Can Panxut Festival

Fa deu anys que al voltant de la plaça del teatre s’hi celebra el Can Panxut Festival, una trobada familiar del món de la música saltenca que aplega amics, veïns i entitats durant una nit de la Festa Major. Un petit festival que, lluny dels grans escenaris i massificacions, reivindica la música saltenca i la festa a les places.

Text: Èlia Llinàs i Pere Serrat

Fotos: Irene Bonet, Jossi Font Planas

El proper divendres 22 juliol estarem en plena Festa Major i més enllà de la programació oficial de concerts, actes i barraques, a la plaça del teatre, just davant del mític Can Panxut, tindrà lloc l’esperat Can Panxut Festival. Hem parlat amb les persones que estiren el carro d’aquest petit festival.

Any rere any, el divendres de festa major a última hora de la tarda comença un sarau interessant a la plaça del Teatre que s’allarga fins la matinada. S’hi fa música km 0, concerts amb grups diversos i petits espectacles de teatre o de circ. En un ambient molt familiar i proper, es pot beure i menjar alguna cosa mentre es gaudeix de la música que ofereixen diverses bandes saltenques. Però qui hi ha, al darrere d’aquesta moguda? Com sorgeix i es consolida? Quines dificultats apareixen?

 

D’on surt la idea

Fa més de deu anys un grup de joves saltencs, gairebé tots relacionats amb la música i els Diables d’en Pere Botero, es morien de ganes de trobar-se i tocar. Eren joves que havien crescut al barri vell de Salt que es miraven amb admiració les múltiples mogudes que es feien al teatre del Can Panxut, com els concerts que organitzaven els okupes o la gent del Casal Saltenc Independentista. Recordaven quan corrien amb pantalons curts per aquell pati on a l’estiu s’hi feia teatre a la fresca o activitats familiars del moviment Rialles.

Amb el rerefons dels moviments saltencs de l’època i la vida a Can Panxut, aquests joves van agrupar-se al voltant de l’associació Taller de música de Salt, la secció de percussió de la banda dels Diables. De mica en mica van anar ampliant registres, sumant gent i animant-se a fer versions de grups, gairebé sempre de rumba, funky i rock, fins que van acabar tocant de memòria els millors temes de Kiko Veneno!

Començaren a tocar als actes i festetes que els Diables solien organitzar als locals del teatre, com per exemple per Nadal. Tot es feia als locals del teatre: els assajos, els concerts i les festes. Eren temps en què els espais eren més oberts i tot resultava més fàcil. “Sempre hi havia algú que deia: qui vol fer coses al Panxut? Doncs va, aquí teniu les claus de la sala i podeu assajar aquí i després ens ho ensenyeu…”, ens expliquen. Durant aquell temps van créixer musicalment i, tot i que cadascú tenia el seu propi grup, sempre buscaven la manera de trobar-se per tocar. Més enllà de les festes al voltant dels Diables, els neguitejava la idea de no poder tocar per la Festa Major del seu poble. “Ja que no ens contractaven, doncs ens muntàvem la festa nosaltres!”, ens diuen. Va ser així com van engegar una iniciativa que amb els anys acabaria convertint-se en un concert-festival. El nom va sortir sol, va ser unànime: Can Panxut Festival. D’alguna manera recuperaven el nom perdut del centre cultural saltenc, que tant admiraven i que es va perdre quan es va remodelar el teatre.

“Al principi no teníem la intenció que fos un festival sinó de tocar per la festa, muntar-nos un concert, ja que no ens fotien cas…!”

