Segons la Viquipèdia, el futbol és l’esport més popular del món. No sabem què deu tenir aquest esport entorn a l’esfèric que fa moure milers de seguidors d’arreu del món, així com diners, mitjans de comunicació, etc. Li han cantat des de Serrat a Manu Chao i ha fet plorar i riure grans i petits. Però, justament, el poder que té aquest esport rei, és segurament per la gran base de penyes, clubs i seguidors que viuen intensament els partits i dediquen bona part del seu temps lliure a practicar-lo o admirar-lo. Els titulars sempre porten els mateixos cognoms -Messi, Ronaldo, Casillas, Iniesta, Xavi o Benzema…- però sovint ens oblidem de la tasca que fan entrenadors i presidents dels clubs més petits perquè la il·lusió dels més joves pugui fer-se realitat cada cap de setmana en camps de Tercera Regional.
Text: Agnès Cabezas
No descobrirem res de nou si parlem de la tasca important que pot significar l’esport per la integració. Són diversos els projectes de fundacions que han detectat en aquest esport una eina de gran ajuda per a aquesta funció social, una manera de crear hàbits saludables i de respecte en els més joves, més enllà dels gols, punts i campionats.
Com podem llegir en el llibre L’abans1, en el capítol “El futbol a Salt, la passió esportiva i la rellevància social de l’esport rei”, aquest esport ha esdevingut una activitat “on s’han abocat i representat identitats individuals i col·lectives, on els sentiments hi han aflorat lliurement i les persones hi han projectat les seves alegries, plaers, frustracions, ràbies i fòbies”. Vegem, però, quin és l’estat actual del futbol a la nostra vila.
Un sol club per a tot el poble
La majoria recordarem com a Salt, de tota la vida, hi havia hagut dos clubs: el Futbol Club Salt, amb el camp a la zona esportiva, i la Unió Esportiva Coma-Cros, amb el camp a la zona del Veïnat, en concret i actualment, al costat de l’Institut Vallvera. Des de fa un parell d’anys, però, que els dos clubs funcionen sota la mateixa directiva i com un únic club. La fusió, que no és nova en la història de Salt com podreu llegir més endavant, va succeir el 2013 quan la directiva del FC Salt va plegar i el president del Coma-Cros va assolir les tasques de direcció d’ambdós, que ara funcionen dins el mateix organisme, el Club Esportiu Salt Coma-Cros.
El president, en Llorenç Blanquera, portava al voltant de 10 anys de president del Coma-Cros quan hi va haver la fusió. Ens explica que el Club Esportiu Salt Coma Cros compta cada any amb un gruix d’entre 150-200 joves que juguen en diferents categories d’edat. En formen part un total de 16 equips, amb16 entrenadors, que juguen en dues lligues diferents. D’una banda, la del Consell Comarcal, que no és pròpiament una competició, i d’una altra, la de la Federació Catalana, que seria el que entenem com a Lliga. En general, els més petits juguen a nivell comarcal, mentre que els grans ho fan a nivell provincial.
La temporada corresponent al curs 2014-2015 no ha estat malament per al nostre club: els més petits han quedat campions a la seva categoria. El primer equip, però, després que l’any passat baixés a 4a Catalana, no ha tingut un bon any, al contrari, ja que han quedat els darrers a la classificació. En Llorenç es queixa, però, que “la gent només sap fer crítiques, però després tampoc ve ningú a veure els partits”. També es dóna el cas que “aquest any ha coincidit algun partit nostre amb les retransmissions per televisió del Barça o el Madrid i, és clar, això és una competència molt dura”. De fet, en Llorenç, opina que amb el Girona també passa una mica el mateix. “En els últims partits del Girona l’assistència al camp es va animar per tota l’emoció de si pujava a Primera o no, però, en realitat, fins aquest any, tampoc no anava gaire ningú al camp”, opina en Llorenç.
El gruix d’equips, així com la bona actuació dels més petits, semblaria prou rellevant i un símptoma d’una bona situació per al club, no obstant això, no és així. El president és força pessimista amb el futur del club i molt clar en els arguments: “En el futbol ha passat com a les escoles de Salt, hi ha segregació i això no és gens bo”. En Llorenç explica que un 75% dels nois que juguen al Salt són procedents de famílies d’origen immigrant i que això ha fet que les famílies autòctones no vulguin portar els seus fills a aquest club. Salt és racista?, lLi preguntem, i ell ens diu que “jo no he dit això, però, a veure, és veritat que els que en podríem dir ‘espanyols’ no vénen aquí i s’emporten els fills a Vilablareix, Quart, Sant Gregori…”, perquè el club està estigmatitzat per aquest gruix de persones nouvingudes.
