Laura Lázaro, membre de Dota (Dones per la formació, el treball i l’autoocupació)
Des de la revista Universalt 17190 m’han ofert un espai per exposar la meva opinió i experiència sobre la participació en espais formatius i comunitaris de les dones que han passat per processos migratoris. Voldria aprofitar aquest petit privilegi per felicitar i animar tot l’equip de la revista a seguir amb aquesta feina tan bonica i necessària. L’Universalt 17190 ens fa comprendre i parlar amb les veus de Salt que sovint són ignorades o banalitzades, ens obre a la realitat social de la Vila i ens fa oblidar els reduccionismes a què ens tenen acostumades els prejudicis.
Un aspecte que he anat observant en moltes de les dones amb trajectòries de migració amb qui he treballat com a professora és que sovint tenen un nivell educatiu molt bàsic i trajectòries educatives marcades per la discontinuïtat. Poder llegir i escriure amb fluïdesa era i és, encara avui, un privilegi per a moltes dones al món i poder assistir a l’escola amb prou regularitat com per acabar la primària és una excepció en molts països, nacions i comunitats.
Tot i que hi ha molts factors i contextos diferents que expliquen aquest fet, la importància que una societat, l’entorn proper o la pròpia família atorga a l’educació és un factor decisiu pel que fa a la continuïtat en els processos educatius de les persones. Si a més d’un entorn sociocultural desfavorable hi sumem un entorn de precarietat pel que fa als recursos econòmics, -i en el cas de les persones desarrelades del seu entorn social, també una precarietat en els recursos socials-, l’èxit en aquesta continuïtat educativa comença a ser difícil. Però si a tot això hi sumem una base sociocultural patriarcal, que no troba valor en l’educació de les dones, o bé hi veu una amenaça, o bé fins i tot no reconeix la dona com a subjecte educable, aleshores aquesta continuïtat és una excepció. Les trajectòries educatives de moltes dones al món estan sovint subjectes a l’atzar econòmic, a les necessitats de cures a la família, a les necessitats del matrimoni, i també de vegades simplement a l’atzar de la vida. Amb aquestes condicions de partida, és evident que la continuïtat educativa és una excepció per a moltíssimes dones.
Aquestes condicions tenen repercussions directes en el tipus de vida que podran tenir les dones. Per exemple, disposar d’una base educativa que garanteixi la lectoescriptura ens permet seguir formant-nos al llarg de la vida, aconseguir feines més estables en el mercat laboral formal, o simplement ésser més autònomes a nivell de recursos socials i personals. Quan manquen aquestes competències instrumentals hi ha molts més impediments per obrir-nos a l’entorn laboral, formatiu i comunitari, i l’activitat de les dones es va restringint a les tasques reproductives i de cures que demana la llar i el matrimoni heteropatriarcal, serveis que no estan remunerats ni reconeguts per cap sistema d’acreditació de competències o habilitats.
Partint d’això, i a partir de l’experiència que he pogut tenir fins ara, penso que per poder treballar amb garanties amb les dones que tenen més o menys les condicions que he anat exposant fins ara, haurem de fer-ho des de les seves realitats vitals i no des de les realitats que vulgui forçar la societat d’acollida. En relació amb el que s’exposava més amunt, un dels aspectes més importants que he observat en dones que volen formar-se i participar activament a la societat d’acollida és que l’assumpció d’una enorme responsabilitat familiar els arriba a impedir l’assistència i la regularitat en els processos formatius o de participació cívica que volen dur a terme. Sovint, elles són la mà d’obra en el manteniment de la família i això vol dir que la seva participació i la seva formació, encara que pugui ser una prioritat per elles, passa per darrere de les necessitats de cures dels fills, filles, marits, cunyats, avis, àvies, néts i nétes, la casa, el menjar, l’escola i la cura d’una mateixa. Aquesta visió personal i social dels rols de gènere a les famílies, encara que pugui correspondre als marcs patriarcals d’organització social, cal comprendre-la i també reconèixer-la com una forma de vida legítima. Les decisions i els rols que prenen les persones en una comunitat sociocultural determinada no s’han de voler transformar en intents forçats d’assimilació de pràctiques culturals o socials, encara que la societat d’acollida sovint cregui implícitament que té un “dret moral” d’imposar la seva visió de la igualtat de gènere com si fos La Igualtat en majúscules. Penso que el resultat d’aquests intents d’assimilació poden tenir els resultats esperats en alguns casos, però tindran efectes d’exclusió en molts, massa casos, i encara que tinguin els resultats esperats no tindran mai un valor educatiu pròpiament perquè la imposició i l’assimilació no promouen l’autonomia de les persones. Per tant, treballar per la igualtat de gènere no passa per imposar condicions d’igualtat, ni per obligar les dones ni els homes a assimilar aquestes condicions, sinó per contrarestar els efectes d’exclusió en les dones que ha propiciat la base sociocultural patriarcal que impera al món històricament.
