Si la paraula cultura té el seu origen en l’acció de cultivar, quan l’ésser humà va començar a actuar sobre l’entorn, bé podríem veure com un punt de possible encontre cultural el coneixement dels nostres veïns a partir dels cultius que són tradicionals d’altres països i menys coneguts aquí. Per saber més coses de l’agricultura us proposem un diàleg entre en Pep Berga i en Moussa Bala Bande.
-En Pep és conegut per tenir una parada al mercat de Salt, però tu, Moussa, al Senegal ja eres agricultor? Quin tipus de cultius es fan allà?
-Moussa: Sí, allà també em dedicava al camp, sobretot a cultivar mill, cacauets, mongets també. Aquí, en canvi, hi plantem sobretot blat de moro, cacauets, ocre, bitxo picant.
-Pep Berga: Es refereix a cultius més extensius. El cacauet o el mill allà vindria a ser la civada o l’ordi d’aquí. Nosaltres tenim com a cultiu base el blat, que el fem servir per fer el pa, i ells cultiven el mill que és l’aliment bàsic. Pel que fa a l’horta, plantem productes força semblants.
-Sí? No hi ha molta diferència pel clima?
-P: Nosaltres plantem tomàquets, mongetes, enciams, i ells més o menys el mateix. El que passa és que nosaltres ho tenim mecanitzat, tenim hivernacles, mentre que ells ho fan tot de manera manual.
-M: Allà no hi ha hivernacle; tampoc ens fan falta, allà fa bon temps tot l’any. El problema és l’escassetat d’aigua.
-P: Com ho feu per treballar la terra?
-M: Amb cavalls i burros, també amb vaques.
-P: La seva manera de treballar és molt com es treballava antigament aquí. S’utilitzaven els animals per fer la tracció, amb l’excavadora es llaura i es sembra amb els animals. Aquí la diferència és que ho tenim tot mecanitzat. I pel que fa a l’horta, allà són molt més petites perquè tot ho han de regar amb cubells, de manera que s’aprofita molt més l’espai.
-El clima no és el problema, sinó que la falta de regadiu és el principal handicap, doncs?
-M: Sí, allà fa bo tot l’any. És com l’estiu d’aquí, gairebé. A l’hivern,
baixa una mica la temperatura, però no més de 14 o 15 graus. El problema és que ens falta l’aigua. Si tinguéssim aigua, podríem treballar tot l’any.
-P: Per això bàsicament fan horta els mesos que els plou, que són juliol, agost i setembre.
-M: Sí, l’octubre ja es comença a recollir. Ara fins al juliol no hi ha res. Pots tenir un petit hortet, però, és clar, no gaire, perquè l’has de regar amb galledes, no es pot fer cultiu extensiu.
-P: Han de fer tota l’agricultura concentrada en tres mesos. Ara, gràcies a la inversió de moltes ONG comença a haver-hi hortes de més qualitat i més gènere, però fins ara, com regàveu, Moussa?
-M: Amb cubells i una corda es treu aigua del pou o bé es va a buscar al riu amb galledes. Normalment, si hi ha aigua al riu, s’agafa del riu, si no n’hi ha al riu, aleshores es va a buscar al pou.
-Quan vas arribar, et va sorprendre com i què es cultiva aquí?
-M: El que més em va sorprendre va ser el sistema de regadiu. Que l’aigua arribi a tot arreu. També algunes de les màquines. Allà no fem servir herbicides, de manera que t’has de passar el dia traient herbes i cavant.
-P: Curiosament aquí ara s’intenta tornar a tenir una agricultura menys agressiva, més ecològica.
-Deies que les ONG estan fent inversions allà. Tu, Pep, que hi has viatjat, has notat avenços en els últims anys?
-P: Durant els últims sis anys, que és quan vaig començar a anar-hi, s’ha fet molta inversió i realment hi ha hagut canvis. S’hi han fet pous, sistemes de gota a gota i així els pobles poden tenir més producció de la que consumeixen i poden vendre producte. La idea és que pugui haver-hi un mercat local, que allà era bàsicament de bestiar, no massa d’horta. Bé, si que hi ha productes d’horta, però segons quines èpoques només del nord de Senegal, on es conrea al voltant del riu Gàmbia, ja que són zones que tenen més aigua i també més molins de vent. Però al centre, d’on és en Moussa, no hi bufa tant de vent.