La primera vegada que podem parlar d’un concert amb els protagonistes agrupats en una orquestra va ser durant la celebració del tió dels Diables. La colla dels Diables té una tradició de fa molts anys de fer cagar el tió tot fent una festa que aplega als seus membres i amics. Primer es feia als pisos de Can Benito (a la secció Patrimoni Històric d’aquest número en parlem, a la pàgina x) i després es va fer al Casal Saltenc Independentista (si voleu conèixer millor aquesta entitat, llegiu la secció Entitats a la pàgina x, on el Casal ens ho explica de primera mà). Un any es van proposar acabar el tió amb un concert. Ho van fer i va ser un èxit: van assistir-hi més d’un centenar de persones. Un any es va a fer a la Coma-Cros i també es va emplenar molt. Eren festes amb gent de totes les entitats de Salt, molt divertides segons ens expliquen. Aquestes ganes de tocar i el reconeixement de tothom va ser el detonant de tot.

 

Qui hi ha al darrere?

Aquest festival no existiria sense l’empenta i dedicació d’un grup molt reduït de persones. Oficialment són el Taller de Música de Salt, i quan hi parlem ens diuen humilment que hi ha molta gent que hi col·labora, mans anònimes que sumen, però qui realment porta el pes del Can Panxut Festival són l’Isaac Bosch, l’Alfons Garrido, en Gerard Canadell, en Xavier Pascual i la Nuri Mancebo.

 

Les primeres edicions

El primer any com a festival anunciat va ser el 2007. Van tocar diferents formacions com Canya Brava i Nadies. Eren bandes que funcionaven per si soles, però els músics eren pràcticament els mateixos, així que van tocar cap a quatre hores seguides! Es va fer al pati del darrere del teatre en un entorn molt recollit. Els mateixos músics i assistents van fer un sopar de traje (cadascú portava alguna cosa per compartir). Bàsicament hi van anar els amics però ràpidament s’hi va anar afegint gent que sentia la música i s’hi apropava fins que van acabar omplint tota la plaça. Era just el que volien: tocar a la plaça del poble per la Festa Major! Van acabar el concert i tot va anar molt bé, però no havien demanat permís oficialment i, és clar, a l’Ajuntament no li va agradar gaire. Calia anar aprenent a fer les coses més bé. L’any següent van demanar el permís però com que coincidia que al teatre s’hi feia alguna cosa no es va poder fer a la plaça. Segons els van explicar, el motiu era no molestar durant les proves de so… Així que van haver de canviar de lloc i els dos anys següents el festival es va fer al Parc Monar. L’espai del parc Monar no els va convèncer, era una mica desolador, comenta l’Isaac, “un espai tan gran per la poca gent que érem, i a més a més no hi havia llum i això ho dificultava més.”

La Nuri hi afegeix que aquest parc és idoni per a una activitat de gran format però que a ells els agradava l’ambient familiar, el teatre, la plaça… i cada any ho demanaven sense èxit. Al final, després de la insistència ho van aconseguir i els següents anys es va tornar a la plaça del teatre. Un petit èxit que consolidava cada cop més l’esdeveniment.

A la tercera edició van començar a obrir-se a d’altres grups, a d’altres músics. Sempre buscaven qualitat i complicitats amb bandes amigues però mantenint la idea de sortir a tocar, que és el que volien. De mica en mica van anar derivant a donar una oportunitat a músics que busquen espais per oferir el seus repertoris.

De la gran quantitat de bandes que han passat pel festival, a part dels ja citats anteriorment, podríem anomenar la Time Machine, Tom Hagan, Al Aire, Pulpo Pop, The Basemant, Orquestra los Delfinos, la Forrest Band, La Maria Rosa, Tona Garafot, Eduard Canimas, Black Kiss, la Can Panxut Band, Lazy Juo, Toni Cayena, Dj Savi, Dj BigVillano, Cru, Slim Quartet, Boppin’ Shakers i Gazpacho.

