“Em dónes un euro?”, “Tens un cigarro?”. Així ens reben tot sovint els usuaris de salut mental quan accedim al nou Hospital Santa Caterina situat al Parc Hospitalari Martí i Julià. Aquestes persones, que actualment tenim integrades a la quotidianitat saltenca, eren condemnades a l’ostracisme i anomenades dements o alienades a finals del segle XIX quan es va inaugurar el Manicomi de Salt.
Fotos b/n: Arxiu Municipal de Salt
Foto color: Narcís Ribas Noguer
El Manicomi de Salt
El Manicomi de Salt va ser fundat l’any 1886, moment en què es van comprar els terrenys del Mas Cardell amb la intenció d’atendre-hi els malalts mentals desemparats de la província. Fins aquell moment, es trobaven en unes condicions insalubres a les Salas de dementes de l’antic Santa Caterina. Depenia de la Diputació de Girona que, des del 1849, seguint les lleis de Beneficència, havia hagut d’assumir l’assistència dels dements pobres. Els dements rics ja tenien les seves clíniques privades i balnearis.
L’arribada al Mas Cardell de Salt va representar per als dements una millora substancial en les seves condicions de vida, si més no pel que fa a l’espai i la lluminositat. L’any 1891 s’hi allotjaren els primers 12 homes, a l’espera que es construïssin els dos primers pavellons l’any 1902, un per a dones i un altre per a homes, situats simètricament a cada costat del Mas Cardell. Aquest fet va permetre l’arribada de les primeres dones l’any 1906. Els pavellons tenien una capacitat de dos-cents malalts cadascun, i van perdurar fins al seu enderroc per a la construcció del nou Hospital Santa Caterina.
Els alienats tenien cura de l’hort i abastien de productes els establiments de beneficència. Per la seva banda, les alienades s’ocupaven del servei de bugaderia i costura. “Es tractava d’un projecte purament utilitari de fer treballar els alienats per rescabalar d’alguna manera el cost de la seva estada”. (1)
La Mancomunitat
Amb la Mancomunitat (1914-1925), Salt va esdevenir el banc de proves del model assistencial que es proposava des del govern. El de Salt era l’únic manicomi públic de Catalunya. El nou model assistencial va tenir com a màxim exponent, en el camp de la psiquiatria, el doctor Domènec Martí i Julià, a qui avui el parc hospitalari deu el seu nom. La reforma que ell impulsà va contemplar la possibilitat de tractament i curació del malalt mental, fins aleshores impossible, ja que la pràctica era tancar-lo, aïllar-lo i estalviar-li a la societat la seva incòmode presència. Martí i Julià va dissenyar una reforma psiquiàtrica que no es va poder desenvolupar plenament, ja que els esdeveniments històrics ho van impossibilitar. Però alguns aspectes que ell apuntà veurien la llum en la reforma que cristal·litzaria als anys vuitanta. Martí i Julià va promoure una primera sectorització: amb la construcció dels dos pavellons d’observació de la Mancomunitat separava els malalts crònics dels acabats d’ingressar. Aquesta era una manera d’evitar la cronificació i de poder tractar adequadament els diferents casos. Per altra banda, la Mancomunitat va crear el Patronat de Malalts Curats, una nova entitat adscrita a Salt, que li treia l’estigma de malaltia fatal a la malaltia mental i també iniciava el camí vers el tractament ambulatori de la salut mental.
República i exili
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va deixar en pèssimes condicions el Manicomi de Salt segons paraules dels diputats que l’any 1930 van visitar-lo: “…més que reclosos, apilonats, tots junts, vells i joves, aguts i pacífics, maniàtics, tranquils i desequilibrats furiosos…”. (2) S’evidenciava una primera massificació de la institució.