-Hi ha també un traspàs de coneixement de la gent que ha vingut aquí i que després torna?
-P: De fet, el coneixement ells ja el tenen. Potser els falta una mica l’hàbit de treballar tot l’any, perquè estan acostumats a treballar molt durant l’època de la pluja i després
no; és un altre calendari, una altra organització del temps. Però ells saben fer créixer els seus productes igual que fem aquí; la diferència és que durant segles s’han acostumat a tenir l’horta només les èpoques de pluja. Ara, d’un temps cap aquí, uns 15 anys, hi ha hagut variacions. Però també és veritat que si veus hortes molt extenses a Senegal, solen ser propietat d’algun estranger.
-M: Allà treballem la terra sobretot per a la família. Menys el cacauet, que el venem al govern, la resta és per a consum.
-P: És bàsicament agricultura de subsistència, com aquí les cases de pagès d’abans, que tenien el seu hortet, les quatre gallines, dos conills i una cabra.
-És també per això que alguns han decidit plantar aquestes varietats en terrenys de les Deveses?
-P: Passa el mateix que ha passat sempre, que hi ha hagut fenòmens migratoris. Aquí molts pagesos van deixar els horts per anar a les fàbriques; molts trossos van quedar com abandonats i els immigrants dels anys 60 o 70 els van recuperar. I ara torna a passar. És un suplement econòmic i també perquè troben productes que no trobaven a l’abast, o eren cars, i ara en comença a haver en els petits comerços.
-M: Sí, abans l’ocre era molt car; ara, no tant. Ara hi ha gent que l’exporta cap aquí.
-P: Què hi planteu ara als horts de les Deveses?
-M: Cacauet, blat de moro, també moniatos, als quals nosaltres diem batata; també sangune, que són com uns espinacs, que es poden assecar; o ocre, que és com un bitxo. El sangune el matxuquem i després el guardem sec i el mateix fem amb les fulles de les cebes, que aquí no valen res; allà sí. Allà les apreciem molt.
-P: És curiós com pel fet de tenir aquest tipus d’agricultura estacional, han desenvolupat moltes maneres de guardar els productes i així allargar la temporada. Una mica com abans aquí, que s’enfilaven les albergínies o els pebrots i es deixaven assecar. Així, si després volies fer samfaina o el que fos, ho posaves en remull i ho tornaves a tenir hidratat. Amb l’agricultura d’abans tenies el producte de temporada i prou, per això necessitaves allargar-lo. Avui dia, la gran diferència és que pots tenir producte tot l’any.
-M: L’ocre aquí el guardem a la nevera, però allà el deixem al sol perquè s’assequi i després en fem com una farina per condimentar l’arròs o el cuscús.
-Així els cultius de les Deveses són també bàsicament de consum propi?
-M: Sí, però també n’hi ha algunes persones que venen una mica de cacauet o ocre a altres que no tenen hort.
-P: Ve a ser una mica com abans aquí. A Salt hi havia la tradició que la gent que anava a la fàbrica tenia un hort i amb l’excedent posaves un cistell a la porta. No era anar a vendre a mercat, dedicar-s’hi, sinó portar l’excedent, i era una mica com un intercanvi dels productes. Pel que tinc entès, tu ho diràs, Moussa, ells fan una mica això mateix, no ho fan per vendre a l’engròs, però com que sempre que tens hort es genera una mica d’excedent, o el regales o l’intercanvies o el vens.
-Quantes persones cultiven aquestes ‘noves’ hortes? Com funciona per poder cultivar un terreny d’aquests?
-M: Moltes, 200 o més. Hi ha com un encarregat i ell distribueix el tros. Si en vols un, un; si en vols dos, dos.
-P: Aprofiten tota la zona en què es talen arbres, aleshores hi ha dos, tres, quatre anys en què l’arbre encara no abriga la terra i es pot cultivar. Ells aprofiten aquest intercanvi. És un benefici mutu. No es cobra cap arrendament perquè ells, en treballar la terra, reguen l’arbre i treuen les herbes, i així es manté el tros durant els quatre anys en què més necessita cura l’arbre.
-Es tracta de terres de titularitat privada, entenc?