 

La falta de reconeixement als músics saltencs i el STM

Una altra de les raons que any rere any els empeny a continuar amb el festival és la falta de reconeixement i recolzament institucional cap als músics del poble i sobretot durant la Festa Major. El Can Panxut és una manera de reivindicar i oferir espai als músics locals que s’ho treballen, ja que gairebé tota la programació de Festa Major es va a buscar a fora. Ens comenten que amb alguna de les seves bandes han guanyat alguna de les edicions del Salt The Musics (STM), un concurs organitzat per l’Ajuntament per a grups locals. El concurs està molt bé i de ben segur que ajuda els grups que comencen. Per als que no el coneixeu, els grups participants fan un concert a La Mirona i graven un tema en un disc que des de 17190UniverSalt hem repartit alguna vegada. A la banda guanyadora se li paga una petita quantitat que ha anat millorant amb els anys i pot tocar durant la Festa Major de l’any següent. Però resulta que aquest premi per als músics és una mica enverinat: el dia que se’ls ofereix per tocar és el dia més fluix de la festa, en un horari no gaire apropiat, quan encara fa sol, i això fa que costi que s’ompli de públic. A més a més, en fer-ho a l’escenari de l’Era de Cal Cigarro, on es fan els grans concerts, resulta fàcil que es vegi una mica buit i faci una mica de tristor. Així ens ho expliquen l’Issac i la Nuri, que n’han estat víctimes en primera persona.

Potser seria un premi més esperat i valorat si s’aconseguís, per exemple, que la banda guanyadora fos telonera d’algun grup reconegut. O si això no fos possible, mirar de no fer-ho a les barraques, sinó en un espai més adequat. Són algunes de les propostes que sorgeixen mentre parlem.

“No sé… no cal fer la nit del petits, dels pringats… per exemple, imaginem que portem els Mojinos Escozíos, doncs busques un teloner de Salt, una banda que faci un rock de l’estil… ara em ve al cap Objetivo tu cama, per exemple.” (Nuri)

 

El dia del festival. Un esforç ben intens.

El format del festival és d’una dimensió intencionada. S’intenta que tot sigui familiar, on tothom es conegui i en un espai on s’hi pugui estar a gust. No és un macroconcert, perquè per això ja hi ha l’Era de Cal cigarro i els concerts de barraques. Però evidentment, tot i les petites dimensions, perquè les coses surtin bé cal treballar de valent!

Un cop acordades les bandes i els músics i el cartell del festival, l’activitat es concentra en un sol dia. Cal muntar l’escenari ben aviat, preparar els llums, el cablejat, el so… i alhora la barra. Tenir a punt els sortidors, les begudes, els gots… És tot molt intens. Mentre un atén els músics l’altre prepara la barra, l’altre es baralla amb els llums i el darrer organitza tot el so. No hi ha brigada, no hi ha cambrers professionals, no hi ha tècnics a sou ni res de tot això. Ells s’ho fan i s’ho desfan.

“És molt bèstia l’esforç físic que representa aquell dia. Comença molt aviat muntant l’escenari a ple sol i acabes a les 5 del matí desmuntant-lo.” (Isaac)

Hi ha hagut anys de tot… neveres que no refredaven, tiradors que no anaven bé, problemes de tota mena que comportaven haver d’anar a buscar llaunes de cervesa on fos per pal·liar la demanda a la plaça… o anar a buscar un altre barril, si hi havia sort, en alguna barraca amiga.

A més d’aquestes dificultats cal sumar-hi les inclemències meteorològiques. Ja porten almenys dos anys de trompes d’aigua molt fortes. Un d’aquells primers anys que estaven al Parc Monar, la Nuri ens recorda una anècdota que exemplifica l’esforç del que munta, organitza i alhora toca a l’escenari. Aquell any feia un sol radiant mentre estaven muntant l’escenari a les tres de la tarda i en Xevi, amb la solana al clatell tota la tarda, va acabar agafant una insolació ben forta. Es va trobar malament i va estar vomitant tota la nit. Per acabar-ho d’arrodonir, al vespre es veia al cel una negror que s’acostava… “merda, tindrem tempesta!”, deien. Finalment aquell any no va ploure! Aquestes anècdotes ens il·lustren com han d’estar d’atents durant tot el dia i tota la nit, amb un ull a la plaça, l’altre a la gent i l’altre al cel!

