Alfons Moret i Anna Llens
Metges d’Atenció Primària
Alexander Fleming va observar, l’any 1928, com la contaminació accidental pel fong Penicillium notatum frenava el creixement del microbi estafilococ daurat en l’experiment amb què treballava. Havia descobert el primer antibiòtic: la penicil·lina.
Després de gairebé 20 anys en el semioblit, el 1941 se’n va iniciar la producció comercial, que va esdevenir massiva a partir de la Segona Guerra Mundial: Havia començat així l’era antibiòtica, durant la qual, en el futur, hauria de salvar incomptables vides humanes.
Desgraciadament, però, el 1990, el 80% d’estafilococs daurats ja no es veien afectats per la penicil·lina original. El motiu principal era un fenomen anomenat resistència bacteriana, que era la capacitat que tenien tots els bacteris de crear mecanismes de defensa dels atacs externs; és a dir, el mateix que fem els humans quan intentem neutralitzar moltes infeccions, com ara les causades pel virus del refredat o de la grip. El problema, però, és que des d’aleshores les resistències no han deixat de créixer i estendre’s progressivament entre els bacteris.
Tot i això, la causa final per la qual hem arribat a aquesta situació és el mal ús que fem tots plegats dels antibiòtics. I és que la seva popularitat n’ha afavorit la utilització inadequada, frívola i generalitzada a tots els nivells, la qual cosa provoca la selecció de microbis cada vegada més resistents, sigui per l’intercanvi de material genètic entre si, o per mutacions favorables dels supervivents exposats a tractaments innecessaris.
Alguns condicionants d’aquest mal ús han estat i són que els metges sovint els prescrivim quan no són necessaris ni útils, com és el cas de les infeccions víriques (refredats, grip, gastroenteritis o en molts casos de bronquitis, per posar alguns exemples). A més a més, a moltes oficines de farmàcia es poden aconseguir amb facilitat sense recepta mèdica per a símptomes menors com ara la tos, els mocs o la diarrea. I, avui dia, també cal afegir que hi ha molts pacients que cauen amb freqüència en l’error de l’autoprescripció.
I per acabar-ho d’arrodonir, també hi ha una utilització massiva dins la medicina veterinària, l’agricultura, la ramaderia i la indústria pesquera, camps on la política d’antibiòtics està subjecta a un descontrol absolut.
D’altra banda, encara que aquesta problemàtica la compartim tots els països del primer món, Espanya hi ocupa un lloc predominant com a capdavantera mundial en el consum inadequat d’antibiòtics i, en conseqüència, en la presència de resistències (vegeu la imatge amb dades del Ministeri de Sanitat).
En aquest sentit,doncs, cal estar atents perquè tot i que individualment afecti de forma directa els pacients per manca de resposta al tractament, la seva pitjor dimensió és que constitueix un greu problema de salut pública del qual no semblem ser prou conscients. Actualment, ja existeixen soques bacterianes resistents a tots els antibiòtics coneguts, i d’altres que només responen a combinacions d’aquests a dosis elevades.
Pensar que el problema té fàcil solució amb el descobriment de nous antibiòtics és ara per ara una il·lusió. La investigació i producció de noves molècules efectives i segures està estancada des de fa anys. El que fa bàsicament la indústria farmacèutica és introduir petits canvis estructurals als productes ja existents, canvis que els bacteris superen amb facilitat en poc temps.
Un exemple d’aquesta situació ens el dóna la norfloxacina, un antibiòtic d’ús habitual contra les infeccions urinàries. La sensibilitat dels bacteris a la norfloxacina va passar del 100%, el 1985 ―any en què es comercialitzar―, fins al 80%, l’any 2000.
L’únic objectiu realista per controlar el problema és començar a fer les coses bé i recuperar l’efectivitat de l’arsenal d’antibiòtics existent, cosa que ja estan aconseguint els països nòrdics amb l’aplicació de polítiques estrictes.
Sense un canvi radical en la política antibiòtica que englobi els diferents nivells implicats, tot i que encara guanyem gran part de les batalles, l’espècie humana té perduda, a llarg termini, la guerra contra els bacteris.
