El dissabte 30 de setembre a les 22.00 del vespre a l’escola El Veïnat es va muntar la taula pel sopar de traje que s’havia convocat. Unes 20 persones sopàvem compartint el que cadascú havia portat. Es va recollir la taula amb la idea de fer una sessió de cine, i la pel·lícula triada era Gladiator. En Manel es va posar a muntar connexions per a ordinadors que s’havien de fer servir el dia següent. Li havia arribat l’encàrrec que s’hauria de fer servir un programa que ens vindrien a muntar al matí. Em vaig posar a ajudar-lo. La resta intentaven veure la peli; tots estàvem una mica incomodes, uns perquè suposo que sentien que havien de fer quelcom, però no sabien ben bé què, i els altres perquè anàvem muntant la infraestructura que per al cap d’unes hores era imprescindible per a realitzar les votacions amb els recursos que a aquelles hores trobàvem. Finalment no es va veure la pel·lícula, sinó que es va desmuntar el cine improvisat i ens vàrem posar a passar cables i a provar amb els ordinadors la connexió a Internet. Ens faltaven cables llargs i van aparèixer (els vaig tenir a casa més d’un mes abans de tornar-los als seus propietaris). A la 1.00 h de la matinada anàvem a dormir, o a intentar-ho.
L’1 d’octubre a l’escola El Veïnat de Salt l’activitat va començar a les 4.00 h. En Josep va tocar diana, s’havia d’anar a fer la xocolata per als que a les 5.00 vindrien a defensar (aquesta paraula només l’havia utilitzat a la meva vida quan jugava a bàsquet o en jocs de taula; no l’havia utilitzat mai en el sentit literal de defensar alguna cosa davant d’una força violenta, però era el que s’anava estenen. En aquell moment ja corrien rumors de tot tipus: que a les 6.00 arribarien a tancar l’escola, que no portéssim mòbils, que es fes resistència pacífica…). A defensar l’entrada de les urnes i a fer pinya perquè no ens tanquessin l’escola. La idea que teníem molts abans del divendres era la de fer des de les 8.00 del diumenge una cua ben feta, una cua ben llarga, per tal que es veiés la intenció de votar, i perquè tothom pogués fer-ho, però aquesta idea va canviar totalment en un dia.
Uns van posar bé les taules, tal i com a cada moment electoral es col·loquen al Veïnat, una al fons i dues a una banda, aquesta vegada amb els ordinadors i els cables que havíem deixat preparats unes horetes abans. Tot seguit amb la Marta vam anar ràpid a casa. Vaig agafar les olles més grosses per poder portar la xocolata. Vàrem omplir-ne dues i les vam escalfar en 20 minuts. Les vam carregar al cotxe i cap a l’escola. En arribar ja hi havia moviment; la gent va complir i a les 5.00 h la rampa ja era plena. Em vaig posar en una tauleta a l’inici de la rampa a repartir la xocolata i els melindros. Es palpava neguit i emoció. La gent es feia selfies. Va passar una patrulla; nervis. No es van para a l’escola. Vam sondejar els coneguts per demanar voluntaris per si no es presentaven els que havien d’estar a les taules. Ens tocaven 3 taules i havíem d’aconseguir 9 voluntaris.
Entre les 6.00 i les 8.00 vam rebre diverses visites: en Costabella va portar clavells, aplaudiments; en Ricard va portar croissants i cafeteres, ovació; l’advocat que el col·legi havia assignat (sobre això també corrien rumors, si un advocat per escola…) per a tots els col·legis electorals de Salt va venir i ens vam apuntar el seu número… Una altra vegada tornava la inquietud. A la rampa ens coneixíem quasi tots, veïns del barri, coneguts i saludats, i es feia el buit a aquelles dues o tres persones que ningú coneixia; la paranoia era molt present. Algun exaltat feia comentaris, i ràpidament i amb discreció es corria la veu, a aquest no li feu cas, no caiguem en provocacions. Entre croissants, xocolata i cafè van anar sortint els voluntaris; unes ens vam oferir i a altres els ho vam demanar per si no sortien més voluntaris.
