Corre, corre, que viene Maret!

Us imagineu d’aquí a mil anys què trobaran els arqueòlegs que s’interessin per Salt?

Pot ser que en un indret del nostre poble les troballes dels arqueòlegs els facin ballar força el cap: què hi fan un BMW, una col·lecció de llaunes d’embotits i les restes d’un antic amplificador de guitarra en el mateix lloc? Aquesta és la història que tot seguit descobrireu.

Text: Enric Rubio

Tot nom té una història amagada

Salt és un poble que des de la seva existència no ha parat de créixer en nombre d’habitants i en urbanització del seu sòl. Aquest ritme trepidant fa que els paisatges i indrets de la nostra infància o joventut hagin canviat radicalment de com els recordàvem. Els més joves pensaran que La Maret és un polígon industrial on s’ubiquen l’Espai Gironés, la BMW o tantes marques i franquícies que hi han fet el seu centre d’operacions. Fins i tot el viver d’empreses situat al bell mig del polígon agafa el nom de La Maret com a marca per a les seves activitats: “lamaret.cat”.
Però La Maret no és un nom agafat a l’atzar sinó el nom d’una famosa fàbrica de pernils que va estar operativa als anys 70 i a principis dels 80.
Els més grans recordaran l’anunci que feien a la televisió espanyola de Jamones Maret en què l’eslògan era Corre, corre, que viene Maret!, i en què van participar alguns nens del poble que ara tenen 40 anys o més. Alguns de nosaltres recordem també les visites escolars que s’hi feien i la llauna de paté que et donaven a la sortida.

 

La història d’un xoriço que feia pernils

La popular marca de pernils comença als inicis dels anys 70, però és a l’any 1979 que Pere Ramió compra totes les accions de l’empresa Jamones Gerona i es converteix així en l’amo de la fàbrica. Però l’eufòria empresarial del Sr. Ramió no durarà gaire. En una nota de premsa del dia 13 d’octubre del 1983 publicada a Los Sitios de Gerona (actual Diari de Girona), el secretari del sindicat CCOO explica que, després de dos anys d’endarreriments del sou dels treballadors, la situació és insostenible i anuncia mobilitzacions si l’empresari continua mentint i prometent coses que després no compleix. En una notícia publicada pel mateix diari el dia 24 de març de l’any següent veiem com les coses lluny d’arreglar-se, empitjoren cada dia que passa. Cinquanta treballadors de l’empresa es manifesten davant del domicili de Ramió per reclamar els sis mesos de sou endarrerits. En realitat era l’anunci de l’imminent tancament de la fàbrica d’embotits ja que a finals d’any la fàbrica ja estava tancada.
Tal com confirmen algunes persones afectades, el Sr. Ramió es va dedicar a descapitalitzar l’empresa desviant diners a l’Equador per dedicar-los al negoci immobiliari. Allà va ser on va marxar quan es va tancar la fàbrica i va fer fortuna durant els anys 80-90. Un cop prescrits els delictes fiscals, aquest senyor va tornar a Girona tranquil·lament i el 1992 va inaugurar el conegut Golf Girona amb el president Jordi Pujol beneint la cerimònia.

 

La segona vida de La Maret

Després que la fàbrica s’abandonés va estar uns anys refugi per a drogodependents i també lloc d’esbarjo per a molta mainada que anava a passar les hores en aquell immens edifici ple de llaunes i vidres per trencar.
Però a principis de l’any 93 va passar un fet que donaria a aquesta vella fàbrica plena de porqueria una popularitat que ningú s’esperava. Una colla de joves del poble portaven temps reivindicant un espai per fer-hi un Casal Popular. Però la falta d’entesa amb l’Ajuntament i el plantejament llibertari i anticapitalista del col·lectiu van decantar el moviment cap a la ocupació d’edificis abandonats.