El govern republicà va fer una declaració d’intencions canviant-li el nom pel de Sanatori Martí i Julià en honor a l’impulsor de la reforma psiquiàtrica. Per altra banda, va projectar una sèrie de pavellons nous junt amb l’enderroc d’algun dels vells. L’ambiciosa reforma només va poder concretar-se en el que coneixem com a edifici de “la República”, amb 131 llits, projecte d’Emili Blanch i Francesc Folguera. L’altre aspecte a destacar va ser la dotació de personal no religiós. El govern republicà va prescindir del concurs dels ordes religiosos que fins aleshores havien portat la gestió d’aquest tipus d’establiment de beneficència. De fet, la substitució de les monges per personal laic va ser una excepció que només es va observar durant la República. A Salt, els Germans de la Caritat de la Santa Creu i Sant Pau s’havien fet càrrec de l’assistència dels alienats des de la fundació del centre fins l’any 1929. Des del 1913, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül els van substituir gradualment i, fins l’any 2003, han estat presents al Parc Hospitalari.
Durant la Guerra Civil, el Sanatori va haver de fer front a diverses dificultats, va veure retallats els seus recursos, a la vegada que va haver-se de fer càrrec de repatriats i refugiats que evitaven el front. Al seu torn, la postguerra veuria com molts dels especialistes que havien iniciat la reforma psiquiàtrica haurien de marxar a l’exili. Un exili en què alguns d’aquest especialistes seguirien la seva important tasca i promourien la sectorització en el tractament psiquiàtric. Però nosaltres, aquí, vam haver d’esperar fins la democràcia per veure implementada la reforma.
El Manicomio Provincial: Ley de Vagos y Maleantes
Durant el franquisme es constaten dos fenòmens: per una banda, la massificació i la manca de recursos i mitjans humans (sobretot en els primers anys) i, per l’altra, l’autarquia respecte l’exterior, tant pel que fa als coneixements científics com als medicaments i tractaments. A més, la Ley de Vagos y Maleantes disposava que qualsevol podia ser ingressat en un manicomi amb caràcter obligatori per disposició governativa. El Manicomio Provincial es va veure afectat per l’aplicació d’aquesta llei, ja que les instal·lacions esdevenien insuficients per assumir els 900 malalts que va arribar a albergar als anys 60, amb poc més de 100 persones fent-se’n càrrec, comptant-hi cuiners, cuidadors, ATS, monges… Es tractava d’un model psiquiàtric reclusiu, un asil de malalts crònics sense cap perspectiva de curació. Sense els mitjans humans ni materials per a oferir-los els tractaments adequats, els tractaments es limitaven a mesures de contenció física (corretges, cel·les d’aïllament…) i química (hipnòtics, tranquil·litzants…). Als anys seixanta el Psiquiàtric de Salt presentava un gran retard en relació als models assistencials europeus.
Reforma psiquiàtrica: l’informe de denúncia al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona
Podríem establir tres punts d’inflexió en el procés d’obertura i sectorització de la institució: l’època de la Mancomunitat en què es defineix la primera reforma en aquest sentit, el parèntesi de la República que segueix en la mateixa línia (més edificis, més personal…) i, per últim, el moment que s’enceta a partir de la denúncia al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona l’any 1974 de les condicions anacròniques en què es troba el centre i de l’obsolescència del model psiquiàtric reclusiu. Aquest és el punt d’inflexió definitiu, quan s’engegà el procés de reforma psiquiàtrica que inclouria l’ampliació de personal, la construcció del nou pavelló d’aguts i ingressos el 1979 i, sobretot, a partir del 1980, l’inici de la sectorització de l’hospital i el desplegament de la Xarxa de Salut Mental. La sectorització es va concretar tant a nivell intrahospitalari com extrahospitalari. Es va dividir la província en diferents sectors psiquiàtrics i es van constituir uns equips multidisciplinaris per atendre cada sector. Aquests sectors tenien la seva traducció dins l’hospital i també fora, amb la Xarxa de Salut Mental. El nou sistema evitava la cronificació dels pacients amb trastorn mental. Permetia que els usuaris es reinserissin i fossin tractats en el seu entorn habitual, comunitari.
