteques franceses de la banlieue i dels pobles petits, per saber si han sigut útils o no a les persones durant la seva vida. Mostra com a cent dotze joves la biblioteca els ha servit com a espai per resituar la seva vida. Parla per exemple de nois que estan en grups de skins i que la biblioteca els ajuda a superar aquesta situació de crisi.
Us posicioneu en aquesta línia?
Sí, la biblioteca ha de poder obrir noves possibilitats de construcció personal. Perquè normalment un té la construcció de la seva vida molt condicionada per la família, les botigues, el barri, etc, l’imaginari més proper. La biblioteca pot trencar aquesta pobresa psicològica, cultural que tots tenim. Aquest discurs per mi alimenta el sentit de les biblioteques com a possibilitat de treball social. En aquest sentit, també tot el de l’Ateneu. Per mi un dels grans handicaps, una de les grans deficiències de Salt, i aquesta és històrica, és la de no tenir un espai comunitari. Qualsevol polític d’esquerres, que hagués estat de veritat d’esquerres, fa 30 anys que ho hagués construït i no s’ha fet.
La Massagran ha fet una mica aquest paper…
Ha estat sobretot un espai d’entrada, un lloc on entres i ets acollit, i et fa pertànyer a una comunitat que no et vol controlar sinó que simplement et saluda, et reconeix, t’accepta i on entres en igualtat de condicions que la resta. Per això penso que la biblioteca ha estat una porta d’acollida a la nova realitat saltenca.
Salt està molt ben dotat amb dues biblioteques i un espai de lectura, però segueixen havent-hi mancances personals. Perquè aquests espais funcionen bàsicament si hi ha gent preparada, amb ganes i quantitativament suficients per endegar projectes interessants d’acolliment, de seguiment, de propostes. Aquí hi ha el gran repte. Falta personal, formació d’aquest personal i projectes concrets per fer tot això.
A la Massagran concretament quins projectes s’hi estan fent? Quines línies se segueixen?
El projecte més important de la Massagran és justament el de no tenir un projecte molt gran, sinó treballar dia a dia, hora a hora, minut a minut. Sobretot amb l’acolliment, el seguiment i l’acompanyament els nens amb la lectura. A la Massagran sempre s’hi ha prioritzat la lectura, no s’ha convertit en gran mediateca, com ha passat a altres biblioteques que han invertit molt en el món audiovisual i digital. La Massagran bàsicament ha volgut treballar el que vèiem que era una gran mancança com és la lectura i defensar aquest dret social que tot nen del barri té a la lectura pública i això ha estat el nostre cap de bandera. Per això ens hem passat les tardes dels últims anys explicant històries, muntant diferents estratègies perquè els nens vagin coneixent la gran tradició dels contes amb algú al costat que els acompanyi i que superi la mandra, el desconeixement. D’alguna manera aquella Massagran del 1996 que pensàvem que havíem de fer la revolució per canviar el barri, ens quedem, si més no, amb el repte que aquest dret social s’assoleixi, i això sol, ja és molt. El fet d’acceptar les teves limitacions i saber que des de la biblioteca no canviaràs el món però sí que pots fer molt bé la teva feina i és la de defensar aquest dret.
També heu treballat molt l’escriptura, no?
Sí, perquè llegir i escriure en el fons són el mateix. La lectura també pot ser entesa com evasió, un gaudir, però també com una possibilitat de construcció personal, de conèixer el món i conèixer-te a tu mateix, per tant, això genera la necessitat d’escriure’t, de llegir-te a tu mateix. Pensant en tot això sorgeix la Festa del Llibre Gegant que ja té 25 anys, Va començar amb 25 nens i 4 il·lustradors, i ha acabat amb 200 contes, 22 il·lustradors; i sobretot l’interessant del plantejament de la festa és que durant els mesos previs treballem molt l’escriptura i això és l’important, perquè nens i nenes s’animin a escriure. De fet, això ha generat un espai d’escriptura perquè ens hem adonat que és necessari que existeixi a les biblioteques un espai d’escriptura lliure.
Què ha fet que la Massagran s’hagi pogut assentar?
