El Temporada Alta d’enguany ha tingut una encertada proposta del director teatral Àlex Rigola que defuig el teatre de butaca per convertir-se en un documental en viu de la mà de 14 veïns de Salt d’origen immigrant. Hi hem anat.
Text: Pere Serrat
D’entrada som convocats a la Coma Cros i en comptes d’entrar en una sala o al teatre del Canal ens fiquen en un autobús. A dins una hostessa ens parla i ens demana que correm les cortines; hi ha una certa inquietud buscada. L’autobús va a poc a poc i, després de deixar enrere Salt, fa voltes per rotondes i polígons. El viatge serà llarg, uns 6 o 8 dies… ens diu. Portem uns queviures mínims i l’aigua és la justa, la travessia serà dura i n’hem de ser conscients… L’hostessa continua amb les seves explicacions i de fons sona el Cuando llegaré, cuando llegaré… de Manu Chao. I finalment, passats uns quaranta minuts (!) arribem a Can Caballé, una casa de colònies passat Aiguaviva. Arribem a Migranland.
Som rebuts com si sortíssim d’una pastera interceptada. Estem desorientats. Hi ha algun soldat armat i personal que ens parla en llengües que no entenem. Ens donen alguna manta i ens fan entrar a la casa separant homes de dones a cop de megàfon. A dins tot és fosc, hi ha fum, algú ens enganxa un número al pit i ens fan seure per grups en unes taules d’una sala gran. Mentrestant una televisió emet notícies de Salt, aquella mena de premsa groga que només dóna veu a l’extrem, al titular exagerat. Es barreja el teatre i la realitat, els actors i els protagonistes. Signem uns papers que no entenem i ens els segellen mentre ens fan avançar fins a una altra estança. Allà descobrim una filera de lliteres on ens van col·locant asseguts de quatre en quatre a cada llit. Estem amuntegats, fregant-nos els genolls i en silenci. De cop arriba algú i es planta al davant nostre per mostrar-nos unes fotografies familiars. Molt a poc a poc i sota la llum del seu lot, veiem moments íntims d’aquella persona i del seu viatge cap a casa nostra.
Ens encaminen cap un altre espai amb llum i música de tambors que alleuja foscors i silencis. Comença una lectura de l’Odissea, la metàfora per excel·lència del viatge, i dues persones expliquen la seva arribada a Catalunya. Ara ja no són només fotos, sinó les paraules i els gestos d’aquells que narren en un català perfecte la seva història. Continuem el trajecte per la laberíntica casa i arribem a una sala on ens espera l’impactant cor Àkan, format per persones immigrants que mentre aprenien la nostra llengua han acabat formant un emotiu grup coral que no deixa a ningú indiferent. Canten Al·leluia de Leonard Cohen, País Petit de Lluís Llach, Ens en sortim de Manel… L’habitació on ens trobem serveix d’escenari per al cor i alhora de distribuïdor de 6 estances on a cadascuna ens espera una experiència. Hi anirem passant en petits grups formats per quinze o vint persones que portem el mateix número enganxat al pit, el que quan hem arribat a la casa ens han plantat sense més explicacions. La mecànica és simple, quan així ens ho indiquen, entrem en una habitació, escoltem el que hi passa i, en acabat, tornem al rebedor central per pair el que hem vist i gaudir d’una cançó del cor Àkan amb la resta del públic.
Hi ha un rerefons literari i teatral a cada espai on es recorden episodis del viatge de l’Ulisses, però també hi ha una sincera realitat. Un jove del Senegal ens explica com en un món nou, desconcertat, va quedar atrapat en l’alcohol fins adonar-se que estava traint els consells del seu pare. Dues dones ens ofereixen amb hospitalitat una sopa africana i d’altres comparteixen poemes amb nosaltres. Una habitant del ja desallotjat Bloc Salt ens parla del compartir, de la solidaritat i la injustícia immobiliària. Dos homes comenten defraudats la música enganyosa que els arribava i els animava a emigrar. Un noi ens explica la duresa del seu trajecte amb pastera i una noia ens canta amb molt sentiment l’enyor a la seva terra i a la seva mare. Al final d’aquest viatge el cor Àkan canta la darrera cançó amb els 14 protagonistes i els espectadors, tots junts, drets i emocionats, mirant-nos cara a cara…
L’experiència docu-teatral del Migranland ens ha deixat tocats. Quan veus un documental televisiu t’impacta, però que el documental sigui en directe, i tinguis el protagonista a pocs metres de distància, parlant-te directament a tu, és inesborrable. Més si hi afegeixes que coneixes alguns dels narradors, vius al mateix poble, te’ls trobes comprant fruita o les seves filles van a l’escola amb les teves.
Aquest document espectacle caldria que fos assignatura obligatòria a les escoles i instituts, per a periodistes, mestres, polítics… mili obligatòria per ser ciutadà d’un món més just.