AFROCUBISM
Una joia amb 14 anys de retard. Ara fa 14 anys, Nick Gold, de la discogràfica World Circuit, viatjava a l’Havana amb la intenció d’establir un pont musical entre Cuba i Mali. Un seguit de traves burocràtiques com visats,etc van aturar aquest projecte.
Davant la impossibilitat de la trobada dels músics dels 2 països, Gold va continuar només amb la part cubana del projecte; Ibrahim Ferrer, Rubén González, Eliades Ochoa, Omara Portuondo i Compay Segundo van ser els escollits per gravar aquesta trobada de músics cubans, el resultat de la qual va ser el disc Buena Vista Social Club guanyador d’un Grammy i disc imprescindible per a qualsevol amant de la bona música.
14 anys després reneix el projecte inicial, tot i que alguns dels músics que gravaren aquell Buena Vista, ja són morts. Els encarregats de fusionar aquesta vegada Àfrica i el Carib són: Eliades Ochoa i el seu grup Patria, per la part cubana i els malians Toumani Diabate, Kassemady Diabate, Bassekou Kouyate , Djelimady Tounkara i Lassana Diabate.
El resultat d’aquesta trobada és un disc meravellós, que de ben segur donarà la volta al món. Una fusió totalment natural, instruments i veus d’una i altra banda de l’Atlàntic que es troben, creen un so únic, però familiar; nou, però amb sonoritat antiga.No us el perdeu.
CALLE 13
Entren los que quieran 2010
Últim disc d’aquest grup de Puerto Rico que no para de créixer en qualitat, honestedat i eclecticisme. En aquest disc es troben el reggaeton, la bachata, el rock, l’afrobeat, el hip hop i els ritmes tradicionals de Llatinoamèrica. A diferència dels altres discs, aquest és molt més acústic i instrumental; els ritmes electrònics i pregravats han perdut protagonisme per deixar pas als instruments orgànics.
En paraules del cantant de Calle 13 Residente: “En cuanto te acostumbras a trabajar con muchos músicos de directo, a partir de ese momento te cuesta más trabajo utilizar ritmos u otros elementos electrónicos pre-grabados, porque entonces te parecen vacíos, sin contenido”. Sense renegar de l’electrònica, Calle 13, com sempre, ha fet el que li ha donat la gana, tant amb la música com amb les lletres, que segueixen connectant amb la gent. Parlen sense complexos de tot tipus de temàtiques: llibertat personal i llibertat d’expressió (Calma pueblo, Digo lo que pienso), desobediència (Vamos a portarnos mal), tot des d’un prisma divertit i a estones poètic (La bala).
En aquest disc s’han acompanyat de col.laboradors de luxe: la guitarra d’Omar Rodríguez de The Mars Volta a Vamos pueblo i la col.laboració de tres referents femenines de la música llatinoamericana: la brasilera Maria Rita, la peruana Susana Baca i la colombiana Totó La Momposina, que interpreten tot un himne d’orgull llatinomericà a la cançó Latinoamerica. Que mas se puede pedir!.
ARIANA PUELLO
Ari Combate o muere
L’artista més internacional de Salt torna a la càrrega amb un disc contundent i sense pèls a la llengua. Ari no es talla: polítics, mitjans de comunicació, manipuladors, feixistes… Ari fa un repàs a totes les formes d’opressió i manipulació per dedicar-los el que es mereixen…Ari torna al llenguatge directe i guerriller com en aquell Gancho perfecto de 1998, rap autèntic, de carrer, d’històries viscudes i de denúncia.
La mala llet es respira en tot el disc. Com sempre Ari plasma la ràbia i les vivències de la gent de baix de tot, els que suporten la misèria i el passotisme d’una societat desigual.
Cançons que parlen de l’amistat, de traicions, d’orgull, de revolució i de resistència, de no deixar-se trepitjar sota cap concepte. Com sempre Ari ha obert les portes de l’estudi de gravació per a la seva família del rap: Jotamayuskula, hermano L, Juan José Mateo, Frank T, Jamal Bush i Fèlix delgado.
Arianna Puello està en forma, torna amb energia renovada de les seves anades i vingudes als Estats Units per donar-nos un nou cop de puny a les orelles i a la cosnciència a ritme de rap sense aditius, amb unes arrels llatines ben presents en tot el disc: Ari 5º assalto, revolución compadre!.
MATHIEU CHEDID “M”
Míster Mystere
Com sol passar, els músics de la nostra veïna França tenen una escassa repercussió mediàtica ens els mitjans de casa nostra. Aquest és el cas de Mathieu Chedid, àlies “M” . Un personatge amb molts adeptes i llargament premiat al seu país, però un autèntic desconegut per al public d’aquí. Amb 8 discs a les espatlles (alguna banda sonora i alguna nominació als Òscar inclosa) “M” ens regala aquest disc, on ens mostra el seu costat més madur (que no vol dir més avorrit) i es desmarca dels registres més excèntrics del passat.
Míster Mystere, tal com diu el nom, amaga varietat i sorpreses pel que fa al seu registre habitual. L’àlbum passa dels sentiments més íntims (Amssétou, Ca Sonne fals) a l’energia rockera (Mister Mystere), però lluny de classificacions fàcils, la música d’ “M” és peculiar i única, tot i alimentar-se de rock (al més pur estil Jimmy Hendrix), funk (a l’estil disco dels 80) i la melodia dels cantautors francesos més coneguts. Mathieu Chedid fa un còctel indescriptible on la seva veu metàl·lica i dolça li dóna el segell d’identitat propi. “M”, però, és músic de directe, és un autèntic showman i una bèstia escènica, la combinació de virtuosisme, teatre, estètica i emoció fan dels concerts una experiència que va més enllà d’allò purament musical.
En definitiva, és un àlbum melòdic, enèrgic, peculiar, variat, diferent, amb músics boníssims, ben acabat i evidentment en la llengua dels nostres veïns del nord.