A Salt, el passat 2010, i amb la prevista i imminent finalització del Pla de barris, s’ha posat sobre la taula la proposta de realització d’un projecte de remodelació a la zona centre de Salt, l’Àrea de Renovació Urbana (ARU).
Si bé en les dècades dels 60 i 70 moltes ciutats i pobles van créixer sense cap tipus de planificació, a partir dels anys 80 i 90 el planejament urbanístic ha esdevingut una de les eines de la gestió pública o semiprivada per definir i remodelar barris, pobles o ciutats, amb criteris no estrictament de territori, qualitat de vida, paisatgisme o d’habitatge, sinó també amb objectius de transformació de models de ciutat, interessos econòmics i de substitució de perfils socials; sota diferents noms, són els coneguts plans de remodelació urbana, processos de “esponjament”, etc.
Sense voler entrar en el debat sobre la conveniència d’aquest projecte, ni les seves fases concretes de desenvolupament, és obvi que l’ARU, més enllà de les actuacions concretes en carrers, edificis i territori, vol intervenir en un barri caracteritzat per l’alta densitat de població, la degradació dels habitatges i la concentració de la pobresa i la població immigrada. Són aquests els casos en els quals s’activa la maquinària del plànol i el tiralínies per modificar, no només la fesomia física dels pobles i ciutats, sinó també la fesomia social, del perfil de les persones que habiten els barris. No obstant això, aquests processos de remodelació urbana massa sovint deixen de banda les persones i els veïns que veuran transformat els seu entorn.
Experiències d’altres barris i territoris ens han proporcionat l’evidència que l’èxit i la clau d’aquests processos estan en el lligam entre urbanisme i participació, sobretot quan es transformen barris i vides. Aquests plans han de facilitar l’arrelament i la continuïtat de les
persones dins el seu territori, sense perdre de vista que la precarietat, la pobresa i la manca de recursos no se solucionen a cop d’excavadora.
L’ARU de Salt
ARU respon a les sigles d’Àrea de Renovació Urbana (ARU), denominació amb què es va declarar l’any passat, amb acord de la Generalitat, el perímetre de carrers formats per Àngel Guimerà, Santiago Ramón i Cajal, Torras i Bages, Països Catalans i Esteve Vila. El mateix nom, ARU, serveix per denominar així el projecte de remodelació urbana previst per a aquesta zona centre de Salt.
A grans trets, el programa de l’Ajuntament de Salt plantejat en 12 anys de durada té, doncs, l’objectiu de fer una regeneració urbana integrada del centre urbà del municipi. Es tracta d’una renovació urbana basada en l’enderrocament de fins a 600 habitatges, el reallotjament dels residents afectats en habitatges desocupats existents i en l’ampliació dels espais públics i equipaments. Es preveu la rehabilitació de fins a 1.200 habitatges en el conjunt de l’àrea urbanitzada i l’activació de programes socials i de promoció econòmica.
Amb una inversió global de 200 milions d’euros, es divideix en dos fases, amb cent milions d’euros en cadascuna. En els primers sis anys es preveu l’enderroc d’uns 300 habitatges i la reforma integral de 600 pisos. L’Estat hi aportarà 54 milions d’euros; la Generalitat, 14,5 milions; l’Ajuntament, 9,9 milions, i la resta anirà a càrrec dels particulars implicats (21,4 milions).
L’ARU proposa dues actuacions consecutives. A través de la compra d’habitatges per part de l’Ajuntament, es disposaria d’un parc d’uns 300 habitatges rehabilitats, que servirien per ser posats novament al mercat, així com per reallotjar les famílies que en el futur quedessin expulsades dels seus pisos. En una segona fase, es durà a terme el projecte de regeneració urbana, d’“esponjament”, amb l’enderrocament de 400 habitatges dins de la zona delimitada com a ARU, amb la compra prèviament dels pisos i reallotjant les famílies en el parc municipal adquirit. Al mateix temps, es vol incidir en el suport i millora de l’activitat comercial.
On i per què s’implementa l’ARU?
La intervenció de l’ARU pretén incidir en el sector de Salt que va créixer desmesuradament durant els anys 60 i 70, amb l’arribada de la població immigrada de l’Estat Espanyol, i que des d’aleshores té una densitat de població molt elevada i edificacions de poca o baixa qualitat.
