Per començar posem, en una escola ben calenteta, tres directores trempades, hi afegim unes conviccions i molta implicació, salpebrem amb una indignació sana i, per acabar, coem amb la il·lusió del poder-se expressar. Al cap d’una hora, podreu gaudir d’un diàleg saborós, amarg i un punt picant. Us deixem amb la Montse de La Farga, l’Ester de Les Arrels i la Mariona del Pompeu Fabra.
Text: Èlia Llinàs i Laure Duplay
Fotos: Pere Serrat
17190 Universalt: Comencem per les presentacions?
Montse (Mo): Sóc la Montse Palau, directora de la Farga des d’aquest any. Porto sis anys a l’escola però amb anterioritat hi havia estat del 92 al 97. Hem començat l’equip directiu nou amb molta il·lusió i aquí estem pel que faci falta!
Ester (E): Sóc l’Ester Gibert. Fa uns set anys em van proposar de començar una nova escola i, com a saltenca, em va fer molta il·lusió, perquè era com posar fil a l’agulla a totes aquelles idees que tenia. Vaig acceptar i aquest és el sisè curs que sóc directora de l’escola Les Arrels.
Mariona (Ma): Sóc la Mariona Casals. El Pompeu Fabra va ser iniciat pels meus pares i quan preparaven la jubilació vaig decidir ficar-m’hi. Vaig començar el 2007 i a partir del 2010 vaig assumir el càrrec, per tant, serà el sisè curs que en sóc la directora.
17190: El primer tema pot ser com l’escola es relaciona amb l’entorn, amb el poble i amb els altres centres educatius del municipi.
E: És important que totes les escoles es relacionin amb l’entorn però penso que a Salt encara més, perquè hi ha gent que hi som de fa temps però hi ha gent que no. Venim d’una reunió i parlàvem del Pla educatiu d’entorn, que és una oportunitat, una proposta educativa que intenta donar resposta comunitària integral a unes necessitats que tenim les escoles.
Ma: Crec que l’educació té sentit perquè eduques per viure en societat, llavors l’entorn més proper és el poble, per tant té sentit perquè es relacionin i el coneguin. No només l’intercanvi entre escoles. Els centres educatius no som un món apart. Hi ha molts aprenentatges per fer que se sentin d’aquest entorn que els acull i que se sentin còmodes.
Mo: Nosaltres, concretant una mica aquest entorn, estem intentant que cada cicle facin un intercanvi amb alguna entitat fixe: infantil amb l’Escola Bressol El Lledoner, cicle inicial amb el Pompeu, cicle mitjà estem intentant fer alguna cosa amb l’escola d’adults i cicle superior amb les Vetes, amb els avis. Són àmbits molt diferents i ens assegurem que tots els nanos passin pel coneixement de totes aquestes entitats. I també s’intenta fer difusió de tot el que es fa a nivell de poble, com la fira del cistell.
Ma: L’Ajuntament compta amb les escoles quan fa fires perquè hi puguin participar i és una de les coses que fa bé l’Ajuntament.
Mo: Jo ho trobaria una mica coix des de la meva vivència: sí que hi ha relació entre les escoles però es podrien potenciar una mica més les activitats conjuntes, com alguna festa. Potser no totes les escoles perquè són moltes, però si fem la rua de Carnestoltes, doncs ho fem les dues escoles més properes.
E: Està bé posar una fita, dir: un cop a l’any, com a mínim, ens hem de trobar.
Ma: Que en alguns moments ens hem de trobar totalment d’acord perquè el món és molt gran i l’escola és molt petita, però si sobresaturem correm el risc de no donar l’abast, pots acabar sense poder tancar els projectes.
17190: Quin paper hi han de jugar les famílies?
Mo: Això depèn del tipus de família. Nosaltres, a la Farga, tenim el 100% de famílies d’origen estranger; només tenim dues famílies que siguin de pares catalans. Hi ha dificultats socioeconòmiques, atur, n’hi ha que no cobren ni un ajut, vull dir que realment la situació és molt feble. I a nivell de participació, doncs és clar, hi ha una barrera important que és la llengua. Malgrat tot, tenim present, dins el projecte educati, de dedicar una part de les energies a potenciar-ho.