No obstant això, preguntem a en Llorenç el perquè d’aquesta mala fama, si és perquè hi ha baralles o problemes entre els nois. La seva resposta és taxativa: “Cap ni un”. Què ens passa, doncs? Podem pagar una entrada astronòmica per veure Neymar, Messi o Abidal, però no volem que els nostres fills juguin amb nois de procedència diversa? “Segurament, anys enrere, havies sentit a parlar del Vila-roja com del camp on no volia anar a jugar ningú, doncs ara els de Girona parlen així del Salt”. Però curiosament, “quan algun dels nois d’aquí és bo, després sí que el vénen a buscar altres equips en què la majoria són d’origen català o espanyol”.
A banda dels prejudicis, un dels problemes fonamentals del club és l’econòmic. La majoria de famílies dels nens que juguen a futbol a Salt no poden pagar la quota de 25 euros mensuals que suposa apuntar-se al club i això fa que els equips tinguin un dèficit constant. “Perquè, paguin o no els nens, nosaltres hem de pagar la inscripció a les competicions de la Federació, l’assegurança dels nens, els àrbitres… i, si d’un equip de 10, n’hi ha 5 que no paguen, els altres 5 tampoc en tenen la culpa, així que hem mirat de tirar endavant tots els equips, sovint posant diners de la nostra butxaca”, confessa el president. Un altre dels problemes greus amb el que es troba el club és, per diverses raons, la poca implicació de les famílies dels nois que juguen. En aquests tipus de clubs petits, no es poden imaginar els desplaçaments sense la col·laboració dels pares. Tot i que es va provar d’obligar les famílies a portar i recollir els fills al camp, per mirar si així hi havia més implicació, no va haver-hi un millor resultat. En els 10 anys que fa que en Llorenç està en la directiva, segons ell opina, “el futbol a Salt sempre ha estat en una situació complicada” i per això no és massa esperançador amb el futur. Sembla clar, doncs, que per donar un impuls al club, faria falta una aposta política en aquest sentit, que cregués en aquest esport com una eina d’integració, cohesió i dinamització de bona part del jovent de la vila.
Altres futbols al Salt
El club coordina també una lliga llatina on competeixen equips de diferents nacionalitats del Centre i Sud-Amèrica. En aquest cas, els equips paguen una quota com si fossin socis i poden utilitzar el camp. “I ells sí que emplenen!”, ens explica en Llorenç. El club també té tres equips de veterans al camp del Salt i un a la Coma Cros, que també són socis del club. Amb totes aquestes quotes es contribueix al funcionament del club, tot i que segueix sent deficitari.
També hi té lloc una lliga africana, en què competeixen equips de diferents poblacions catalanes formats exclusivament per jugadors d’origen africà. En aquest cas, la temporarda dura un mes i mig i malauradament en l’última competició hi va haver diverses baralles i altercats.
Projectes com el de Futbol Net, de la Fundació del Barça, van ser útils per fomentar aquest tipus de valors, ja que es tractava d’unes jornades en què els joves inscrits participaven en partits amb normatives particulars com que calia passar la pilota als companys, sobretot tenir en compte també les noies, etc. Però el president es queixa que “van venir un dia i no els hem vist mai més. Segurament és una bona iniciativa, però com a club a nosaltres no ens ha aportat res”, es lamenta en Llorenç.
Els camps del Salt i el Coma-Cros, van acollir durant uns anys també el Torneig Vila de Salt, en el qual participaven equips de primer nivell abans que anessin a competir al Torneig MIC de la Costa Brava. Era una oportunitat per als nois de Salt de jugar amb equips com el de la Fundació Qatar o la selecció del Brasil de juvenils. Però segons explica en Llorenç, això era una despesa per a l’Ajuntament, ja que calia pagar aquests equips visitants i l’alcade sortint, Jaume Torramadé, ho va desestimar.
Una mica d’història
Els orígens dels clubs de futbol a Salt s’han de situar cap a finals del segle XIX, moment en què Salt visqué un fort moviment associatiu. Segons s’explica al llibre L’abans, “des de finals del segle XIX i fins a la Segona República, es va iniciar i consolidar un important augment del teixit associatiu que es va traduir, pel que fa al vessant lúdic i esportiu, en la creació de nombrosos equips de futbol vinculats a entitats polítiques o organismes religiosos”. Així mateix, en el capítol dedicat a l’esport dins la monografia de Salt dels «Quaderns de la Revista de Girona»2, els autors afirmen que “el futbol va ser el més popular dels esports que es van practicar a Salt”.