 

De casa en casa i sant tornem-hi

Primer es va provar sort amb l’emblemàtica casa de Can Pixera situada al final del carrer Major. Les autoritats en aquells moments (i suposo que això no ha canviat gaire) no eren gaire receptives amb les iniciatives que venien de grups de joves assemblearis i crítics amb el sistema polític i social. La premissa de quasi tots els ajuntaments i estaments de govern en els casos d’ocupació era clara: els hem de fotre fora quan abans millor, i si la llei o el jutge de torn els ho permetia… doncs això, no tardaven gaire en aparèixer les forces de seguretat a preservar el “dret a la propietat privada”.
En el cas de can Pixera, però, va passar un fet curiós, el desallotjament es va dur a terme a una velocitat poc freqüent. Un cop desallotjada la casa el jutge es va pronunciar, i sorprenent a tothom (okupes inclosos) va declarar l’ocupació totalment legal. La casa feia molt temps que es trobava en un estat evident d’abandonament i el propietari J. Caselles (si no recordo malament els amos de la pedrera de Pont Major) havia demostrat la seva falta d’interès per aquella finca. Per tant, en aquest cas, posava el dret a l’habitatge per sobre del dret a la propietat, però, és clar, la casa ja estava desallotjada i tapiada. A hores d’ara ja deu estar en ruïnes.
Després de l’intent de Can Pixera no es va trigar a ocupar una altra casa que feia anys que estava abandonada, Can Sabater, situada a la plaça del Veïnat, a la cantonada on ara hi ha Carpi Pizza. Aquesta també va ser sonada. Els diaris locals van tornar a dedicar-hi unes quantes primeres pàgines tant en l’ocupació com en el posterior desallotjament que, com a Can Pixera, va ser força ràpid.

 

Última estació: La Maret

Però lluny de desanimar-se, aquesta colla de joves que cada cop comptava amb més suports i simpatia de la gent de Salt, avisaven: Un desallotjament, una altra okupació
I vet aquí com a finals de l’any 93 s’arriba a l’antiga fàbrica de Jamones Gerona SA, La Maret.
Tant acostumats com estaven a ser desallotjats en qüestió de dies, al veure que passaven algunes setmanes i no passava res, semblava que aquell moviment ja tenia on crear-hi el tan esperat casal. Es diria Casal Popular La Maret. Després d’un temps de condicionament, neteja i obres, el casal va obrir els portes i s’ha de dir que a partir d’aquell dia l’activitat va ser frenètica. Recitals de poesia, festes per a la mainada, xerrades, teatre, debats, cinema i concerts, molts concerts.

 

La importància d’una sala de concerts popular

Una de les grans reivindicacions de les entitats saltenques en aquells moments era la de tenir una sala de concerts on poder organitzar esdeveniments. Fins aleshores tots els actes grans i concerts es feien a la pista coberta. Més endavant aquesta reivindicació desembocaria a la construcció de La Mirona. A La Maret es va donar molta importància a aquesta mancança de llocs on poder organitzar concerts i diferents esdeveniments culturals, per això un cop inaugurada la sala de concerts de La Maret, l’activitat musical gairebé no va parar.
Grups com Dusminguet (ara La Troba Kung-fu), Color Humano o el cantant de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, són alguns dels noms coneguts que hi van tocar. Ariadna Puello (Ari), Frank T o altres referents del hip-hop van cantar en les mítiques jams de rap. Altres venien de llocs llunyans com els Ratos de Porao (Brasil), Vantroi (Mèxic), Maroon Town (Anglaterra) o el Dj d’Estats Units Green Velvet que va perdre el vol de tornada per venir a punxar en una de les festes de música electrònica que s’organitzaven a La Maret. Deskarats, Komando Moriles, Without, La Suite Mosquito, Speereth i Tipuaixí son només uns quants dels molts grups de Girona que van tocar a la sala de concerts del casal popular. Quasi cada cap de setmana s’omplia de gent amb ganes de veure música en directe.