Ma: A la nostra escola la provinença de les famílies és diferent. És molt diversa: des d’aquest tipus, amb ajuts socials, fins a famílies amb formació universitària, i el gran gruix són famílies treballadores relativament estables. Volen participar a l’escola i nosaltres pensem que és important que ho facin. L’òrgan de màxima participació són les Ampas, i si estan ben organitzades i anem d’acord amb l’escola, hi ha molta feina per fer.
E: Nosaltres estem a mig camí. Tenim un 50% de família d’aquí i un 50% d’origen estranger. N’hi ha que tenen un nivell socioeconòmic mitjà, però la crisi s’ha notat moltíssim, ha afectat a tothom. Penso que l’important és encaixar en aquesta realitat saltenca. Tenen un paper clau les famílies. Vam tenir la sort de començar sent una escola molt petita, penseu que eren 35 famílies! Al principi hi participaven només amb sortides però ho anem consolidant amb tallers d’aprenentatge, de jardí, d’hort… l’any passat vam fer un projecte de pati que van tancar famílies.
Mo: Hi ha un punt molt important de l’educació als centres escolars de Salt: aquesta diferència tan brutal d’uns centres i d’uns altres. Hi ha una paraula clau: gueto. La nostra escola ha sigut i continua sent des de fa molt temps un gueto. Jo estic molt orgullosa de treballar-hi, hi treballo perquè vull i és fantàstic, és una escola que té una diversitat brutal. Però això a nivell de municipi… El municipi què té, ara, d’immigració?
E-Ma: Un 50%, i amb nens, uns 60% d’origen immigrant.
Mo: Seria lògic que totes les escoles de Salt tinguessin aquest tant per cent. Això seria un reflex de la realitat i ajudaria molt a la cohesió.
Ma: És molt delicat voler resoldre a les escoles un problema que no és de les escoles. És un problema social, és de municipi.
Mo: Però no et deixa d’impressionar, quan arribes aquí, veure en un mateix carrer nens que són tots de Salt i a l’altre carrer, tots d’origen estranger.
E: Fa quinze anys, aquest tema ja hi era. Crec que s’hauria d’haver fet una política diferent.
17190: Us agradaria obrir aquest debat a nivell polític, al Consell Escolar Municipal?
E: I tant!
Ma: A mi no. Les escoles concertades necessitem l’aportació de les famílies. Si es vol obrir aquest debat ha de ser o l’Estat o el Departament o qui sigui qui es faci càrrec del cost de les famílies que no poden pagar. S’hauria de comptar quan val i repartir-ho, són molt diners. Si s’ha de tenir un 50% de famílies desafavorides l’escola ha de tancar. Fer que Salt tot sol o les famílies hagin d’assumir aquest cost no és viable. No ens podem quedar només amb el municipi de Salt, perquè tocar això passa per fer públiques totes les escoles de Salt. Penso que les tres escoles concertades han fet que hi hagi gent que si no hi hagués escola concertada a Salt, marxarien del poble.
Mo: Sí, és clar, aquest és el problema.
Ma: Hi ha gent que es queda a Salt perquè té l’opció d’anar a escoles en què el percentatge d’immigració no és del 60% sinó del 25%.
17190: El que és increïble és que hi hagi una escola com Les Arrels, que és reflex de la societat, i que sigui per la voluntat exclusiva d’individus, famílies que aposten per fer això.
Mo: Com al Gegant del Rec.
17190: Sí, són els únics exemples que hi ha com a municipi, per tant és bastant greu que cap administració no hagi fet res. Es difícil, però intentar-ho…
E: Sí, i estem parlant de centres de primària; ja no parlem de secundària! A Salt no hem planificat el que hauríem d’haver planificat, perquè quan els nostres nens (estan fent 3r de primària) arribin a sisè hi haurà un boom a secundària.
17190: Ja hi és ara, el boom!
Ma: Això és un avantatge de l’escola concertada, que podem oferir l’escolarització sencera.
E: Si l’escola pública pogués oferir primària i secundària seria molt diferent. A la secundària no entenc perquè es fa una adscripció de centres quan hi ha zona única a primària.
Ma: A mi aquest debat em fa molta mandra, o em fa por pel que m’hi va. Penso que segons com es porti aquest debat es tancaran les tres escoles concertades de Salt, i el risc seria que aquestes escoles desapareguessin i no se solucionés el problema.
