La memòria dels qui no tingueren nom
Fer memòria. Saber de memòria. Tenir memòria de peix, o d’elefant. Memòries. Memòria històrica. Hi ha una generació, no pas tan llunyana, que gairebé és a punt de quedar justament només en la nostra memòria. Arranquem el 2015, un any que encetem amb un canvi de monarca recent, un any en què farà 40 anys de la mort del dictador Franco, i en què encara hem tingut la sort de poder conversar amb en Paulí Pallàs, testimoni de la guerra, de la repressió als vençuts i la clandestinitat. A en Lino, que somiava ser periodista, és a dir, exercir “la memòria del dia a dia”, li dediquem aquesta entrevista i les paraules d’en Walter Benjamin:“La història no és solament una història dels triomfadors, dels dominadors, dels supervivents, és primàriament la història del sofriment del món. (…) La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom”.
Text: Agnès Cabezas
-Paulí, sap que en aquest número de 17190 UniverSalt dediquem l’apartat de patrimoni històric a la presó? Ens en podria dir alguna cosa, vostè, oi?
-I tant. A la presó, que era on ara hi ha el carrer Abat Oliva, hi vaig estar tres anys. Del 48 al 51. Encara vaig tenir sort, perquè vaig entrar de barber mig any i després d’escrivent a l’economat. El noi que feia aquesta feina, que era del Partit Comunista, sortia de la presó i llavors em vaig oferir al senyor Pinya, per si necessitaven algú, ja que jo havia fet els cursos de comptabilitat. Li devia caure bé perquè ja em va cridar abans que marxés l’altre noi i li va demanar que m’expliqués com anava tot plegat.
-Diu que va sortir decebut sobretot amb companys a França que no els van recolzar com esperaven. Com va anar, això?
-Sí, aquí teníem entès que els companys que eren a França, entre ells hi havia l’Antònia Adroher, ens ajudarien, que recollien diners per ajudar a les famílies en aquests casos, però nosaltres no vam veure ni cinc, ni cap company ens va venir a veure. Per això, després dels anys a la presó, em vaig desencisar i es va acabar la meva vida a la política.
-Anem al principi de la història. Parli’ns de la seva joventut. Com va ser que anés al front?
-La nostra joventut no va ser-ho, de joventut. Molt diferent d’ara. Vaig vincular-me al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) als 17 anys. En aquella època vaig fer algun article pel diari Espurna. Després, l’any 37, va venir la repressió contra el POUM, el que en diuen els Fets de maig.
A partir d’aquí vam haver de treballar en la clandestinitat fins que vaig anar al front. Em vaig apuntar de voluntari a Girona a la DECA, Defensa Especial Contra Aeronaus, perquè estaven a punt de cridar a la nostra quinta. De Salt, n’hi havia uns quants. Allà, un rus ens va ensenyar com anaven les metralladores.
-En què el van afectar els Fets de maig?
-Al front, si sabien que eres del POUM et podien prendre per espia. Però és clar, amb 17 anys no destacava com a element del partit, era un soldat més. El pobrot Andreu Nin el van esquarterar allà a Alcalà de Henares, allà on havia estat pres. Hi vaig anar després de la guerra i fins i tot vaig tenir contacte amb la seva neboda. També vaig enviar unes cartes a Carrillo fent-lo responsable de la mort del nostre Secretari General, però no em va contestar mai!
-Quins records té del front?
-Em van enviar al front de Terol fins que el vam perdre el dia 25 de juliol del 38. Gairebé un mes després, el dia del meu aniversari, travessava l’Ebre a través d’uns punts de fusta que hi havia, fins a Móra d’Ebre. Allò, tot i no estar a primera línia, era com estar dins un forn. L’aviació, els bombardeigs… Era terrible. Allà en Franco s’hi va ben acarnissar. Al llibre Vides truncades explico aquest passatge terrible: “Me’n faig creus de com alguns en vam sortir en vida, tot era una carnisseria. Per més que vulguem homenatjar tots aquells soldats que varen morir a la batalla de l’Ebre, mai ho farem prou, ni mai, ni res, ni ningú no podrà compensar el dolor de totes aquelles mares i pares destrossats per dins per aquella monstruositat. Sí, aquell dia horrorós, el més horrorós, va ser el 24 d’agost de 1938, una marea de sang impulsada per l’odi es va desfermar a les nou del matí, precisament quan feia 18 anys que la meva mare m’havia parit”.