És en aquells anys, quan s’inicia un creixement urbanístic desmesurat, desordenat i amb l’especificitat d’acollir les poblacions més desafavorides, en relació amb l’àrea urbana de Girona. El fet que, històricament, pel factor perifèric, el preu de l’habitatge ha estat sempre més barat a Salt, ha fet que el municipi concentrés un perfil de nova po
blació treballadora i, fins i tot, amb pocs recursos econòmics, en diferents etapes i moments històrics, com és també l’actualitat.
Fins al moment, a Salt, moltes de les persones de la zona centre que han incrementat el seu nivell de vida o posició socioeconòmica han optat per marxar cap a zones més benestants, de manera que la concentració de pobresa s’ha mantingut al llarg del temps.
Per aquest motiu, la consideració que el preu de l’habitatge és el factor que genera guettos o concentracions fa que la mesura que es proposa sigui, en conseqüència, l’augment de preu de l’habitatge, per tal de restituir un tipus de població més benestant, de classes mitjanes, que incrementin, l’estatus del barri i de les persones que hi viuen, amb la qual cosa es produiria un cert procés de substitució de població. I aquest és el procés que s’anomena gentrificació, i aquest és, en certa mesura, l’objectiu de l’ARU.
L’experiència anterior del Pla de barris
El Pla de barris, impulsat entre els anys 2005 i 2010 a Salt, ha significat un primer intent d’abordar aquesta realitat i transformar el barri de la zona centre. Després de perimetrar l’àrea Salt 70, el Pla de barris tenia com a objectiu, a grans trets:
- La millora dels equipaments comuns dels edificis de la zona centre.
- Reurbanització de carrers i millora de l’espai públic.
- Construcció de 2 centres cívics, un al Mas Mota i un altre a la zona centre.
A banda d’aquestes actuacions, s’ha realitzat una política d’implantació d’equipaments supramunicipals com ha estat el nou Parc Hospitalari; ampliació de l’àrea del centre comercial, l’Escola de Fisioteràpia Euses, ERAM, etc. L’objectiu ha estat també l’increment del preu de l’habitatge per afavorir la incorporació progressiva d’un perfil d’habitant amb més poder adquisitiu, jove, estudiant… que introduís un efecte “barreja” dins la concentració de la zona centre.
Un cop finalitzat el Pla de Barris, cal doncs valorar quin ha estat l’impacte d’aquest projecte en el territori. El fet que es proposi un nou pla urbanístic de continuació, porta a pensar en una certa idea de fracàs o d’insuficiència de les actuacions.
El preu de l’habitatge s’ha incrementat, però no per la millora dels habitatges ni de les intervencions del Pla de Barris, sinó per l’efecte de la bombolla immobiliària. A més, els anys de desplegament del Pla de Barris han estat els anys d’arribada de més persones a Salt, i de la proliferació de negocis immobiliaris que han fet d’aquest moviment de persones un negoci lucratiu.
Per tant, la intervenció urbanística no ha estat prou ni suficient, ja que no ha canviat en gran mesura ni la qualitat de vida del barri. A més, cal destacar una gran absència prevista en el projecte: la construcció de 2 centres cívics, la part social i participativa del projecte d’intervenció urbana.
Així doncs, a la fi del Pla de Barris, segueix existint la mateixa situació per resoldre que en el punt de partida, un barri densament poblat, amb un habitatge degradat i un elevat nivell de pobresa.
Un ARU després d’un Pla de barris?
És possible que la proposta de l’ARU parteixi de la consideració de cert fracàs del Pla de Barris, o d’una manca de planificació. De fet, l’objectiu segueix essent el mateix, amb l’afegit que prèviament hi ha hagut temps i diners ja invertits.
La diferència respecte el Pla anterior és que l’ARU pretén incidir directament en la millora dels habitatges, a més d’intentar disminuir la densitat d’edificis i incrementar els espais lliures, tot incloent, a més, la incorporació d’equipaments, tan urgents i necessaris, com els centres cívics.