El que nosaltres hem defensat sempre és que la biblioteca pública és un espai comunitari i ha de respondre a la seva comunitat, per tant ha de modificar-se segons la comunitat a la qual pertany, i això a la Massagran ha estat una intenció política claríssima sempre, hem de respondre al que hi ha i no s’hi val posar excuses, al revés, són oportunitats per canviar la teva pràctica i fer coses noves. A finals del segle passat va arribar gent de molt lluny geogràficament i també culturalment. Això suposa una immigració tant pel que ve com pel que ja hi era, i d’això potser no se n’ha parlat prou. Va comportar moltes dificultats per la relació entre la gent i pels treballadors públics i socials que teníem enormes dificultats per entendre que havíem de fer, sense cap formació en aquest sentit, amb una administració que no hi va ajudar gens. Alguns ho van encaixar molt malament i d’altres ho van encarar com un repte.
I ara?
Estem molt millor. El poble s’ha consolidat. Tots els nens de la Massagran són saltencs, són nascuts a Salt. Ja ho eren, però ara, a més a més, de naixement. La seva realitat és inqüestionable, l’han viscut tota la seva vida. Això dona una tranquil·litat d’esperit molt més gran. Hi ha dificultats econòmiques, som un poble de pobres, en la majoria, per tant tenim els problemes de la pobresa. Però en molts altres sentits estem molt millor que fa 25 anys.
Propers reptes de Salt? Es fa una feina transversal o sentiu que sou com un xampinyó allà al mig?
Penso que hi hauria d’haver una aposta molt més gran de l’administració a les biblioteques. Una realitat com la de Salt demana un treball transversal. A tot arreu però potser aquí més. Per exemple, recordo en Mohammed, un nen que venia a la antiga Massagran, que era un desastre, desfeia la biblioteca en dos minuts. Però amb plastilina, et podia fer un autoretrat en cinc minuts, tenia unes mans d’or. Era claríssim que a en Mohammed hi havia d’haver algú que el portés a l’escola de Belles Arts. Allò que deia la Michelle Petit que hi ha d’haver algun espai on el nen pugui trobar una persona que el pugui ajudar a autoafirmar-se amb alguna cosa i poder-se construir. Pot ser una mestra, un monitor de basquet, una professora de belles arts… Era claríssim amb en Mohammed però no vam ser capaços i la història d’en Mohammed és una de les històries més tristes d’aquest municipi, com n’hi ha hagut d’altres aquests últims vint anys.
Un exemple en positiu?
Per mi, el Juguem és el gran projecte que s’ha fet els últims anys en aquest poble. La Cristina Sibina va conèixer grups de joves al municipi a qui va identificar i els va proposar fer una formació. A partir d’aquí, aquests joves eren els monitors de patis i places del seu municipi. Per tant, estava construint una xarxa municipal i comprometent aquests grups amb l’educació del municipi. Em sembla una idea genial. Aquest concepte de transversalitat, ella el té. La coordinació escola, biblioteca, escola de Belles Arts hauria de ser fàcil, que passin informacions, de persones, de dades, de solucions… Recordo un altre cas de la Massagran. Hi havia un nen que ara viu a Alemanya però vivia al costat de la biblioteca. Ell i tots els germans passaven cada tarda a la biblioteca durant 7, 8, 10 anys. Per aquest noi la biblioteca no era el seu espai. Al final vam aconseguir que anés dues tardes a la setmana a jugar en un equip de futbol i llavors quan venia ja era diferent! Coses com aquestes, complicitats d’aquestes senzilles però que ens ajuden a suplir en molts casos pares i mares que no ho tenen en compte o els costa molt perquè el dia a dia se’ls menja o el que sigui. Estem parlant de nens en processos educatius i val la pena aprofitar tots aquests recursos per a trobar solucions.
De quina manera es pot aplicar això?
Que es creïn vasos comunicants senzills. D’una altra banda, fa falta formació de personal. Recordo el discurs del director de la biblioteca d’un barri de Nova York, on es parlen encara més llengües que a Salt. Deia que per a contractar una persona nova, una cosa important era que fos del barri. Que tingués coneixement de la gent del barri. Us imagineu aquí una bibliotecària parlant sahauré, mandingue, àrab; mestres, gent al Cap, gent que hagi passat processos familiars d’immigració? Això ens fa molta falta. Ells tenien en compte això i a més quan entraves a treballar, tenies dos mesos de formació tècnica i de qüestions culturals. Tots aquests protocols d’acollida, de relació humana els mimaven molt i tu entraves allà d’alguna manera amb molt coneixement de la comunitat perquè aquesta comunitat se senti seu l’espai. És la primera finalitat que una biblioteca ha de tenir. És que entris en un espai que és teu, perquè és teu! I per tant ets ben rebut, reconegut, acollit. Aquestes coses s’han fet molt poc i s’haurien de fer més. Hauríem de tenir tots els que treballem molt més bagatge.