E: Aquí potser hi entraria el paper del Consell Escolar Municipal, que és totalment consultiu i jo diria que ni consultiu, sinó que només ens informen (obrirem una escola Pia, i tot de cop tenim una escola Pia sense que la comunitat educativa en sabéssim res).
Ma: I molt mal presentat.
17190: I sense que solucioni cap necessitat educativa de Salt, que se sàpiga.
E: Solucionarà els PQPI, però no pas primària.
Ma: Ho van vendre com que sí, però s’ha vist que no, perquè s’ha quedat amb grups de 10 alumnes. Això no ho ha entès ningú.
E: Hi ha temes que ens preocupen a tots els saltencs. Una altra cosa és les solucions que s’adoptin, però el que no podem fer és dir que no passa res.
Mo: Jo crec que s’han de mantenir uns percentatges reflex de Salt i s’ha de lluitar de la manera que sigui per mantenir-los. A més, els nanos, el que guanyen uns i altres, és molt.
17190: Per què creieu que a la gent li fa por anar a llocs on hi ha famílies d’origen immigrant? Creieu que fa baixar aquest suposat nivell que es parla a vegades?
E: No, per descomptat que no.
Ma: El nivell acadèmic, no. Però hi ha moltes famílies que quan s’han d’integrar en un entorn cultural diferent tenen por.
E: S’ha de trencar una visió. Crec que una escola no se sustenta pel grau d’immigració o no que pugui tenir, sinó pel projecte d’escola.
Ma: I és bo que sigui així.
E: En una escola amb menys immigració el projecte d’escola pot ser més carca, immobilista, que no en una escola amb més immigració.
Ma: És molt difícil. Podem fer suposicions, però la realitat és que poseu escoles amb 70 per cent d’immigració i hi ha gent que no hi optarà.
E: Però el tan per cent d’alumnes immigrants no és cap garantia per assolir l’èxit educatiu, per treure’s l’escolaritat.
17190: Què és l’èxit educatiu?
E: Crec que és ser una persona competent, un bon ciutadà, tenir uns valors, saber gestionar unes emocions, tenir una autoestima. Que el nen vingui feliç a l’escola, que es motivi i que li agradi aprendre. I això no depèn dels percentatges sinó de com funciona l’escola.
Mo: A vegades es cau en el perill de pensar que, en escoles de la tipologia de la nostra, l’important és que els nens siguin feliços, que riguin, que tinguin una bona autoestima i que estiguin a gust, però no n’hi ha prou. Que els motivi l’aprenentatge i que puguin fer una escolaritat, que puguin escollir si volen estudiar o no, que qui vulgui ho pugui fer. És donar oportunitats.
17190: Parlem molt d’immigració però no seria més adequat parlar de nivell socioeconòmic de les famílies?
Mo: En molts casos va molt junt. Per això pensava quan tu, Mariona, deies que tens persones d’origen estranger… són d’origen estranger però tenen un mínim i que poden pagar alguna cosa. Els comptabilitzem com a estrangers però és una altra realitat socioeconòmica.
Ma: Sí que és una altra realitat, i estic d’acord en què és més important el nivell socioeconòmic.
17190: Ara tenim un canvi de govern local, una nova regidora d’educació. Què proposaríeu que fes l’Ajuntament?
E: Crec que els polítics han de ser conscients de la importància de l’educació. Hi ha d’haver diàleg, que es consensuïn tots els aspectes educatius. Fa un temps es va fer la Taula per l’Educació on hi havia un representant polític de cada formació i allà es debatien temes d’educació. I això no sé si es continuarà però era molt important perquè no hem de dependre d’un color polític. A nivell de municipi, si s’ha consensuat entre tots, els pròxims polítics no ho poden tirar per terra.
Mo: Això faria que el projecte sigui més sòlid. Però el color polític també hi té a veure, depèn de com pensi la gent que governa el municipi…
17190: Hi ha pobles que es doten d’un Institut Municipal d’Educació, o d’un equip de tècnics, no una sola tècnica com tenim aquí. Podem apostar per destinar un pressupost per tècnics que puguin planificar, valorar. És evident que no fer res dóna com a resultat el que tenim.
Ma: Crec que com que no se sap la solució, ja que no es pot resoldre aquí i prou, llavors no se sap què fer. O sigui, treballem per arribar a on? Estem d’acord on volem arribar?