La participació? La gran absent
Ni al Pla de barris ni a l’ARU no hi ha hagut una proposta clara de participació ciutadana. Fins al moment, què ha ofert l’ARU als veïns, a part d’una informació imprecisa i difusa? El projecte no està definit, com es reconeix des de l’equip de govern; i prova d’això és la dotació pressupostària que s’ha previst per al 2011 de 400.000 euros, molt inferior a la pactada en el conveni signat entre Estat, Generalitat i Ajuntament.
El procés obre moltes incògnites i, fins al moment, deixa al marge la participació dels veïns i veïnes. La informació no és l’únic recurs, ni és suficient. Les reunions efectuades amb els veïns han evidenciat que no hi ha respostes a moltes de les preguntes. L’interès polític de fer públic el projecte i donar-li ressò mediàtic han evidenciat que encara hi ha molt per fer i definir, i ha alertat els veïns afectats per una gran intervenció i transformació que no es coneix. Abans que els mitjans de comunicació, caldria convocar els veïns, els tècnics?
Si des del primer moment no se sumen els veïns en un procés participatiu el més normal és generar rebuig pel desconeixement, per la precipitació, per la desinformació, per les decisions preses d’esquenes a la població.
En canvi, la incorporació del veïnat com a part activa i decisòria en un procés de transformació local ofereix, des del primer moment, importants possibilitats d’implicació i solidesa del procés. De fet, els barris pertanyen als veïns i veïnes, i són ells qui coneixen les seves necessitats i els qui han de decidir.
Experiències dutes a terme en altres barris i ciutats, ens mostren com la participació veïnal en processos de remodelació urbanística, no només és possible, sinó que és una condició necessària. Alguns exemples són: el Forat de la Vergonya a Barcelona, on la pressió veïnal va forçar el replantejament del projecte amb la incorporació de la participació, o el barri de Torre Gironella, a Girona, etc. La gent de Salt té l’oportunitat de construir els seus barris.
Les claus de la participació
PARTICIPAR ÉS… la capacitat de decidir sobre tot allò que afecta directament les nostres vides, sobre tot allò que condiciona el nostre entorn, les nostres relacions, les nostres possibilitats de desenvolupament personal i col·lectiu.
…estar informat/da des del primer moment.
…formar-nos sobre aquells temes en els quals participarem.
…organitzar-nos amb aquelles persones que comparteixen les mateixes inquietuds o interessos.
…prendre decisions respecte d’allò que ens afecta.
…poder controlar el procés de realització de les decisions i actuacions que s’han decidit.
…finalment, avaluar els resultats.
…aconseguir canvis.
El Forat de la Vergonya i la força de la lluita veïnal
La història d’aquest peculiar “forat” va començar el 2000, quan el barri de Ciutat Vella de Barcelona, es va convertir en objecte d’un pla de remodelació urbana que implicava la demolició de nombrosos edificis i un procés d’expulsió de veïns.
Fotos b/n: Arxiu Jordi Secal Fotos color: Miguel Fernández
Els primers afectats van acceptar, intimidats, l’oferta a la baixa de l’Ajuntament, preferien deixar els habitatges degradats i traslladar-se a un pis nou, a canvi de permutar el seu contracte de renda antiga de per vida, per un nou contracte de dos anys en un habitatge de protecció oficial de lloguer, sense garanties de renovació. Altres, els que s’ho podien permetre, s’esforçaven a rehabilitar els pisos davant la passivitat dels propietaris, per evitar la declaració de ruïna que conduiria al seu desallotjament.
Quan l’espai obert per l’enderroc de diversos edificis, plantejat inicialment com a zona verda, és va requalificar per construir un pàrquing privat, els veïns van començar a defensar el seu dret a intervenir i opinar en aquesta transformació d’un espai que els pertanyia, després de comprovar que s’havia planificat un parc, i després es feia una altra cosa. Les exclamacions d’indignació “això és un forat!”, “Això és una vergonya!”, van batejar l’espai com el Forat de la Vergonya i amb la plantació simbòlica d’un pi, els veïns van començar a reclamar la seva participació. Des de la plantació del primer pi, les espècies vegetals es van multiplicar i els veïns van equipar el seu parc amb un camp de futbol, una pista de bàsquet, un hort comunitari, una font i un escenari.