-Finalment va estar a França exiliat.
-El dia 9 de febrer del 39 entrava a França, al camp de concentració de Sant Cyprien. Vaig estar dos anys a l’exili entre camps de concentració i treballar la terra, fent de pagès, primer prop d’Orleans i després a l’Herault. Treballant a la remolatxa, al cap de tres o quatre mesos no havíem vist res de sou. Aleshores li vam dir al cap, al monsieur Rosseau, que nosaltres necessitàvem algun cèntim per comprar coses. I ell ens va dir que el que necessitéssim, posa per cas un jersei, ho anéssim a buscar a la botiga del poble en nom seu. I sí, ja el vam anar a buscar, però no n’hi havia pas prou amb això. Si treballàvem com animals, de matí a vespre, almenys una part la volíem amb diners. Ens vam reunir cinc o sis i vam decidir marxar. Vam anar fins a Orleans amb el gendarme, vam caminar onze quilòmetres. Ja ens esperaven perquè el nostre cap havia avisat que havíem marxat. Ens van dir que tornéssim, que ja ens pagaria, però no ens en refiàvem. Els gendarmes ens van dir que si no hi tornàvem ens havien d’enviar a un camp de concentració. I així va ser.
-Ostres, no va millorar gaire la situació…
-Però la meva mare tenia una cosina a Montpellier que em va venir a veure al camp de concentració. Deia que si volia em podia acompanyar a la frontera per tornar a Espanya. Jo els vaig dir que molt agraït, que molt content d’haver-los conegut, però que no podia pas tornar.
-Li feia por?
-És clar. Finalment, però, la cosina de ma mare va dir que responien per mi i em van buscar feina. Tot i que tenien una propietat amb treballadors, com que la mare de la meva cosina era més aviat filonazi va preferir buscar-me feina fora de casa seva. Em va dir que anés al mercat de Montpellier a demanar per monsieur Puig, que també era una bona peça. Era un home que no sabia llegir ni escriure però que durant la guerra del 14 havia fet molts diners amb l’estraperlo. Finalment, però, em van buscar feina en un poble del costat, a casa de l’alcalde.
-Quan va decidir tornar a Catalunya?
-Quan varen entrar els alemanys a França jo em trobava a Mourles, treballant a la vinya, prop de Montpellier. Els alemanys començaven a agafar exiliats espanyols i els enviaven cap a camps d’extermini. Va ser quan vaig decidir tornar a Espanya, a veure què passava. Vaig pensar que, mal per mal, tant se valia provar sort i tornar a casa. Vaig arribar fins a la frontera amb un certificat de l’alcalde del poble que m’avalava dient que era bona persona, bon treballador. Tot i així, per ser de la quinta del 41, encara em va tocar anar pres. Si hagués estat del 42 ja me n’hagués pogut anar cap a casa, però no va ser així.
-Així que el van detenir?
-Quan vaig passar la frontera de seguida em van detenir i em van portar al Castell de Figueres. De Figueres a Reus, al camp de concentració. Ens carregaven amb vagons de carga precintats, que servien pel bestiar. D’allà ens van portar als camps de concentració d’Unamuno de Madrid. Uns dies més i amb els mateixos vagons de càrrega ens van portar a Tarifa (Cadis), d’allà a l’estret de Gibraltar i a Punta Paloma, al batalló disciplinari de soldats treballadors número 1. Allà vaig passar-hi l’any més dolent de la meva vida. Quan veies l’estat pèssim en què estava tot allò et queia l’ànima als peus. Tot eren barraques fetes de trossos de fusta, cartró… El capità del batalló estava allà de càstig, perquè es veu que a l’Àfrica havia matat un soldat, imagina’t. Recordo que vam arribar a la nit i plovia. Ens anaven distribuint en aquelles xaboles, allà on hi havia una mica de lloc. L’endemà, quan em vaig despertar, estava ple de polls!
-Què hi feien allà, exactament?