Mo: Però es poden plantejar espais de diàleg, on es puguin fer aportacions. Ja veurem cap a on ens portarà, però s’ha de fer. L’Ajuntament, evidentment no podem dir que no fa res perquè s’estan fent moltes coses, i faríem un fals favor a la gent que coneixem que hi està posant el coll cada dia, però és insuficient, i potser cal posar-nos les piles perquè la cohesió social sigui realment una realitat i que les escoles en siguin un reflex.
17190: Des del Departament d’Educació, per ser una zona especial, us donen més pressupost? Teniu una atenció diferent? Més recursos?
Ma: Nosaltres no entrem en aquesta categoria.
Mo: Som Centres de Zones Desfavorides i, per aquest concepte, què tenim de més? Tenim una discriminació positiva però hauria de ser molt més gran perquè realment es tendís a una igualtat de centres.
Ma: Això que dieu que és petit, què és? Ràtios més baixes?
Mo: Per exemple, ens fan fer sisena hora, sí o sí. Que ens molts casos ha sigut allargar l’horari sense més recursos.
E: Et fan fer la sisena hora i en comptes de dotar-te amb sis hores de professorat, te’n donen només tres.
Mo: Tenir els nens més hores no és necessàriament positiu si no s’hi fa res més. Sí que ens donen una mica més de personal i de dotació econòmica però és absolutament insuficient.
17190: I alguna cosa tipus assessorament metodològic?
Mo: Això únicament depèn de la bona voluntat dels claustres.
E: Salt té la sort que hi ha professorat molt implicat. Com a Zona Desfavorida, podem escollir el mestre que vingui a Salt; és important que sàpiga on va i que conegui l’entorn i on treballarà.
Mo: Però continuo dient que és del tot insuficient. Ens diuen: vosaltres, a P5, en lloc de 25 en teniu 24. Què en fem de tenir-ne 24? En una escola rural s’entén perfectament que no poden tenir 25 nens perquè en una mateixa aula hi ha nens de primer fins a sisè. Però és que a la nostra escola, a sisè, tenim nens que no entenen el català perquè acaben d’arribar i tenim nens que passaran les proves de competències sobradament. Igual com es veu la necessitat en la diversitat d’una escola rural, és de calaix que nosaltres també ho necessitem.
17190: Per canviar de tema, hi ha estudis que afirmen que l’educació artística és bàsica per al desenvolupament dels infants i per al seu èxit formatiu. Hi esteu d’acord? Impulseu projectes en aquesta línia?
Mo: Al nostre projecte de direcció tenim com a molt important el tema artístic, i fa molts anys que es potencia molt, ja que és bàsic per la millora de la cohesió. Amb el tema artístic es vehiculen moltes emocions, i també facilita altres aprenentatges. La música, la plàstica, la percussió, fan que nanos que no destaquen en altres coses es puguin sentir molt bé en un àmbit determinat. Fa molts anys es va apostar per fer reducció de grups a les instrumentals (matemàtiques, català i anglès) i també a les artístiques, que serien plàstica, música i biblioteca, perquè el nostre projecte de biblioteca té també una vessant artística molt important.
E: L’art genera coneixement i espais d’experiències.
17190: I ho feu amb recursos propis del professorat?
Mo: Sí, dins el professorat que tenim, en funció del que prioritzem, donem més temps o personal en unes coses o altres.
E: És important quan treballes l’educació artística tenir persones expertes en el tema. Nosaltres aquest any vàrem sacrificar un mestre per tenir un especialista de música a P3 i que pogués continuar. Valorar l’art i educar en l’art és importantíssim. Fa temps que vam començar amb el projecte apadrinem escultures, a més a més a Salt hi ha artistes, hi ha un parc escultòric molt important. És evident que l’educació artística desenvolupa el pensament i per tant és imprescindible.
Ma: El que és un disbarat és que algú que dirigeix un Ministerio s’hagi plantejat treure-ho en el moment que es parla d’intel·ligències múltiples. És una via d’escapatòria vital per les escoles, per celebrar les festes, i és fàcil que els nens hi participin.