El Forat va ser enjardinat pels propis veïns i esdevingué un lloc on es realitzaven activitats infantils, dinars col·lectius, festes i concerts. No obstant això, l’octubre de 2002, la regidora del districte de Ciutat Vella, va comunicar als veïns que s’havien de realitzar treballs per sondejar el subsòl per trobar-hi elements d’importància arqueològica, abans de començar a construir el pàrquing. Aquesta intervenció significava la destrucció del parc autoconstruït pel veïnat. La operació de “neteja” del jardí del Forat de la Vergonya es va iniciar un matí de novembre de 2002 amb un fort dispositiu policial d’anti-avalots de la Guàrdia Urbana. Quan els veïns van intentar recuperar els arbres arrencats per la policia va començar una brutal, desproporcionada i vergonyosa càrrega policial. L’operació va acabar amb molts veïns ferits i amb el Forat de la Vergonya rodejat per un mur per tal d’impedir que els veïns interferissin en les obres.
Aquest episodi, va tenir un important ressò i va suposar un canvi en el desenvolupament del pla urbanístic. La negativa dels veïns del Forat a ser considerats uns simples espectadors de la transformació del seu entorn va portar a l’Ajuntament a convocar un pla de participació ciutadana en 2005. Encara que els membres de l’assemblea veïnal reconeixien la necessitat d’emprendre certes actuacions al barri en col·laboració amb l’Ajuntament, també defensaven l’existència d’un punt crucial i irrenunciable: l’autogestió i la presa de decisions.
Els veïns van denunciar en nombroses ocasions la manca de voluntat política per posar en marxa un procés veritablement democràtic i participatiu, segons els ritmes marcats per l’administració i els petits espais de decisió que s’oferien. Tal com apuntaven alguns membres de l’assemblea del Forat: “Tal com avança el procés participatiu es veu que l’administració té clar quin vol que sigui el resultat. Quan arriba el procés participatiu està tot el peix venut, ja han acabat els enderrocs més importants, s’han atorgat els nous habitatges”.
El dret a la ciutat
El concepte de “dret a la ciutat” remet a la qualitat democràtica de la gestió dels espais i territoris que són comuns i públics.
El dret a la ciutat és una proposta que sorgeix el 1968 quan Henri Lefebvre va escriure el llibre Le droit à la ville, per destacar l’impacte negatiu sofert per les ciutats en els països d’economia capitalista, amb la transformació de les ciutats al servei dels interessos del mercat. Així, Lefebvre proposava rescatar “les persones com l’element principal, protagonista de les ciutats que elles mateixes han construït”.
En la mateixa línia, segons les aportacions de Jordi Borja (geògraf i urbanista), el dret a l’habitatge de qualitat no es pot deslligar ja del dret a la ciutat: “la ciutat no s’esgota en habitatges i equipaments, en centres accessibles i espais públics de qualitat. El dret a la ciutat inclou també drets polítics, socials, econòmics i culturals, com la igualtat de drets entre tots els residents, la formació continuada, la renda bàsica i la protecció dels col·lectius amb identitats culturals pròpies”.
I fins ara, la complicitat entre les institucions públiques i el sector privat han produït un important deteriorament de la qualitat democràtica de les ciutats i els barris,
– El dret a la ciutat és la possibilitat de construir una ciutat en la qual es pugui viure dignament, reconèixer-se com a part d’ella i on es possibiliti la distribució equitativa de recursos com treball, salut, educació, habitatge, participació, accés a la informació, formació, cultura, etc. – El dret a la ciutat, no només és el dret a accedir a allò que ja està a la ciutat, sinó el dret a transformar la ciutat en quelcom diferent.
– El dret a la ciutat es basa en una dinàmica de procés i de conquesta i, per tant, els moviments socials i veïnals són el motor per aconseguir-lo.
L’urbanisme contra l’urbà
Michael Knight, antropòfag i sociòpataPer urbanisme s’entén un coneixement al servei d’alterar les condicions socials dels habitants d’una ciutat intervenint sobre la seva morfologia física. En altres paraules, l’urbanisme és el treball d’enginyers, urbanistes i arquitectes sobre la ciutat, entesa com a conglomerat físic i ordenable d’avingudes, carrers, edificis, places o altres infraestructures que modelen allò merament físic de l’urbs.
