El 21 de desembre travessava la porta de l’escola de la Farga amb l’acreditació groga d’apoderada penjada al coll. Malgrat que era dijous de bon matí, l’enorme pati estava desert, hi feia fred i, sobretot, hi planava una sensació d’estranyíssima normalitat.
Estranya, abans que res, perquè la Farga, que és una escola molt normal en molts sentits -i pública i ben bonica, per cert- no ho és gaire en altres: per exemple perquè les treballadores i mares són tan valentes i persistents que no es cansen mai de denunciar la segregació escolar, aquesta frontera igual d’invisible com de palpable que ens parteix el poble i que, per fi, ara, sembla, si tot va bé, que estem començant a afrontar.
Estranya, també, perquè és dia d’eleccions al Parlament, però convocades des de Madrid invocant un article 155 de la Constitució espanyola que s’estrena aquí, amb mig govern de la Generalitat empresonat o en llibertat condicional i l’altre mig exiliat nord enllà, i amb una Junta Electoral decidida a perseguir llacets, arbres de nadal i llums de colors. Estranya, com sempre que hi ha eleccions a Salt, perquè 1 de cada 3 veïnes no podran votar -perquè, i avui sembla encara més una ironia, no tenen reconeguda la nacionalitat espanyola.
I estranya, en fi, perquè no hi ha el tractor d’en Berga amb la pala encarada a la porta del pati per si cal assegurar-la, ni tot de gent allà dreta a punt per fer un mur humà, ni xocolata calenta, ni una llarguíssima cua de votants que creua tot el pati, ni aquella sensació que és el resultat de l’esgotament físic barrejat amb una part de por i amb moltes d’orgull i d’il·lusió col·lectiva, tanta com segurament no havíem sentit mai.
Sé que no vaig ser l’única a qui el 21 de desembre li va ser impossible entrar al gimnàs, tot i el terra flamant, sense recordar el mal d’esquena i els nervis i la fressa que em va impedir aclucar l’ull durant aquella nit llarguíssima de l’1 d’octubre, quan amb gent a qui coneixia i molta altra que no, ens vam conjurar per ocupar l’espai i garantir -com s’estava fent a les escoles d’arreu del país- que votaríem en llibertat, malgrat tot.
Com totes les veïnes que eren a peu de carrer a les 5 del matí quan vam fer córrer la porta metàl·lica i, juntes, vam passar-nos quatre hores allà dretes veient sortir el sol, entretenint-nos a cridar “votarem” cada vegada que apareixia el llum blau d’un vehicle policial. No, tossudament, ningú es va moure quan ens van arribar els vídeos de les primeres càrregues policials brutals a Barcelona fins i tot abans de les 9 del matí, ni quan el sistema informàtic fallava alhora que apallissaven amb tota la crueltat les veïnes de Sant Julià de Ramis. Ni quan l’escamot que administrava el terror planificadament per intentar doblegar-nos se’ns acostava cada cada vegada més: Germans Sàbat, Bruguera, col·legi Verd, Dalmau Carles, SMO…
No ho oblidem en cap dels moments d’estranya normalitat que vindran: l’1 d’octubre vam votar en el referèndum d’autodeterminació perquè vam decidir que ho faríem i vam posar-hi els mitjans, ser-hi, fermes i valentes, malgrat tot. I vam votar per liquidar les restes de la monarquia, franquista i corrupta, del règim del 78 i construir una República amb les nostres mans. I alegrem-nos-en: perquè ara ja sabem que és cert que, com diu el poeta, tot està per fer i tot és possible. I, com l’1d’octubre, només depèn de nosaltres.