El nucli organitzador són cinc persones, però també reben l’ajuda d’amics i coneguts que vénen a donar un cop de mà abans i durant el dia del festival. Són mans que estan disponibles per a qualsevol cosa. Per exemple, a la barra sempre hi ha gent disposada a col·laborar i a fer algun torn o a muntar escenari, a buscar material, etc. “Si no fos per aquesta col·laboració, segur que no funcionaria”, diuen.

 

Els entrepans per a les entitats.

A partir del tercer any es va posar de manifest que calia solucionar el tema del sopar. L’organització es passava tota la tarda muntant i després pujant a tocar a l’escenari o atenent els músics. Això suposava que no els quedava temps ni per menjar ni per oferir res a la resta de gent. Calia trobar algú que es cuidés dels entrepans, però tots els amics i coneguts els tenien ocupats fent torns a la barra. Va ser així com es va decidir buscar una entitat que volgués col·laborar fent entrepans i es pogués quedar els diners dels guanys. Seria una manera també de portar més gent a l’acte. Aquell any va coincidir que el Cau de Salt s’havia quedat sense barraca i se’ls va proposar. Van acceptar i va anar molt bé. Alguna altra vegada, quan no es trobava cap entitat, ja que totes tenien barraca, van fer-ho familiars o ells mateixos però van acabar desbordats. L’experiència els ha portat a cedir la barra d’entrepans a una entitat, sempre amb afinitat amb el grup organitzador.

Un any van convidar el col·lectiu antiracista, que estava encausat i havia de pagar una multa per haver-se manifestat contra el feixisme. L’any següent l’Espai Salt, i des de fa tres anys els entrepans els prepara l’Assemblea Ateneu Popular de la Coma Cros, que reivindica la gestió comunitària d’un espai cultural al poble. Des de l’organització del festival s’està molt d’acord amb la reclamació de l’ateneu de la Coma Cros, està molt en la línia de la seva filosofia. A més a més creuen que es podria obrir la porta a la gestió d’un petit espai, un teatret per fer arts escèniques o muntar algun espectacle musical.

La veritat és que es fan uns quants diners i normalment s’acaben tots els entrepans. Si n’hi hagessin més, més que s’en vendrien! Ja sabem que la gent menja fins a les cinc del matí! Aquest any, de la manduca se’n cuidarà l’associació Girona Acull, una agrupació de gent que treballa en suport de totes les persones refugiades. Una molt bona causa.

 

I alguna cosa més que música

A part de la música en directe, la base del festival, també hi ha un moment per a un públic més familiar. Al vespre, quan encara no ha començat el sarau però ja hi comença a venir gent, i molt sovint amb mainada, és el moment per a espectacles de carrer, de teatre, titelles o de circ. Algunes de les companyies que han passat pel Can Panxut són Les estampades, la companyia La Corcoles, El Safareig teatre, la companyia Circolate, la percussió de La Banda del Rec, l’equilibrisme de la Mariona, etc. Aquestes actuacions, a part de molt interessants o divertides, ajuden a crear un bon ambient a la plaça abans que comenci a sonar la música.

 

Les dificultats econòmiques

El pressupost del festival és molt ajustat, massa, segurament. No es poden pagar bé els músics convidats i sempre s’han d’acabar demanant favors.

“La veritat és que els músics s’ho passen bé, els cuidem molt bé, no els falta de res… i acaben entenent que no els puguem pagar més, però sap greu.” -Nuri

Segons ens comenten, generalment es fan les paus entre ingressos i despeses i això sol ja és tot un èxit. Però algun any es van perdre diners en gran part pel mal funcionament dels sortidors de cervesa. I és que els van adjudicar els pitjors sortidors de la Festa Major! I és clar, que s’espatllin en plena nit dificulta el funcionament normal de la barra.

El festival compta amb un petit suport econòmic de l’Ajuntament i una petita ajuda de l’Associació de Veïns del Barri Vell. L’ideal seria comptar amb un pressupost fix i no haver d’estar any rere any anant a demanar diners a l’Ajuntament. Estan una mica tips de començar sempre de zero, tornant a explicar el projecte al regidor de torn i esperant que ho entengui i s’ho faci seu.

