Paula Juncà Vicens,
veïna de Salt
Sóc mare. La meva filla gran va néixer l’any 2004 i es veu que aquell any començava un boom de natalitat.
Un fet que en principi no hauria de ser negatiu ha resultat tornar a ser un inconvenient en el moment d’escollir institut, i és que, quan semblava que ja havíem oblidat com de traumàtic va ser el pas a l’escolarització a P3, ara, nou anys més tard, ens hem hagut d’enfrontar a unes preinscripcions a secundària desconcertants.
El que ens hem trobat, dotze anys després de l’anyada prolífica, és que –és clar!– és massa poc temps per demanar que l’Administració faci una previsió, planifiqui, s’avanci als esdeveniments, doni a conèixer les possibilitats i guiï les famílies. No. L’Administració, lenta, gairebé immòbil, no ha aportat res; s’ha limitat a donar dades estàndard: data de preinscripció, barems, número de sorteig, institut assignat,… –i ho sentim, però és una “màquina” qui adjudica les places i vés! toca on toca.
Si hagués d’expressar amb emoticones els primers moments després de veure les llistes de preinscrits i de demanar com es resoldrien els números a l’Administració, posaria una darrere l’altra: la dels ulls ben oberts, la que li cau una gota, la que és mig lila i s’esclafa la cara i finalment la que treu fum. Sí, incredulitat, suor freda, por i indignació. Per què? Doncs perquè en els consells municipals escolars abans de les preinscripcions se’ns va vendre un bony al centre més sol·licitat i ara de cop se’ns nega, perquè vam descobrir les adscripcions a Salt no són iguals per a tothom, perquè els alumnes de la nostra escola quedaven totalment dividits i perquè teníem moltes preguntes i no trobàvem un interlocutor que ens ajudés a resoldre-les. O sigui: un gran sentiment d’impotència.
És a partir d’aquí que uns quants pares i mares ens vàrem començar a mobilitzar per demanar explicacions i fer que tant l’Ajuntament com la Generalitat s’adonessin dels greuges que estàvem a punt de suportar unes quantes famílies.
Evidentment, el resultat al nostre poble ha sigut lamentable. Hi ha hagut més d’un 20% dels nens que no han entrat a la seva primera opció i la majoria d’aquests han estat assignats al Sunyer. I sí! La meva filla és un d’ells.
I què en sabíem prèviament del Sunyer? Doncs que estèticament feia llàstima (barracons vells en un entorn deixat), que estava faltat d’instal·lacions (gimnàs, sala d’actes,…), que era un centre on les famílies no hi apostaven (només 6 preinscrits per al proper curs tot i que s’ofertaven 54 places), que estava súpersegregat (els últims anys havia acollit molts alumnes arribats d’arreu a mig curs i per tant, molts d’ells amb necessitats educatives especials)… i no gaire res més.
Aquest any, per primer cop en molts anys i arran del boom, aquest centre haurà canviat el paper. De fet, aprofitant la repartició que ha fet “la màquina”, segons els barems que indica l’Administració i tenint en compte les adscripcions dels centres, ha quedat ple des del minut zero.
Després d’anar a conèixer l’equip educatiu del Sunyer i el seu projecte, veure com la nostra filla no ha perdut la il·lusió perquè es troba acompanyada, i pensar que fins i tot potser hem tingut sort, hem encaixat positivament els fets –i no sense esforç. Paral·lelament, continuem amb les mobilitzacions per intentar que com a mínim es doti el centre de tants recursos com sigui possible, se li netegi la cara i s’acceleri la construcció del nou edifici i també continuem pressionant tant a l’Ajuntament com a la Generalitat perquè treballin per solucionar les desigualtats en l’accés a ESO a Salt, per revertir la situació de segregació actual i per planificar un futur més just per als cursos vinents.
No sé quantes reunions hem fet i seguirem fent les AMPA, amb l’Ajuntament, amb Ensenyament, amb l’institut o tots junts, però tot plegat hauria de servir per aconseguir fer un tomb a la política d’ensenyament al nostre poble.
Animo a les famílies a participar, a promoure un teixit real de convivència des de la infància, a lluitar per formar part d’una escola inclusiva i no segregada i per alliberar Salt dels estigmes que s’han creat. Tots junts i creient-ho fermament podem fer-ho.