-P: Sí, sí. Ells aprofiten molt els trossos de les Deveses, perquè de terreny per a hortes no en queda massa; hi ha força gent que en cultiva, sobretot d’alguns anys cap aquí; a més a més n’hem perdut moltes, també. Això és molt important per a Salt, que era un lloc tradicionalment d’horta i on ara en queda molt poca i també pocs professionals (set o vuit), ja que en tenir aquesta diversitat d’horts un enfront de l’altre, es genera una riquesa molt important. A més ha estat una molt bona manera de conèixer-nos.
-Sí, és una zona on passeja molta gent. La gent es para molt a preguntar?
-M: Sí, sí, molt. Tothom es para, és un continu de gent que et pregunta coses; volen saber quines verdures són, com es diuen, etc.
-P: El que necessita la gent per conèixer els altres és un estímul i en aquest cas l’estímul de la terra ha
estat molt bo. ‘”Ai, què hi planteu, aquí?”, -molta gent s’hi para. També ha estat un molt bon lloc per socialitzar aquelles dones que normalment no solen treballar fora de casa i que d’aquesta manera s’han fet visibles a molta gent. També ha resultat curiós per a molts veure les dones africanes treballant a la seva manera, posant-se el paquet damunt el cap i marxant cap al poble.
-M: Sí, així és com vivim a Àfrica;
moltes dones van a treballar amb el nen penjat a l’esquena i el fardell damunt el cap.
-Creus que aquest nou estímul als horts pot fer canviar una mica la tendència i que d’aquí un temps hi hagi un nou boom de la pagesia?
-P: Jo crec que sí. L’agricultura ha de tornar. Fins fa poc, dir que eres pagès o hortolà era quedar malament, bé, tampoc això, però a la gent li semblava que no tenia el mateix valor que tenir una carrera o qualsevol altre ofici. Ara en canvi, una mica al contrari, si et dediques a l’horta ecològica sembla que siguis molt vip. Però, vaja, està bé que es torni a donar importància a l’agricultura. És evident que Salt i el món en general està canviant, en part pel pas del temps, en part pels moviments migratoris; i jo crec que sí que hi haurà gent interessada en l’agricultura. Quan jo em retiri continuareu vosaltres, no?
-M: Sí! (riu)
-P: És curiós, perquè l’agricultura va molt lligada a èpoques de crisi i processos migratoris. És un valor que hauríem de saber apreciar i potenciar. I també, per a Salt en concret, és molt important que les hortes tornin a tenir vida.
-Tu, Moussa, t’imagines treballant d’una altra cosa que no sigui a l’hort?
-M: No, jo no. I en canvi, quan vaig arribar aquí, hi havia molta gent que no volia treballar al camp; deien que a l’hort no guanyaries mai un sou. “Deixa això” -deien. Ara aquesta visió ha canviat.
-P: Això és perquè, com que allà amb l’agricultura no es guanyen gaires diners, no ho associaven a una feina estable. No ho veien com un treball assalariat igual que el que pots tenir en qualsevol empresa. També perquè a l’obra es pagaven fortunes, feien moltes hores, etc. Ara, però, ell no serà ni més pobre ni més ric, mentre que molta gent de l’obra ara s’ha quedat sense feina.
-A nosaltres ens xoquen segons quins productes del Senegal, però a vosaltres, Moussa, quines fruites o verdures us semblen raríssimes?
-M: A les mongetes tendres ja m’hi he anat acostumant, les fines; però no menjo carabassó. Allà mengem un tipus de carabassó, però més gran, com una carbassa, però aquests d’aquí tan petits… no.
-P: Això també és una altra cosa curiosa. Aquí cada vegada tendim a collir-ho tot més petit, perquè sigui supertendre, mentre que allà s’espera que el fruit sigui més gros, que rendeixi al màxim, per això a segons quins productes tan petits, no hi estan acostumats.
-M: La mongeta, igual; allà tan petita no agrada, la collim i ens la mengem quan ja és més crescuda.
-P: En general, però, és veritat que els costa molt introduir productes d’aquí, els costa molt canviar l’alimentació. Continuen menjant molt d’arròs amb salsa de cacauet i les seves verduretes.
-M: És veritat. Aquí teniu una dieta més variada. De tota manera, anem introduint coses. Jo abans no menjava enciam, però ara sí.
-P: Ara el pròxim dia que ens trobem farem un dinar d’arròs amb verdures, ja veuràs que bo, bròquil, mongetes…
-M: D’acord, però carabassó, no n’hi posis!