-Varem fer una carretera per instal·lar-hi els canons de Jaume I, el cuirassat que estava enfonsat al port de Cartagena. Allà hi vaig estar potser uns sis mesos. Després ens van enviar a Barcelona embarcats en un vaixell de la Transmediterrània, 400 presoners a la bodega de l’embarcació, tots marejats perquè a València vam ensopegar un temporal que déu n’hi do. En arribar a Barcelona, la gent que ens veia des del moll s’esgarrifava, es miraven amb llàstima aquell grapat d’homes bruts, descalços, apedaçats… Allà al moll, com vaig poder, vaig fer avisar la meva tia que vivia amb la meva germana gran i em van venir a veure. Encara em ve no sé què quan hi penso… ni em van conèixer. De Barcelona, a Mallorca, al Castell de Bellver, i d’allà amb tren a Artà, a l’altra punta de l’illa. Allà també varem fer una carretera, varem estar-hi un any i pico fins a dissoldre els batallons de treballadors. A Artà hi he tornat setanta anys després de tot allò.
-Com va ser que tornés a visitar Artà?
-Hi he estat dues vegades, ara de gran. Primer va ser arran de la publicació del meu llibre Vides truncades. Com que al llibre parlava d’Artà, li vaig enviar un exemplar a l’alcalde. Els va interessar molt i van fer venir un historiador a visitar-me a Salt. És clar, allà tenien molt poca informació del lloc, s’havien fet una idea de com era, però poca cosa. Així va ser com em van convidar a tornar-hi i així els vaig poder explicar on era cada cosa, tot el que recordava. Tenien localitzat un altre company que hi havia estat pres, però per desgràcia tenia una demència i ja no els podia explicar res. Després hi vaig tornar a estar quan vaig decidir cedir tot el material fotogràfic que en tenia a l’arxiu d’aquesta població.
-De la primera vegada, quan hi era pres, què en recorda?
-Mira, encara vaig tenir prou sort perquè em vaig poder enchufar a l’oficina. Demanaven algú que sabés llegir i escriure i en aquell temps no n’hi havia gaires que en sabessin. Així és que em van agafar a mi i amb l’alferes vam fer la relació dels quatre-cents homes que hi havia al batalló. Així vaig anar passant el temps fins que es van desfer els batallons de treball, però encara no s’havia acabat la cosa, perquè després vaig haver de fer el servei militar. A mi em va tocar automobilisme, on vaig estar tres anys més. Finalment, el mes de juny de 1945, em varen llicenciar.
-Va tornar a Girona i va recuperar la lluita clandestina. Com ho va fer?
-Aquí a Girona vaig trobar un meu amic d’abans de la guerra i em va dir que estaven recuperant el partit i si en volia formar part, i així va anar. Tot va anar ràpid i bé. Sortíem a fer pintades contra Franco, repartíem octavetes contra el règim, tot el que podíem per lluitar clandestinament contra la dictadura.
-Fins que el van delatar i empresonar. Com va anar?
-Què vols, amb les pallisses que fotien… A mi, de fet, el primer que van fer quan em van portar a comissaria va ser ensenyar-me com tenien a terra estabornit un dels meus companys. Perquè te’n facis una idea de com hi anaven… En el meu cas, un dels company detinguts es pensava que a mi ja m’havien agafat i per no donar cap altre nom va dir el meu, ho va fer sense mala fe, pensant que justament així no delatava ningú. M’ho va explicar ell mateix un temps després.
-Van agafar molts companys? Què li va passar després?
-Van tancar 28 companys del POUM de tota la província. A partir d’aquí és quan vaig entrar a la presó de Salt, el que parlàvem al principi. Hi vaig estar tres anys, ja era casat i tenia el meu fill gran amb un any. Recordo com venia a buscar els regals de Reis allà la presó. Per això, un cop vaig sortir, vaig decidir que la política s’havia acabat per a mi. I encara vam tenir sort perquè ens van agafar el 1948, ja acabada la guerra feia temps. Pots estar segura que si arriba a ser durant la guerra, ens pelen a tots!