S’apropen les 8.00 h. No es presenta ningú de les taules i les urnes no arriben. Una dona elegant (des del meu punt de vista, jo soc molt senzilla) s’obre pas i pregunta per en Pasqual… en Josep de seguida li barra el pas. La deixem entrar, però amb la incertesa de si ja ens hem equivocat, que potser és una secreta i tot l’esforç se’n va en orris. Poc després, per l’esquerra, un moviment ràpid; algú baixa d’un cotxe, no ens n’adonem, només ho percebem, i al cap d’uns instants ens comuniquen que les urnes i la documentació ja són a dins. Oooooooh! quina pena i quina alegria, aplaudiments, emoció, i segur que alguna llàgrima. Entre els voluntaris presents ens reorganitzem davant la porta i en quedem 6, els necessaris per a les dues urnes; ens fan passar. Ens pregunten qui vol ser vocal i qui presidenta; som 6 dones; ens indiquen que la presidenta millor que tingui coneixements informàtics i teclegi ràpid. La nostra taula la formem tres dones que ens coneixem, compartim molts caps de setmana, i de seguida ho tenir clar, ho faria jo. A l’altra taula també ho decideixen ràpid. La nostra “representant governamental” ens comença a explicar com va el tema de tots els papers, ens indica que ells estaran en tot moment, que qualsevol dubte o aclariment els el consultem. A les 8.30 ja està explicat, no sabem encara com anirà el cens, tothom espera que arribi, però no arriba. Cap a les 9.00 arriba l’informàtic. Comença a configurar el navegador, la connexió a Internet… Els ordinadors que tenim passen pel proxy de l’escola per impedir resultats inadequats per als alumnes, i és clar, el web per accedir el cens no està dintre del que es pot visitar. S’ha de configurar tot el tema informàtic (deixar-ho en automàtic, sense proxy…). No hi ha connexió a Internet… tot està correcte… què passa? Dons que totes les connexions per fibra o ADSL de la zona no funcionen; boicot. Ràpidament sorgeix la solució, fer servir la connexió dels mòbils, aquestes no les poden boicotejar. Ho provem amb el de l’Anna i funciona; es queda sense mòbil durant tot el dia. Genial! Accedim a la pàgina del cens, per fi! i identifiquem cada taula al sistema de cens. Es pot obrir l’escola.
Són les 10.00 h. Primer deixen passar els avis, quina emoció (han passat tres mesos i ploro). Avis que des de les 5.00 estaven a fora amb nosaltres. Tinc present una mirada, uns ulls arrugats plens de llàgrimes… Quina injustícia! Anem fent, va passant la gent. De cop no funciona. Només havien passat uns minuts… L’informàtic per la seva banda i jo per la meva anem provant. Li indiquen que instal·lem un simulador, per fer veure que la connexió es realitza fora de la península. L’instal·lem, s’ha de posar un correu per poder iniciar, no m’ho penso i poso el meu, no es pot parar, la gent no s’ho mereix. No funciona. Han tancat la pàgina. Comença el xou, hem d’esperar que la rèplica es posi en marxa. Minuts d’espera, sembla que ja la tenim, ara sí, es posa en marxa. Hem de tornar a fer el procés de validació de la taula a la rèplica, ens hem d’esperar als nous codis, els de la primera ja no serveixen. Esperem, arriben, els introduïm i funciona… Podem continuar, aplaudiments un altre cop. Va, ara sense parar, teclejant ràpid, comprovació del carnet, endavant ja pot votar. Un altre. Una selfie, una abraçada, agraïments, més plors. No parem.
Comencen a arribar imatges de les càrregues…En Lluís, que li tocava votar al Veïnat, feia una estona que se n’havia anat al Col·legi Verd, per una de les crides que es feien, que faltava gent per a defensar-lo. Ens arriben imatges del Col·legi Verd, els estan atonyinant, però hem de seguir, la gent s’ho mereix, ens ho mereixem. Sentim por, mirem per darrere, pensem on les amaguem. En Manel i en Toni busquen i troben el lloc. Ja ho tenim. En Pere i en Pau a la porta, la tenen ben vigilada. Una parella de mossos els demana per entrar, els deixen passar, tots intranquils, i voten, i tornem a plorar i a aplaudir. Seguim. Torna a fallar. Tornem a esperar. Molta gent fent cua. Ens donen permís per començar a fer-ho manual, ens apuntem DNI, voten, i validem de seguida que es pot tornar a comprovar. Tot correcte, no hi ha cap vot duplicat. Ningú vota dos cops, no es deixa votar ningú que no du carnet. Es deixa passar la gent amb mainada, que també porta hores esperant. Passadís per als avis, passadís per als que van en cadira de rodes, passadís per a tothom que té prioritat, el que ha d’anar a treballar i ja no pot esperar més.