La veritat és que la Massagran és molt acollidora, hi ha una calidesa única, parleu als nens pel nom, ells s’apunten quan entren…
Això és una cosa que abans totes les biblioteques feien. Nosaltres ho fem més que res per aturar; entres en un espai nou! Per dir bon dia! Com estàs? A part d’això nosaltres fem un diari. Cada un o dos dies, si hi ha alguna cosa que ens ha passat, l’escrivim. Sobre tot de relacions amb els nens i de pràctiques lectores que has fet i que t’han servit. És un diari molt potent! Fa un any ens van donar un premi, el premi FLIC. És un premi que dona Tantagora, una associació professional, que ens va fer molta il·lusió. L’Ajuntament va llogar un autobús, vam baixar amb els nens a rebre el premi al museu del disseny de Barcelona. Ens van tractar molt bé! Ens havien demanat que els enviéssim coses de la biblioteca. Vam agafar un any del dietari i els el vam resumir. Quan van rebre això, van quedar garratibades. Van contactar una actriu i van gravar alguns trossos i durant el premi se sentia durant deu minuts el dia a dia de la Massagran. Va ser molt emocionant.
Pots parlar del tema de Salt Ficción? (vegeu la revista núm. 13)
Penso que es una de les coses mes interessants que s’han fet en aquest municipi sobre lectura. És un treball transversal. La Farga té un dels projectes més interessants de Catalunya sobre l’educació al voltant de la biblioteca escolar, que ha donat una obra al Temporada Alta (vegeu l’article en aquesta revista). Doncs un dia ens vam trobar amb l’Esperança de la Farga, que és una gran mestra i bibliotecària; i amb la Neus Real, veïna de Salt que va treballar a la Universitat de Barcelona al grup Gretel, grup de recerca i investigació, difusió i docència de la literatura infantil a Catalunya. Ens vam trobar un dia tots tres i li vam fer la demanda a la Neus de treballar junts, tots els agents que treballen al voltant de la lectura al municipi per fer un projecte comú. El primer que va dir de fer la Neus era un diagnòstic, que vam estar fent durant un any, sobre la lectura pública. Vam generar un document de trenta pàgines en què s’estipula una intervenció contundent de com treballar correctament la lectura en el municipi a nivell de 4 anys. Aquest document fa 3 o 4 anys que està en un calaix de l’ajuntament esperant subvencions europees… A partir d’aquest document es podria treballar molt bé; amb els temes de Salt, amb transversalitat, a tots els nivells escolars i espais d’educació no formal, biblioteques, espais de tot tipus, famílies, tot el que envolta en els nens, a la gent en relació a la lectura, com podem treballar junts perquè aquest dret social que tenim a accedir a la informació i al coneixement de la cultura escrita s’assoleixi be. Després d’aquest document, es reclama i es fa un seminari de biblioteques escolars a tots els mestres especialistes en biblioteques escolars de Salt.
Es donen eines als treballadors?
Es tracta de crear un grup de treball al voltant de les escoles, l’educació, la literatura infantil… Es parla de llibres, d’autors, d’estratègies de dinamització de lectura, de problemes tècnics que es troben… Conjuntament biblioteques públiques i escoles però sobre tot elles, les mestres comparteixen això i es van animant per tirar endavant. Són vuit sessions a l’any que coordina la Neus i s’ha fet un conveni entre el grup Gretel de la Autònoma i l’Ajuntament per consolidar-ho. L’altre camí impulsat per nosaltres és això dels deures.
La mainada entra molt a la biblioteca per fer els deures?