Fragment del discurs d’en Paulí Pallàs durant una visita als terrenys de l’antic batalló disciplinari de treballadors a Artà (Mallorca)
(…)
Abans de començar, vull comentar un fet de fa pocs dies que em va causar un fort impacte, pel que té de casual. Fa unes setmanes, mentre mirava la televisió, vaig veure un incendi a les muntanyes d’Artà. Vaig quedar sorprès quan vaig veure que al mateix temps, a les notícies, deien que cremaven les muntanyes de Sierra Carbonera, a Cadis, que eren les muntanyes on havia estat el meu batalló de treballadors abans de venir a Artà, a la província de Cadis. Semblava un fet sobrenatural que els dos indrets cremessin al mateix temps, com si aquelles muntanyes es volguessin purificar de tota la merda que hi havia acumulada en aquell genocidi que vàrem viure l’any 1940 a Punta Paloma.
(…)
Tornat a Girona, de seguida uns quants amics varem anar per recompondre el POUM a la clandestinitat. Tot va anar sobre rodes fins el dia 8 de juny de 1948 en què ens varen delatar, i ens varen detenir, i ens varen portar a la comissaria i lo primer que em varen fer va ser ensenyar-me el cos d’una persona que li havien fotut una pallissa que restava estirada a terra sense coneixement.
El 27 d’abril de 1951 ens varen fer el Consell de Guerra. A mi em van caure tres anys i mig, que els vaig passar a la presó de Salt. El dia 4 de juliol del 1951 vaig poder tornar a casa. Ja estava casat i tenia un fill. S’havia acabat la política. Estava cansat i desanimat.
Aquesta és la meva memòria. La memòria, en forma de ruïnes, escrita o personal, que ha de ser la base del treball de tot historiador i és l’eina clau amb la qual treballa. I el periodisme no és res més que la memòria de cada dia, de tal manera que si no hi ha memòria no hi ha història ni periodisme. Per això és necessari, per poder situar la història en el seu lloc i recuperar i reivindicar la memòria d’aquells que van combatre el franquisme i van patir la repressió.
Arriba la mort d’en Franco i el procés de la Transició. També s’ha de dir que aquest procés va ser més inevitable que exemplar. La prudència, potser excessiva, l’equilibri de forces i, perquè no admetre-ho, també la por van aconsellar deixar de banda la reparació de la dignitat dels represaliats per la dictadura durant 40 anys. Igualment, també es va evitar passar comptes amb tots els que havien participat en la repressió del règim. Oficialment, mai no hi va haver ni crims ni càstigs. En democràcia, les víctimes del franquisme no s’han sentit mai satisfetes amb uns polítics que han preferit mirar cap a una altra banda. Com ha escrit el periodista Vicenç Sanchís: “la Transició a Espanya es va lligar a base de desmemòria. Ningú va reclamar res als repressors i ningú va voler reconèixer res als reprimits”.
També, segons l’opinió del politòleg i periodista Francesc-Marc Álvaro (exposada en el seu darrer llibre, Els assassins de Franco, un èxit de crítica i vendes) el model de la Transició Espanyola es va basar en la por i l’oblit cap a les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme. Després de la mort del dictador no es va poder, ni voler, mirar enrere. Es va tancar els ulls i es van posar totes les causes pendents sota la catifa, com qui amaga la porqueria que no vol veure, tapada pel pes del silenci. Si no va ser així preguntem-nos perquè 30 anys després encara desperta fortes polèmiques la qüestió de l’obertura de les fosses comunes? O la retirada d’estàtues eqüestres de Franco? O la rehabilitació del Valle de los Caídos en un memorial democràtic de record per a totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme?
Una altra mostra flagrant d’aquesta polèmica encara viva és l’obertura de les fosses comunes.
Hem de concloure, doncs, que el consens de la Carta Magna del 1978 i el consens de la Transició va ser un castell de fum aixecat sobre la base de la Guerra Civil… dels vencedors per sobre dels vençuts. Es van igualar, injustament, opressors i oprimits, perquè no és el mateix haver lluitat per defensar els ideals de la II República que per la defensa dels valors feixistes del franquisme.
Setanta anys després. Encara hi ha fosses comunes, i cadàvers no identificats, amb familiars esperant, i es mantenen vigents i sense anul·lar judicis sumaríssims.
Amb tot això, encara es pot defensar que la Transició espanyola va ser modèlica?
Sí… com una mena d’alzheimer col·lectiu. Un model de mutisme i d’oblit. Però nosaltres no ho oblidarem mai!
Moltes gràcies a tothom!
Paulí Pallàs i Ferrer
23 de juliol del 2011
Teatre d’Artà (Mallorca)