 

Molt més que festa

Els concerts eren organitzats per col·lectius que finançaven els seus projectes amb els beneficis que hi obtenien. Col·lectius d’ajuda a presos, feministes, estudiants, sindicats alternatius, ajuda al desenvolupament, col·lectius d’insubmisos al servei militar… També eren la principal font d’ingressos per al funcionament i condicionament de l’espai, així que la pròpia assemblea del casal muntava el seus concerts per l’autogestió.
Però no només s’hi feien concerts i festes a La Maret, també hi havia una intensa activitat política. Es participava en campanyes, com la de l’insubmissió al servei militar. S’organitzaven debats i taules rodones amb temàtiques tan variades com la necessitat del TGV, la SIDA, la situació del País Basc, els parts naturals i moltíssims temes d’interès general. Aquesta part de l’activitat tenia lloc a La Kafeta situada als baixos de l’edifici, centre neuràlgic de les activitats i punt de trobada de molta gent. La Kafeta funcionava com a bar cafeteria i donava feina a una mitjana de 5 persones que estaven organitzades en forma de cooperativa. Amb els beneficis de La Kafeta es pagaven els microsous dels treballadors cooperatius i es feia una donació mensual a l’agermanament Salt-Quilalí per pagar el sou d’un professor d’un institut de Nicaragua. La resta quedava per a l’assemblea del casal popular o per fer activitats a la mateixa Kafeta.
El primer pis de la fàbrica es va utilitzar com a local per a grups de música. L’única condició era autoconstruir-se el local i respectar els espais comuns. El segon pis va ser utilitzat com a habitatge durant molt de temps amb gent itinerant i també hi havia els locals dels grups de teatre i performance GRIP (grup d’intervenció pública) i Pipistrelus Malabars. També s’hi van fer classes de ioga i altres activitats.

 

La Maret, el lloc més conegut pels joves de Salt

El ritme d’activitats era molt alt tot i les pressions del consistori, que es negava a donar suport a l’activitat del casal i denunciava els actes que s’hi feien. Els talls de subministrament elèctric, les denúncies de l’ajuntament i fins hi tot les muntanyes de terra que els nous amos de La Maret, Martin & Conesa (fins aleshores la propietat era de “La Caixa”), col·locaven amb camions a les entrades del recinte no aturaven el dinamisme d’aquest centre social.
Tant és així que al novembre de l’any 97, en un estudi encarregat per l’Ajuntament per saber el perfil i necessitats dels joves d’entre 15 i 26 anys, donava un resultat sorprenent: La Maret, organitzada de forma assembleària en una situació d’al·legalitat total, era l’espai més conegut i visitat pels joves de Salt.

 

Un final diferent

Durant aquests cinc anys d’ocupació de l’antiga fàbrica va haver-hi de tot, moments d’eufòria col·lectiva però també moments de desànim i de falta de forces suficients per tirar endavant un espai tan gran com aquell. Els constants robatoris de l’última època, el cansament del grup promotor i el desallotjament imminent pesaven com una llosa sobre els ànims del personal, es tenia la sensació d’estar esperant el moment de l’estocada final…
Així que per decisió de l’assemblea es va optar per marxar de l’edifici amb una gran festa d’acomiadament: la revetlla de Sant Joan de l’any 1998. Una gran foguera amb les restes del vaixell pirata presidia la festa. Més d’un miler de persones es van acostar a l’últim adéu però l’ambient no era el d’un enterrament sinó tot el contrari, va haver-hi festa grossa.
Ben aviat, però, el que havia estat un centre cultural autogestionat durant cinc anys, donaria pas a alguna cosa ben diferent. Després de l’enderrocament de l’antiga fàbrica s’aixeca sobre les seves ruïnes un concessionari de cotxes de luxe, l’actual BMW. Quina ironia, no?

Però qui sap què acabarà passant amb aquest racó de món. Aquesta història ens mostra que res és etern i que tot dóna moltes voltes. I si la gent deixa de comprar BMW? Pot ser que La Maret tingui encara una quarta vida o més!