Un capellà i un imam pel parc Monar

Aquí a Salt ja hi ha un diàleg entre religions amb la Taula de Diàleg Interreligiós, ens podeu explicar de què tracta?

R: De fet, jo no he estat a la Taula, però hi va l’encarregat de les mesquites que és Mohamed Ataouil. Que cada religió presenti els seus principis, els punts fonamentals que practiquen, és un fet positiu perquè ens coneguem més els uns i els altres. Sabem què fan les altres religions. De fet, Mohamed tindria més arguments que jo.

F: La Taula va començar fa més de 3 anys, quan encara jo no estava aquí. Ens reunim cada dos mesos, hi ha persones de totes les identitats i tradicions de Salt, unes 15 persones responsables de les diferents tradicions religioses. I, pel que vaig veient, és bo pel coneixement de les diferents realitats religioses que hi ha a Salt. Al principi fèiem les reunions en llocs diferents: vam estar a la plaça 11 de setembre, a la mesquita, a la parròquia, amb els sikhs, en esglésies evangèliques, com la de Filadèlfia, per tant hi ha una cosa molt positiva que és el coneixement dels altres, i això ajuda al respecte mutu. Som diferents, però podem respectar-nos, complementar-nos. I també és bo per poder reivindicar junts el dret que tenim a locals de reunió i de culte. Fa un any i mig ens vam reunir per reivindicar aquest dret, que és constitucional. I això, en el fons, el que provoca és que veiem que, si els creients de diferents religions ens podem trobar i dialogar, vol dir que també ens podem trobar i dialogar persones de diferents cultures i que és possible entendre’ns, caminar junts en un poble com és Salt.

R: Per la convivència està bé. Cadascú presenta la seva religió i així dóna una idea real del que és la religió, sense que hi hagi agressió ni crispació. Cadascú amb la seva cultura.

Com s’afronta llavors la interculturalitat?

F: Aquí a Salt, en què hi ha moltes cultures diferents, com convivim les diferents cultures?

R: Hem de buscar els punts en què estem d’acord, tant de la cultura com de la religió. Això ens ajudarà entre tots. I els punts en què no estem d’acord, doncs també es pot donar a conèixer perquè l’altre gent ho conegui, i ens podem trobar fins i tot que hi hagi punts que els poden interessar. Sinó, doncs simplement comportar-se bé, treballar junts i estar junts sense que hi hagi discussions o baralles, respectant-nos i convivint.

F: Jo penso que l’encontre entre cultures requereix primer un interès, que l’altre persona no sigui un estrany. Per tant, el primer és conèixer l’altre, la seva cultura, la seva religió. El desconeixement provoca recels a l’hora d’acceptar l’altre, en canvi, si ens coneixem tindrem més bona relació. Després també intercanviar idees, com estem fent ara, pensaments, maneres de fer, i això ajuda al que deies tu i que és el més important, conviure. Conviurem millor si ens coneixem millor i si ens saludem, parlem… perquè sinó hi ha un doble perill: crear guetos, llocs tancats per a cada cultura, o al contrari, fer integrar els que venen de fora, perdent les seves arrels, i això tampoc és positiu, les arrels no es podem perdre. Igual que si vas a Alemanya o a l’Argentina i hi ha la casa de Catalunya… Cal integrar-se però sense perdre la cultura. Per això el millor és conèixer-se, intercanviar, per la bona convivència.

R: Estic molt d’acord, és molt important. No porta enlloc tancar-se cadascú en un lloc.

F: Hi ha d’haver com una mena de balança que ha d’estar equilibrada, entre el que és la cultura pròpia i la del país on vas. Perquè si perds la teva cultura, perds les arrels i això no és bo. Com tampoc és bo que vulguis conservar-ho tot tal com era al teu lloc d’origen i no acceptis la cultura del país on estàs. Hi ha d’haver un equilibri.