En canvi, l’urbà és el que d’humà esdevé a la ciutat, al marge, en coalició o malgrat les transformacions urbanístiques. A l’obra clàssica de 1968 El dret a la ciutat, Henri Lefebvre defineix l’urbà en contraposició a la ciutat: mentre aquesta és morfologia física, allò urbà no és substància, és allò que flueix en aquest entramat, és una forma, la de la trobada i la reunió de tots els elements que constitueixen la vida social.
Les reformes urbanístiques impulsades i executades per les institucions governants s’han portat a terme des del segle XIX i han establert dos objectius bàsics: fer la ciutat més transparent i controlable i produir plusvàlues lligades a l’especulació immobiliària. Les ciutats actuals produeixen contínuament el que s’anomena zones de nova centralitat que són el resultat de transformar barris poblats generalment per classes descapitalitzades i revalorar-los tot provocant –a mitjà i llarg termini- un augment significatiu del preu del sòl i una progressiva substitució de la seva població per una altra amb millor posició econòmica i social. Això s’entén encara més quan es reconeix que la gran majoria de les macro operacions urbanístiques preveuen interessos privats poderosos atiant un tipologia variada de corrupteles polítiques.
Gran part d’aquests processos de transformació urbanística segueixin una seqüència semblant: aquesta comença quan s’atribueix a un barri determinat una centralitat i, per tant, una nova possibilitat de produir plusvàlues immobiliàries; seguidament s’aprofita algun fet infamant esdevingut al barri per encetar una campanya de descrèdit i estigmatització per part dels mitjans de comunicació que col·labori en la definició del barri com a lloc hostil o problemàtic i que, per tant, reclama una intervenció contundent. Aquesta contundència acostuma a expressar-se fatalment amb el projecte de destrucció de finques o de mançanes senceres que hauran “d’higienitzar” o “esponjar” la zona. Les expropiacions i indemnitzacions dels veïns afectats també acostumen a estar envoltades de sospites sobre la insuficiència o el regateig dels recursos destinats a això i les garanties que es mantinguin els veïns afectats al barri. Un cop “esponjada” la zona, es construeixin equipaments i nous habitatges destinats al consum de població amb nivells adquisitius més elevats que la dels residents que resten al barri. Finalment comença a desembarcar nova població amb un nivell adquisitiu progressivament més elevat, serà l’últim pas per fer marxar la població que encara no ho ha fet com a resultat de les expropiacions o indemnitzacions esmentades.
Aquesta és una síntesi del que comporten generalment els processos de reforma urbanística. És clar que algunes reformes s’han portat a terme i han aconseguit millorar substancialment la vida dels veïns afectats, però sempre que això ha succeït ha estat gràcies al fet que aquests han reaccionat de manera coordinada, convençuda i amb coneixement de causa. A Barcelona –l’actual ciutat-vedette de les operacions urbanístiques a Europa- els casos de l’anomenat Forat de la Vergonya del barri de la Rivera o el de la finca del número 29 del carrer d’en Robador del Raval són exemples punyents que quan els plans urbanístics es topen amb una ciutadania convençuda del seu dret a la ciutat i a la centralitat, aquests es posen al servei d’uns barris millors i més habitables per als seus veïns.
Per tant, davant d’aquests antecedents, és necessari que els habitants dels barris afectats per aquestes reformes estiguin atents a l’especulació que poden motivar els plans urbanístics, que no s’expulsi cap dels veïns, ni directament (expropiacions o indemnitzacions ofensives) ni indirectament (augment del preu dels habitatges) i, per últim, han d’estar atents i alerta que no es destrueixi la cultura urbana del barri, la vida del carrer –amb els seus conflictes i les seves solidaritats.
Com deia Vázquez-Montalbán –veí del que avui coneixem com el Raval de Barcelona i que és, sense cap mena de dubte, uns dels barris més vilipendiats pels interessos urbanístics i de classe-, aquestes operacions no només arrasen amb entramats urbans i amb la memòria col·lectiva que allà es conté. El més dramàtic és que sempre es vulguin fer a costa de la part de la població més dèbil i a costa de la seva cultura popular, l’única realment capaç de fer front als excessos de la cobdícia immobiliària i el menyspreu que certs polítics demostren envers una part important dels seus governats.