Aquest procés va coincidir amb la gradual permeació del centre. La introducció dels psicofàrmacs, ja existents des dels 50, possibilitava teràpies extrahospitalàries i sortides més freqüents dels residents del centre hospitalari. L’espai hospitalari s’apropava al poble a mesura que el poble s’apropava al centre hospitalari. El creixement urbanístic va posar als saltencs a tocar del Psiquiàtric. Els residents es començaven a donar a conèixer en diferents activitats socials com les seves rues de carnestoltes. També era freqüent trobar-los pels voltants del Psiquiàtric, com a Can Pere de les Flors.
Parc Hospitalari Martí i Julià
Després de 1992, l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) va plantejar la creació d’un nou parc hospitalari que integrés el nou Hospital Santa Caterina i rehabilités l’hospital psiquiàtric aprofitant el seu emplaçament i completant d’aquesta manera la reforma psiquiàtrica iniciada als anys 80. El projecte que va guanyar el concurs va ser el dels arquitectes Brullet i Pineda. El responsable tècnic d’urbanisme de Salt demanava que fos com un parc urbà, connectat, amb entrades i sortides, fluït.
El Parc Hospitalari és ja una realitat, els pavellons nous de l’Hospital Santa Caterina amb els seus patis interns s’adapten al concepte de parc i permeten que la llum banyi les seves estances. També s’ha construït l’edifici SALT, per a trastorns mentals severs, i el centre sòciosanitari. El Parc Hospitalari ha aconseguit integrar els tres elements que conformen la Salut segons la OMS: el benestar físic, mental i social. Esperem que l’actual revisió del sistema sanitari permeti que segueixi creixent en aquesta direcció.
Bibliografia
Varis autors. Memòria-Projecte de la Xarxa Psiquiàtrica de les comarques gironines depenent de la Diputació de Girona. Salt: Diputació de Girona-Hospital Psiquiàtric, 1984. Gil, R.M. El Parc Hospitalari Martí i Julià. Un equipament del segle XXI. Revista de Girona. 223 (2004): 36-47. Gil, R.M. L’assistència sanitària. Quaderns de la Revista de Girona. Girona: Diputació de Girona, 2004. Gil, R.M. i Boades, J. El psiquiàtric de Salt. Cent anys d’història. Girona: Diputació de Girona – Col·lecció Joaquim Botet i Sisó, 4 – 1987. Puig i Dalmau, M.R. Salt, un poble – una cultura. Girona: CCG Edicions, 2005.Múltiples noms, múltiples realitats
Text: Laure DuplayCronologia de l’evolució de l’hospital i, en paral·lel, l’evolució dels termes utilitzats per anomenar els interns i el Psiquiàtric.
- 1886 – Fundació del primer manicomi públic de Catalunya a Salt depenent de la Diputació Provincial de Girona. Es parla de l’hospital de coléricos.
- 1891 – Arribada dels primers dementes pobres hijos. Estan a càrrec de dos metges, quatre religioses i una vintena de curadors, germans de la caritat de Sant Joan de Déu. Treballen a l’horta, entre laborteràpia i explotació.
- 1905 – Es fa la tanca del manicomi i la construcció de la casa del metge director.
- 1906 –Les dones alienades arriben i s’ocupen de la bugaderia.
- 1913 –Arribada de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, encarregades del govern de l’establiment.
- 1914 –La Mancomunitat assumeix entre les seves competències l’atenció als dements pobres.
- 1921 –La Mancomunitat construeix dos nous pavellons.
- 1923 –Amb la dictadura de Primo de Rivera, es trenca la prosperitat de l’assistència psiquiàtrica existent durant la primera etapa de la Mancomunitat.
- 1931 –El Manicomi passa a dependre de la Generalitat Republicana. El govern republicà l’anomena Sanatori Martí i Julià en honor al metge psiquiatre defensor de la reforma psiquiàtrica.