R: Això afecta les persones i els països, perquè si una persona perd la seva cultura, pot anar per mal camí. Un musulmà que no practica la religió com s’ha de practicar, perquè hi ha també el que podríem dir el centre, la dreta i l’esquerra. És a dir, que si una persona ho entén malament i es torna fanàtic, radical, en el sentit de voler cometre crims com matar gent o terrorisme, això no té res a veure amb la religió, encara que diguin que és per la religió. Perquè qui llegeix l’islam pur, sap que ha de condemnar aquestes actituds i actes o, del contrari, va contra ell. Per tant, alguns d’aquests casos són per no practicar la religió com cal, perquè hi ha 73 camins, sectes, com diu el profeta. N’hi ha que s’hi acosten més, però sovint, com més s’allunyen, més malentesos hi ha, i més crims hi ha. I al contrari també, si no es practica la religió i es va a la seva, doncs també hi ha gent que se’n va pel mal camí i tenen actituds d’abús d’alcohol, drogues, robatoris, etc. La gent necessita unes pautes i, si no tenen la religió, sovint no tenen un fre. Però s’ha d’entendre bé, practicar el que en diem la religió pura. Parlo per la meva gent, alguns dels que veig, que cometen mals actes, perquè els falta l’educació de la religió. La religió els obliga a tractar bé els veïns, a tractar bé els pares, a treballar i a complir les seves obligacions, a parlar bé i ser educat, etc. Tot això està a la nostra religió.

Quins són els eixos fonamentals d’ambdues religions?

F: Això coincideix amb el que en diem la regla d’or de les religions. Si practiquem religió netament, honestament, tractarem els altres com ens agradaria ser tractats. A nivell de religió, de treball, al carrer, amb els veïns, perquè és el fruit del respecte. Perquè la religió ens ha de portar a estimar més, a respectar més les persones. Si ho féssim així —tracta els altres com t’agradaria ser tractat, o si vols que et respectin, respecta—, la relació entre les persones aniria millor, és la base fonamental contra l’egoisme, que és el contrari a la religió. Perquè la religió és comunitat, mentre que l’egoisme és individualisme.

R: Sí, és així. L’egoisme va contra la religió. Estic d’acord en que el que a tu t’agradaria és el que cal donar a la gent. Això es dóna sobretot en les religions que tenen profetes, que són qui ens ha fet arribar la religió de Déu. Nosaltres, per exemple, creiem en Moisés i en Jesús, per això hi ha molts punts en comú entre l’islam i el catolicisme, que són molt semblants. Són religions de Déu.

F: Perquè l’origen és comú, Abraham-Ibrahim, Moisés-Mosé, Jesús, etc.

Així, quins punts són els més importants d’ambdues religions?

F: Quins serien els més importants de l’islam?

R: Sobretot que Déu és únic.

F: Un sol Déu.

R: No tenim persones intermediàries per dirigir-nos a Déu, sinó que ell és únic i a qui cal dirigir les nostres pregàries. Qualsevol dels actes de la religió es dirigeixen a un sol Déu. El que nosaltres anomenem Ala.

F: És el que diem en la religió: Déu és únic encara que tingui diferents noms o aspectes diferents d’un sol déu. Vosaltres teniu els 100 noms d’Ala, però és un sol Déu.

R: Aquest és el punt més important de la religió. Una altra punt és que tots els rituals, les pràctiques que fem, s’han de fer per Déu i no per a una altra persona. La diferència entre l’islam, el cristianisme o el judaisme és que per a nosaltres Déu és únic, no té fills ni pares, per això creiem que Jesús és un profeta, un profeta molt important, creiem en tots, però els més importants són Noe, Abraham, Moisés, Jesús i Mohamed.

F: Pel cristianisme, el més important és la persona de Jesús, l’Evangeli, que és el seu missatge, i això ens porta a 3 coses molt importants, vitals. La primera és el nou manament, que diu que ens hem d’estimar com ell ens va estimar, és a dir, estar atents a les necessitats dels altres, en les relacions i a les famílies més necessitades, malalts, pobres, etc. La segona és la comunitat, les reunions, les celebracions de la fe. I la tercera és la formació, amb catequesis per a nens i joves o conferències per a persones o grups d’adults, preparació al matrimoni, grups de la tercera edat, etc. Per tant, és molt més el que ens pot unir que el que ens pot separar.