Mo: Nosaltres, des de l’any passat, anem darrera d’aquesta gent que es diu ConArte i que ofereixen la possibilitat de tenir músics, gent del teatre o de la dansa, etc. Iniciatives d’aquestes, que vinguin professionals externs que siguin molt bons en el seu camp, són molt importants. Potser estaria bé, ja que a Salt hi ha molta cosa artística (escola de dansa l’Espiral, Bitó produccions, Teatre de Salt, ERAM, etc.) que es creés una xarxa de persones que s’estan formant o col·laborant en aquests espais i que poguessin participar amb les escoles a nivell d’oferir tallers, etc.
E: Es podria fer un conveni de l’Ajuntament amb totes les entitats, que no siguem les escoles que ens haguem de moure, perquè moltes vegades vas a tocar la porta de qui coneixes. Per exemple, poder accedir al Teatre de Salt se’ns fa molt difícil, com és possible? Salt té un potencial cultural com aquest i els nostres alumnes no poden aprofitar-ho, no s’entén. És una proposta que fa temps que tenim i no sabem com aconseguir-ho. Polítics, s’han d’obrir tots aquests espais, i que els alumnes hi puguin accedir, i no ens haguem de desplaçar a Girona. I aquest “Aprenentatge i Servei” que fem nosaltres com bonament sabem, anem a Les Vetes a cantar nadales, perquè entenem que l’escola és un aprenentatge i també donar un servei a l’entorn. Doncs que el municipi ens retorni aquest servei i tots hi aprenem, seria molt enriquidor.
17190: El tema de les intel·ligències múltiples, de l’educació emocional, el podeu abordar a les escoles?
Ma: Sí, cada vegada més, i la gent nova de magisteri surt amb aquestes idees.
Mo: La realitat de les famílies a vegades és molt dura, i és clar, els nanos, si no els poses una mica a to, si no se senten estimats, a gust, apreciats, el rendiment no és el mateix. Si tens molts problemes, què coi et diuen que et llegeixis això o allò.
E: Si el nen està tocat, ho tenim molt malament a nivell d’aprenentatges. En canvi si un nen té l’autoestima alta, per molt que estigui en un entorn socioeconòmic o sociocultural difícil, se’n podrà sortir.
Ma: L’escola sempre som reflex de la societat. Així que a nivell social, el tema de les emocions, les situacions familiars molt complicades, en tots els àmbits i per tot tipus de nens, la falta de límits i d’idees clares és el principal problema a les escoles. Cal una bona autoestima per gestionar tot això, perquè sense això no podem avançar. Per això la nostra tasca és una mica més difícil, i ens hem d’inventar més coses, aprenentatges significatius, etc.
17190: Per acabar, què penseu que l’escola pot aportar a Salt a la llarga?
E: La relació que estableix l’escola amb l’entorn és crucial, tots ens en podem beneficiar, l’escola oferim un aprenentatge i un servei. El que volem és formar saltencs i saltenques que siguin feliços vivint en el seu poble, que el cuidin i se l’estimin.
Mo: L’escola té un paper importantíssim en el tema de la cohesió, perquè els saltencs vagin creixent i no ens trobem en la dificultat que he dit abans. Aquestes escoles són tan diferents a nivell de barreja que això és complicat. S’haurien de posar sobre la taula les desigualtats que hi ha en els centres pel que fa a la tipologia d’alumnat i mirar com podem fer-ho per treballar tots junts per la cohesió.
Ma: La gent que hi entén diuen que perquè puguem parlar realment d’integració, s’han de tenir uns nivells d’immigració d’un 25 o 30 per cent. Llavors, si es pogués assegurar aquell nivell d’integració a totes les escoles fent el que fos, no sé com, no en tinc ni idea, això seria ideal.
Mo: Potser hi hem de posar més imaginació entre tots, però alguna cosa hem de fer, perquè tal i com ho tenim tampoc és satisfactori.
Ma: Però no per intentar solucionar una cosa ens ho hem de carregar tot. Hi ha un risc i penso que hem de vigilar, i reivindico la feina que fem, perquè el Pompeu és una escola oberta, que vol que els nens se sentin de Salt, que s’estimin Salt, que coneguin les entitats, altres escoles, però que es vulguin quedar a Salt.
Mo: Està clar que no fent res, no anem bé. El debat pot començar per l’educació, però ha d’anar molt més enllà.
E: Aquest debat el va iniciar la Farga fa 15 anys, i ara estem demanant reprendre aquest debat i no ens fan cas. Què passarà d’aquí 15 anys? Si no posem les nostres inquietuds sobre la taula, no solucionarem res.