Aquest esforç per contrarestar les condicions o factors d’exclusió a què es veuen subjectes moltes saltenques crec que ha de passar per un disseny de l’oferta formativa i dels espais de participació cívica i comunitària que parteixi de les condicions específiques de les mateixes dones amb qui treballa. Per exemple, quan assumim que la responsabilitat d’assistir a classe amb regularitat i de seguir formant-se curs rere curs és una qüestió d’organització intrafamiliar, una responsabilitat individual de les dones, i que, per tant, no és competència dels serveis públics i cívics de formació, participació i protecció social garantir-la, penso que estem acceptant implícitament que les cures no s’han de socialitzar, precisament perquè van a càrrec de la família i, dins de la família, a càrrec de la dona, i això és una premissa pròpia del marc sociocultural patriarcal en el que vivim. Llavors, obviant les realitats de certes comunitats i rebutjant la necessitat de dissenyar mesures per contrarestar els efectes d’exclusió que tenen, boicotegem de nou la participació de les dones en aquests espais, i el que aconseguim és fer el joc a aquests mateixos factors d’exclusió i per tant, als marcs patriarcals que imperen.
Per altra banda, crec que l’estratègia de treball per a la igualtat de gènere no és interpel·lar, sensibilitzar o promoure que les dones acceptin i s’adaptin a les normes de les institucions i espais de formació i participació de la societat d’acollida, sinó, a partir del reconeixement de les situacions i decisions legítimes de les persones d’una comunitat determinada, generar les condicions perquè aquelles persones amb menys oportunitats puguin participar amb garanties en aquestes institucions i espais, minimitzant, per mitjà de l’acció positiva, els factors d’exclusió a què es veuen abocades.
Penso que si no podem reconèixer les situacions reals de les nostres comunitats i no treballem en coherència amb aquestes realitats no estarem promovent una igualtat real d’oportunitats formatives i de participació. Si ens limitem a desitjar que les situacions i condicions “de les altres” siguin iguals que “les nostres”, potser les “nostres” institucions estaran promovent la igualtat d’oportunitats, però serà la igualtat d’unes quantes en detriment de la d’unes altres i això més aviat serà un miratge d’igualtat, una igualtat parcial que equivaldrà a dir: tens la porta oberta, però ja t’espavilaràs per arribar a creuar-la. Podrem tenir espais mixtos i podrem tenir bones estadístiques de dones interessades a formar-se o fins i tot de matriculades, podran haver-hi dones que col·laborin en espais de participació comunitària i dones que desenvolupin iniciatives a la Vila, però si no podem oferir eines per sostenir la seva participació i la seva formació en el temps i no podem garantir l’assistència i aprofitament en espais de formació i de participació comunitària, llavors aquesta pretesa igualtat de condicions d’entrada als espais públics estarà molt lluny de ser una igualtat de possibilitats per a l’entrada efectiva d’aquestes dones en aquests espais. Ens trobarem davant d’una igualtat en el discurs que es tradueix en una homogeneïtzació de realitats i condicions, que rentarà la cara a les polítiques educatives i de participació però que estarà maquillant una realitat de segregació educativa que va per sota, i que té l’origen en les condicions materials, vitals i socioculturals de vida de les dones i en els marcs patriarcals que ens afecten a totes.
- Al llarg del text no he esmentat cap dada oficial i he intentat descriure més aviat la meva experiència com a formadora i la meva opinió personal. Agraeixo tothom qui vulgui que m’escrigui si voleu fer comentaris, si esteu en desacord o voleu matisar alguna de les afirmacions que es fan en aquest text.
Web Associació DOTA