En Ricard, una altra vegada, ens porta entrepans, un monument per a aquest home. Ens els guardem, en aquell moment funciona, hem de seguir, no podem parar. Torna a fallar, mengem. Cada vegada que falla s’ha d’esperar, s’ha de tornar a configurar. Arriba en Lluís, ulls d’impotència, buits, dolor, ràbia, vota i marxa. No hi ha paraules, cops al cap i al cos.
Alarma, corredisses. Desendollo els ordinadors, els papers, les urnes, on? En Manel, en Toni i en Pere les amaguen. Falsa alarma… Ooooooh! Estava funcionant. Quina ràbia, s’ha de tornar a configurar. Configurem i continuem. En Lluís torna. S’ha de defensar. S’ha de seguir.
14.00 h hem de decidir, ens quedem, tanquem o cap a l’Ajuntament, tots junts ens ajudarem. No cal que decidim, cap a l’Ajuntament ens comuniquen. Com ho fem? Ens indiquen: les urnes, la documentació i els ordinadors per una banda, amb els “representants governamentals”, els apoderats i interventors. I els membres de les meses per una altra. Uns quants es queden per tancar l’escola. Nosaltres marxem. Pas lleuger. Intranquil·les.
Arribem, quanta gent. De seguida ens situem a la sala de plens, amb la resta. Urnes, documentació i ordinadors, busquem endolls, els trobem, torno a configurar els dos ordinadors. No va. Hem d’esperar nous codis. Ens indiquen que una de les taules ha d’anar a validar la seva llista de manuals en un dels ordinadors que sí funciona. Nosaltres ens quedem esperant els codis. Arriben i funciona. Queda obert el cens universal, venen dels voltants, gent que ha passat per molts pobles fins que els avisen que a Salt funciona, que hi ha cens universal, que es pot votar. Votem nosaltres. La Tonyi pot venir a votar, s’ha quedat amb les meves nenes i els seus nens, ens ha fet de tieta, i ara li toca. Inquietuds, pors, ara venen, ara arriben… Arriba un tractor… el veiem passar, ens sentim protegides. Les companyes de col·legi electoral ja han acabat, s’ofereixen per fer-nos el relleu. Estem cansades, nervioses, amb l’adrenalina molt pujada i amb un sentit de responsabilitat a sobre que ens fa dir que s’ha de fer bé, no ens poden dir que s’ha fet malament, que s’invalida. Seguim. Ens indiquen per on s’ha de sortir… per on correran les urnes perquè no se les emportin. Continuen les votacions. Una mare que conec no porta el carnet, i li he de dir que ho sento, però que no pot votar. Quasi són les 20.00 h. «Corre», li dic, «ves a buscar-lo». Se’n va. Continuen les votacions. Sembla que tothom podrà. La mare torna, suada, amb el carnet, vota (quina ràbia sentir votacions invàlides, han votat cinc vegades… quina ràbia).
20.00 h: es tanca la taula. Passem la nostra llista de manuals per validar. Tots OK. Cap vot duplicat. Ens hem d’esperar, ens han de venir a buscar per anar a fer el recompte. Ens venen a buscar, s’emporten les urnes i la documentació. I a nosaltres ens indiquen el camí, surrealista; no es pot explicar. Arribem al lloc pactat per al recompte de vots. Ens hem d’esperar que arribi la nostra urna, la nostra documentació. Arriba. Comença el recompte. Separem: SÍ, NO, blanc i nul. Comptem de 50 en 50. Acabem. El SÍ guanya a la nostra mesa. Ara cal lliurar la documentació. S’entrega. No veiem les nostres companyes de col·legi. Esperem a fora. Cansament, molt i molt cansament, però esperem. Surt l’alcalde. Anuncia els resultats. Guanya el SÍ. Marxem cap a casa, a recollir les nenes a casa de l’Oriol i la Tonyi. Ens donen sopar. Tenim amics per a tota la vida. Els nens van a veure una peli. Ara podem parlar. L’Oriol ha estat a una de les escoles de Girona. Han carregat sense pietat. No li han fet res perquè es van poder posar contra una paret, però ho ha vist. Més impotència, més dolor.
*Els noms que hi apareixen no son els reals