R: Sí, i estem convivint, o sigui que hem de mirar, pel que fa als punts que no coincidim, de respectar els d’uns i els dels altres. Hem de buscar més allò que ens uneix. Hem de tenir una convivència pacífica.

Parlem dels llocs de culte i reunió com a punts de referència…

F: En l’islam els pobles es distingeixen per les seves mesquites com a llocs de referència i aquí a Salt us trobeu en petits locals. Seria bo que disposéssiu d’una mesquita, i com hauria de ser?

R: Si, aniria molt bé. I que fos un espai gran per poder encabir força gent. També crec que aniria més bé que no estigués a sota dels veïns sinó en un espai propi, gran i amb diverses sales per a poder fer diferents activitats, com classes, petits grups de treball, oracions…

F: Seria un punt de referència per a vosaltres i, en el fons, és un dret que teniu, un dret que tenim tots els que creiem.

R: Fem cinc oracions al dia i els divendres ens trobem tots i fem l’oració conjuntament. Actualment els divendres ens trobem al poliesportiu. És la mateixa oració que es fa cada dia a les 14h però d’una manera especial, ja que aquest dia l’imam parla. Normalment ho faig jo i, si no puc, ho fa l’imam de la mesquita de la plaça 11 de setembre.

F: És com el sermó del capellà, no?

R: Sí, l’imam explica com cal comportar-se per ser un bon musulmà, o reflexiona i comenta alguna cosa de la setmana… És una celebració molt important per a nosaltres. És obligatòria. De fet totes les cinc oracions del dia ho són en certa manera. Però hi ha un permissivitat en funció de la situació de cadascú i amb les dones. Aquestes no estan obligades a anar a la mesquita, tot i que si volen poden anar-hi, i pel que fa als homes, depenent de cada cas tampoc. Per exemple, si s’està de viatge o s’està malalt es poden fer les oracions adaptant-se a la situació. Existeix la possibilitat d’ajuntar les cinc oracions del dia en una sola, sempre que no es pugui per la situació laboral o personal de cadascú. I no cal que sigui a la mesquita, si està justificat es pot fer a casa o a qualsevol racó que un cregui.

És el mateix que passa amb el Ramadà: si un no pot, està malat o es tracta d’una dona embarassada, per exemple, pot fer el ramadà més endavant o no fer-lo. Tenim uns rituals importants que són obligatoris però que deixen obertes les opcions de permissivitat.

F: Suposo que això ajuda a tranquil·litzar els fidels i a saber el que s’ha de fer en cada cas.

Què us uneix religiosament i culturalment? Com veieu les persones d’altres religions, d’altres fes o, fins i tot, com veieu la gent sense fe?

R: Els cristians som la gent que, religiosament parlant, tenim més propers els musulmans i, després, els jueus. Però les altres cultures religioses, com per exemple les de la Índia, són molt diferents.

F: És clar, l’islam, el cristianisme i el judaisme són les religions que anomenem del Llibre, és el mateix Déu però anomenat de manera diferent. Parlem d’un únic Déu. En canvi, en les altres religions (hinduistes, budistes, ect) el concepte de Déu és diferent. Tenen diversos déus.

R: Exacte, potser per això ens sentim més propers als cristians. I pel que fa a la gent no creient, musulmans no practicants o desviats del camí correcte, la nostra feina és donar-los una bona imatge, comportar-nos correctament i aconsellar-los. La veritat és una, no són dues, i nosaltres intentem, des del respecte i predicant amb l’exemple, mostrar-los el camí que considerem correcte. Intentem evitar l’enfrontament de criteris i explicar la veritat amb fonaments per aconseguir convèncer a l’altre. Però si no ho aconseguim, el respectem, com a la gent que practica altres religions.

F: Jo, personalment, veig la gent d’altres religions amb respecte i, si n’estan convençuts i són coherents amb el que creuen i practiquen, amb admiració. Aquest posicionament ens porta a la bona convivència i germanor. Tots estem sempre buscant respostes i la veritat és a l’abast de tothom, i la única veritat o la més important és l’amor. Perquè Déu és amor. Vosaltres també ho compartiu, no?

R: Si, i tant.