- 1933 –El govern republicà construeix un nou pavelló amb capacitat per a 131 malalts: la República.
- 1939 –El nom és canviat per Manicomio Provincial de Salt. Els especialistes s’exilien, els dements es queden quasi sense assistència.
- 1961 –Passa a dir-se Hospital Psiquiàtric de Salt.
- 1974 –Es presenta un informe al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona que denuncia la deficient situació de l’Hospital Psiquiàtric de Salt.
- 1975-80 –S’obre progressivament l’hospital. L’ús de psicofàrmacs permet temperar el pacient i plantejar una assistència extrahospitalària.
- 1986 –Essent ministre de Sanitat Ernest Lluch, el govern central aprova la Ley General de Sanidad i, per primera vegada, la salut mental s’incorpora, per llei, al sistema sanitari.
- 1993 –L’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) planifica un centre integrador de l’atenció física i mental unificant el Santa Caterina i el Psiquiàtric.
- 1998 –Es posa la primera pedra del Parc Hospitalari.
- 2000 –Inauguració de l’edifici SALT (Serveis Assistencials de Llarg Tractament), primer equipament de nova planta del Parc Hospitalari.
- 2004 –S’inaugura el nou Hospital de Santa Caterina dins el Parc Hospitalari Martí i Julià, pels usuaris de tota la província.
Roser Clotas
Secretària de Direcció Assistencial de la Xarxa Salut Mental i Addiccions de Girona
“Porto 30 anys al psiquiàtric!”
Empesa per la motivació, fa 29 anys que la Roser es va treure les oposicions i va començar a treballar de cuidadora “allà”. Aleshores, “allà” quedava lluny del nucli urbà i suscitava tanta aprensió que els saltencs no gosaven ni pronunciar la paraula manicomi.
“Para trabajar allá hay que tener el don de saber pegar sin dejar marca”, “hem aconseguit enderrocar la presó, però encara ens queda el psiquiàtric!”. La Roser n’ha sentit de tots colors al llarg d’aquests anys. Perquè ningú no se n’estava, de fer comentaris i d’imaginar què passava dins d’aquell mur que custodiava el Mas Cardell i els seus pavellons…
Quan va arribar-hi, el 1982, s’atenien persones amb problemes de salut mental, d’addiccions o fins i tot avis que la gente de bien ingressava per poder marxar de vacances. Les condicions dels internaments eren molt diferents a les actuals: al soterrani de la unitat d’observació hi havia unes cel·les on alguns malalts eren lligats…
La Roser ens confessa que mai es va atrevir a visitar-les!
Afortunadament, ens explica, va arribar la reforma psiquiàtrica i, amb ella i amb el pas dels anys, s’han produït grans avenços en els tractaments dels malalts mentals: els fàrmacs actuals produeixen menys efectes secundaris, l’aparició dels Centres de Salut Mental a cada comarca facilita el seguiment dels usuaris i, a més, es disposa de molts recursos que ajuden a normalitzar la vida de les persones que pateixen un trastorn mental, com les empreses de treball protegit i els centres de rehabilitació psicosocial, entre altres.
“Abans els bojos cridaven pels horts, impressionava molt”, ens diu. En canvi, avui, si un passeja pel jardí públic del parc hospitalari no pot evitar de creuar-se amb un usuari demanant caritat! En certa manera és una forma de relacionar-se, d’entrar en contacte amb els demés.
La Roser no està gens d’acord amb l’expressió: “Pobrets bojos, els han tret el seu lloc!” i valora molt positivament la transformació del psiquiàtric en l’actual parc hospitalari. Creu que aquesta obertura cap a la comunitat contribueix a la desestigmatització dels malalts mentals, que la gent no els percebi com a perillosos.
Ara que està a punt de finalitzar la seva trajectòria a l’hospital, es mira divertida les dues o tres persones que travessen el parc hospitalari cada matí fent fúting. Com ha canviat tot! Això sí que és integració en la comunitat!