L’hotel Can Bo de Pau, al cor del barri vell, ens ha portat el Cabaret Cortázar de la Factoría Los Sánchez a Salt, dins els cicle de divendres de microteatre organitzats per CanCan Cultura
Text: Helena Boadas
Cortázar? Un cabaret? No pot ser, hi ha d’haver algun error. Oi?
No, no hi ha cap error. Cabaret Cortázar. Exactament així. Ens han explicat els creadors de l’obra que quan es van veure al davant d’una creació sobre Cortázar sabien que corrien el perill de fer una obra espessa, pesada, avorrida i que ells, en canvi, volien una obra potent, divertida, sorprenent, amb força. Ho van veure clar: “hem de fer un cabaret”.
La companyia, Factoría Los Sánchez, porta desenes d’obres a les espatlles i deu anys de crear textos i trepitjar escenaris i això es nota. El ritme no decau -realment és un cabaret- i ens submergim en el món Cortázar sense adonar-nos-en, sense fer cap esforç. Al Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj ens vénen ganes de treure’ns aquest aparell que portem lligat al canell que ens comença a semblar inquietant i mirem amb suspicàcia qui ens l’ha regalat; ens girem com qui no vol la cosa per assegurar-nos que la nostra cadira no tingui una estrelleta brillant enganxada després de sentir les Propiedades de un sillón; riem amb les Instrucciones para subir una escalera musicades en una adaptació sensacional. Perquè la música que sentim en directe durant tota l’obra és un punt clau del Cabaret: Juanjo Villaroya ha composat les peces encertades i interessants que acompanyen els textos i les interpreta al piano amb una frescor i una vitalitat que ens arrenca un somriure cada vegada que s’asseu al piano, i cada vegada que intervé a l’obra també, perquè és d’aquells actors que tenen allò que és difícil d’explicar i que fa que facin riure només de plantar-se a l’escenari. El tàndem amb Rafa Sánchez, un actoràs a través del qual gairebé veiem a Cortázar i que ens condueix a través de tota l’obra amb una elegància que ens reclama els cinc sentits, és sensacional. De fet, no ens sorprèn: uns mesos abans havíem vist Xup-Xup, una obra de la mateixa companyia juntament amb Imaginary Landscape Factory a El Canal, un espectacle per a nadons que ens va agradar moltíssim. A l’escenari, tres actors feien un plat de pasta. Negre i vermell. Una olla immensa. Música en directe. Veure desenes de nens petits -molt petits!- tan atents al davant d’un cuiner que posa sal a l’olla i sentir els seus riures entendridors -i dels pares també- ens va arribar a l’ànima. Molt recomanable, també. De la mateixa companyia ara mateix podeu veure Shhhh… El col·leccionista de sons, que també és molt bona i us assegurem que deixa els nens petits abduïts.
Però tornem al Cabaret: ara estem als aplaudiments i ens regalen un bis de les Instrucciones para subir una escalera que encara ens fa riure més que la primera vegada. L’obra funciona i l’espai hi acompanya, perquè Can Bo de Pau és un hotel petit i molt agradable: és una casa del segle XVIII, de pedra i preciosa, reformada amb elegància, que ha sabut trobar l’equilibri just entre els elements nous i els vells i que manté l’essència de les cases històriques del barri vell de Salt. Després de l’obra ens quedem al menjador-escenari a fer una copa. Sembla que l’obra ha agradat, estem de bon humor i els actors estan contents. Fa fred però un grupet sortim a fora a fer un cigarret i l’aire del carrer es posa bé. El silenci del barri vell contrasta amb l’ambient de dintre l’hotel. Se sent un xxxt des de dintre -hem de parlar més fluix. Ha estat un plaer. Marxem cap a casa i ens apuntarem a la pròxima, i tant.