Exacte. Tu estàs defensant un espai de lectura i es converteix en un espai per fer deures, sobre tot dels mecànics, no de recerca d’informació o de lectura. Jo vivia això com un problema de la biblioteca, que no em deixava tirar endavant projectes de lectura i la Gemma, la directora en aquell moment de la Farga, defensava els deures com el cordó umbilical de l’escola cap a casa. Ens havíem de posar d’acord i treballar-ho! A més el tema ens agradava perquè permetia fer un treball comunitari, havíem de parlar amb mestres, famílies, nens, educadors, bibliotecaris… Llavors vam fer un treball sobre deures. El primer any va ser una enquesta amb totes les mestres del municipi, una mostra de famílies, una de nens, amb tots els espais no formals que fan deures com ho vivien. Tota aquesta informació es va presentar en una jornada i després un altre amb el treball dels claustres de mestres. La Neus i jo vam anar un dia a l’ajuntament per demanar que faríem amb tota aquesta informació. I res. No ho han agafat com a oportunitat per dotar de eines, crear espais. Queda la trobada de directors d’escola on sembla que es volen plantejar el tema per treballar-ho conjuntament. Però, municipalment,, tota aquella força, que va implicar tanta gent durant un any i mig, s’ha quedat allà.
Després d’aquelles jornades per a mestres hi va haver algun canvi a l’hora de posar deures a les escoles?
Crec que sí, s’ha fet una mica més conscient, abans ens trobàvem molts deures que no podien assolir, molt individual, ara hi ha més deures amb què les famílies poden acompanyar, respecte a la realitat del nen. Alguna cosa ha canviat!
Com va l’escola pública amb totes aquestes suposicions d’adoctrinament i el tema polític actual? En l’àmbit europeu on ens situem?
Malgrat tot això, les mestres segueixen treballant, i ho fan bé. Hi ha de tot però Salt te molta sort de tenir les mestres que té i les escoles que té. Notem un passat de “pujolisme”, moltíssims anys de concertada. L’escola catalana venia del projecte Rosa Sensat, érem l’avantguarda de tot l’estat i aquests últims 25 anys ens hem quedat endarrere. Crec que el “pujolisme” ha fet molt de mal, no s’ha apostat per una escola descaradament pública sinó que ha continuat afavorint la concertada, dotant-la amb diners i es nota. No obstant això, segueix funcionant amb molts mestres molt bons. Hi hauria d’haver més reciclatge, més formació i sí que en aquest moment hi ha reptes molt grans a l’escola, el món està canviant molt i l’educació també! Em sembla un dels fenòmens més interessants és el naixement de petites escoles alternatives, sobre tot dels 0-6 anys que s’ha donat arreu, de pares i mares que s’ajunten, busquen una mestre i creen una petita escola. Aquests nens i pares quan vagin a la pública seran potents. Són gent que, com a mínim, s’han passat 3 anys amb els seus infants plantejant-se l’escola. Com ha de ser, què es pot fer, què no. I la immersió lingüística em sembla bé, em sembla l’única solució perquè el català no duri una generació més i s’acabi. Si no fos així, el català d’aquí tres generacions ningú el parlaria. Una llengua minoritària, sense estat. És el mínim perquè el català es mantingui com a llengua viva que serveix a una comunitat de 10-12 milions de persones. Jo estic a favor perquè les llengües es mantinguin, no que acabem amb una sola llengua. La llengua és cultura, és una manera d’entendre el món, i quan més maneres d’entendre el món hi hagin, millor. I un dels drames del segle XX i el segle XXI és la desaparició de tantes i tantes llengües, sobretot africanes que cada dia van desapareixent. Això sí que Salt ho hauríem de treballar i no ho fem. La presència del mandingue, del sarahulé, del fula, del bambara…, de totes aquestes llengües, hauria de ser molt més potent.
Ens pots parlar dels grups de lectura amb adults per acabar?
Penso que és un dels fenòmens de lectura aquí pel que fa als adults. Ara totes les biblioteques del país tenen el seu grup de lectura. Vol dir que cada mes 15-20 persones es troben per compartir la lectura. I no només de ficció sinó també de teatre, de llengües, juvenil, infantil. Hi ha moltíssims grups de lectura i em sembla un fenomen interessantíssim. Jo assisteixo des de fa 15 anys a un grup de lectura aquí a Salt i m’ha canviat com a lector. Hem buscat un camí per llegir aquests textos que més ens poden interpel·lar, més ens poden dir coses. Ha significat assolir personalment el que intel·lectualment defensava per a què serveix la biblioteca: ha de servir per construir-nos a nosaltres i per entendre el món. A mi el grup de lectura de Salt m’ha servit per això, personalment. Això m’engrandeix a l’hora d’explicar contes als nens, d’eixamplar-me la ment, en la meva pràctica com a treballador, però també per a la meva vida.