“Nosaltres paguem els grups amb els diners que surten de la barra. Però si l’Ajuntament donés una mica més, podríem aportar alguna cosa més interessant als grups. I és que nosaltres som músics i som conscients que paguem una misèria!” (Nuri)

Reivindiquen una aportació dins la partida de Festa Major però sense deixar de tenir autonomia pròpia. Quan la Comissió de Festes era qui programava els actes, hi va haver algun intent que el festival passés a formar part, de manera més oficial, del programa de la Festa Major. Des de l’organització del festival es va creure que no es podia posar en perill algunes de les coses que es consideraven essencials, com és el dia -divendres de festa major- i l’emplaçament -davant del mític Can Panxut. De moment conserven el control del Can Panxut, i que duri molts anys!

Ens veiem al Panxut!!!

 

 

Botiga de queviures, Patronat Parroquial, Ateneu Saltenc. D’on surt el nom de Can Panxut?

L’espai que ocupa actualment el Teatre de Salt fou destinat en els seus inicis a la instal·lació d’una botiga de queviures i vins. Segons s’explica, el negoci fou construït per un avantpassat de la família saltenca Gironès, àlies en “panxut”, per ampliar la botiga que regentaven al carrer Llarg. La botiga va durar fins el 1953, quan es va tancar. Els locals passaren a ser llogats pel Patronat Parroquial i els van convertir en una sala de teatre i un bar. Durant aquells anys s’hi van fer actuacions teatrals, catequesi, sessions de cinema, i a partir del 1961 s’hi instal·là una televisió pública on s’hi podia veure el telediario o els partits de futbol. L’activitat del Patronat Parroquial va anar minvant progressivament fins a desaparèixer el 1968. Va ser llavors que es configurà l’Ateneu Saltenc Can Panxut, on les entitats foren el motor de tota l’activitat cultural que s’hi feia. Al Can Panxut s’hi podien trobar des de mítings polítics fins a revetlles populars, actuacions musicals, cinema, xerrades i conferències. Algunes de les entitats que van tenir a la seu foren El Talleret, El Safareig, Rialles, SERS, Agrupació Fotogràfica i Diables d’en Pere Botero, entre altres. 

El 9 de novembre de 1984, la Junta Rectora de l’Ateneu, presidida per Salvador Sunyer, va fer seu el projecte de reforma de l’edifici que l’arquitecte Manel Bosch havia fet com a treball final de carrera. Es va presentar a l’Ajuntament però fins quatre anys més tard no es va poder aprovar l’execució de la primera fase. No fou fins el 1997 que es va poder inaugurar l’edifici actual del Teatre de Salt.

 

 

Una Festa Major de tothom i per a tothom, la Festa Major a les places

L’escenari del Can Panxut Festival s’ha de desmuntar el mateix dia, però si es pogués aprofitar per programar-hi alguna altra activitat de Festa Major la feina dels organitzadors seria menys feixuga i es podrien descentralitzar una mica més les actuacions que es programen.

Això podria lligar amb un model de festa que integrés a tot el poble, on es poguessin fer actes més populars i menys multitudinaris organitzats per les entitats i associacions saltenques. Seria una manera d’involucrar molta gent en la preparació i assegurar un públic més divers. L’enriquiment en la programació estaria assegurat, amb músiques o balls d’arreu del món!

L’Isaac i la Nuri ens comenten que el model de Festa Major de places a Olot és un bon exemple, amb escenaris petits simultanis.

“Estaria bé que es fessin concerts al Veïnat, al Barri Vell, al Centre, i que a l’Era es fessin els megaconcerts. I tampoc cal que siguin de nit, podrien fer-se vermuts, pícnic o de tarda vespre… Amb tres escenaris petits ja estaria bé, a la plaça del Teatre, al passeig i a la plaça dels Colors, per exemple” Nuri