F: L’amor és la font que motiva la persona i la relació amb els altres. I, a mesura que estem a prop de l’amor, estem a prop de la veritat, i a prop de Déu, ja que Déu és amor.

R: Quan jo parlo amb la gent i els explico les meves creences i els intento convèncer, ho faig perquè vull ajudar-los, els vull el bé.

F: El fet que tinguem un diàleg religiós, ara mateix nosaltres dos, o a través de la Taula de Diàleg Interreligiós, és un fet que uneix les persones de Salt. La religió no està mai al marge de la realitat del nostre poble, volem que Salt vagi progressant i treballarem per això, resarem per això i mirarem d’actuar. Volem que hi hagi pau, una bona relació i interès mutu. Si tu tens problemes, jo m’interesso per tu i a l’inrevés… totes aquestes coses, la bona convivència i relació, ajuden a fer progressar el poble.

Per altra banda, els responsables religiosos influïm en les persones i en les comunitats. El que diem és escoltat i depenent del que diguem, actuaran d’una manera o d’una altra. Per tant jo penso que sí,  que la religió influeix en la convivència i en la relació. Parlar de la fe, de la pau, la convivència, de la bona relació, de l’esperit d’acollida, d’interculturalitat i respecte, és sembrar llavors que creixeran i donaran fruit.

I l’últim sermó que vau fer, sobre què anava? Quins són els temes que soleu tractar?

R: El divendres passat, per exemple, vaig parlar dels amics del Profeta, que cal respectar-los. Si preguntem als jueus quins són els millors creients de la seva religió, diran que els amics de Moisès. Si ho preguntem als cristians, als catòlics, diran que els amics de Jesús. Si preguntem als xiïtes d’Iran o d’Iraq qui és la pitjor gent de la seva religió, diran que els amics de Mohamed. I vaig parlar d’això, que no s’han d’insultar els amics dels profetes, els creients de les altres religions. Que cal respectar-los.

Altre vegades parlo de coses que han passat al poble, com per exemple, no sé si recordeu uns problemes que vam tenir amb Telemadrid i amb el diari El Mundo, que deien que nosaltres, els Imams de Salt, estàvem amb els terroristes i bestieses així… Doncs vam estar parlant-ne i comentant que nosaltres, evidentment, estem en contra de la violència i del terrorisme. D’altres vegades, parlem de com s’ha de practicar la nostra religió, de pautes de comportament…

F: Jo, el darrer sermó o homilia de diumenge, parlava de Jesús, com a bon pastor. Dins de la comunitat cristiana i de l’església, l’únic pastor és Jesús. I ell ens fa a tots iguals com a persones. No uns superiors i altres inferiors, sinó tots iguals en dignitat com a persones. Uns tindran una responsabilitat i uns altres, una altra. En el sentit fonamental tots som germans i tots som iguals. Per això no pot haver-hi el fet que un sotmeti l’altre. I, en el sentit social, també és bàsic. En el món, per voluntat de Déu, els béns de la terra són per a tots, no pot ser que uns tinguin molt i altres, res. Vaig parlar sobre la necessitat d’equilibrar l’egoisme d’uns i la pobresa dels que no tenen res. L’equilibri social va centrar el meu darrer sermó.

Us podríem demanar que, en el proper sermó, quan us dirigiu a la vostra comunitat, parléssiu d’aquesta trobada que heu fet, fomentant així el coneixement mutu i la voluntat d’obrir ponts entre tots?

F: Sí, sí, estaria molt bé.

R: Nosaltres sempre tenim present aquesta diversitat cultural: com ens hem de comportar, com hem de tractar els altres… Els musulmans ho tenim ben present, ja que ens surt vàries vegades, fins i tot, a l’Alcorà. Molta gent, tot i ser més de 450 pàgines, se’l sap de memòria i, a través dels precs i oracions que la gent repeteix, aquests fets estan interioritzats. Però sí, tal vegada es podria fer un incís i parlar d’aquesta trobada…

F: Oh, i tant. Jo ho faré. I com que també sortirà a la revista, serà un altre pas cap a la bona relació, i alhora, vinga va, us en faré promoció…