Les primeres referències a camps de futbol a Salt daten de finals dels anys deu. Un camp es trobava ubicat al mas Cuní, al Marrochs, un altre a la devesa del Secretari, al costat del Ter; i un tercer, inaugurat el 1919, davant de Can Pixera. En aquest últim camp hi jugava el primer equip que consta a la història de la vila: els Lluïsos. Es tractava de l’equip del Patronat de Sant Lluís Gonzaga que va jugar amb el nom d’Unió Esportiva Salt i va ser creat el 1926. El primer president fou el doctor Sambola.
Al Veïnat, es creà, el 1927, l’equip Catalunya de la Societat Esportiva Salt. Aquest equip fou el que va donar pas a l’equip de futbol del Jovent d’Ara, el 1932. Mentre que, hereu del Patronat Sant Lluís Gonzaga, es va fundar el 1934 la secció de futbol del Casal Saltenc. Tots dos equips jugaven on ara hi ha el Mercat Municipal, on hi havia el camp de futbol. Un dels moments més destacats d’aquest període va ser la visita del FC Barcelona el 1935, que va jugar contra l’equip Jovent d’Ara.
També durant aquests mateixos anys es va constituir l’equip de futbol de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), que tenien el camp a prop del Ter i amb porteries plegables. El llibre L’abans també fa referència al fet que “tots aquests clubs estaven vinculats a unes entitats clarament significatives ideològicament, en uns moments en què les posicions polítiques estaven molt enfrontades”, tot i això, es destaca que sempre hi va haver “un ambient esportiu”.
La Guerra Civil va interrompre tota activitat futbolística a la vila, només es va celebrar un partit. A partir del 1939, s’esdevenen continus canvis de nom, la creació de nous equips, fusions, etc. És just aquest any quan es consitueix el Club de Futbol Salt. L’any 1949, aquest club es converteix en la secció de futbol de les Juventudes de Acción Católica Española. Del 49 al 52 va passar a ser l’equip de la Sociedad Deportiva de la Salle. Però el 1952 la Salle deixa les seves activitats futbolístiques al Club de Futbol Salt i recupera així el nom original. En aquests moments hi havia 89 socis que pagaven una quota mensual de cinc pessetes (“menys cinc prohoms de la vila que en pagaven 10”, segons explica també L’abans).
A mitjan anys cinquanta, el futbol va passar per diversos canvis a causa d’una mala situació econòmica. El 1957 es crea la UD Coma Cros, al fusionar-se el CF Salt amb l’empresa Successora J. Coma Cros, SA. Els directius de la fàbrica es van fer càrrec de l’equip de Salt, que estava en bancarrota. Les empreses en aquell moment tenien importants incentius fiscals si dedicaven recursos a la promoció de l’esport i, a més, la Coma Cros ja tenia secció de patinatge i hoquei. Aquesta vinculació va continuar fins al 1962 quan els dos equips es tornen a separar.
La màxima fita del FC Salt, va ser arribar a Regional Preferent el 1991. Alberch i Burch en el monogràfic de Salt dels «Quaderns de la Revista de Girona» destaquen que “en general, l’esport a Salt, ja sigui en l’actualitat o en el passat, ha estat un esport de base, d’arrel popular, completament allunyat dels grans clubs o de les ‘estrelles’ esportives”. Però justament per aquesta feina de pedrera, han sorgit a Salt persones que han destacat pels seus èxits esportius.
Mario Rodriguez, entrenador: “Els prejudicis són a la graderia, dins el camp no hi ha res, no hi ha color, ni nacionalitat”
En Mario té 33 anys, és d’origen hondureny però fa 15 anys que viu a la zona de Girona. Ell va començar al Club Esportiu Salt com a jugador i s’ha anat implicant al club fins a ser entrenador de segon nivell per la Federació Catalana de Futbol. Això vol dir que pot entrenar des de futbol base fins a juvenils. En aquest últim curs ha entrenat sobretot nens de 12 i 13 anys. “Estic acreditat com a entrenador des de fa quatre anys, però porto tota la vida jugant a futbol”, ens explica.
En el cas d’en Mario també destaca que els pares dels nens no s’hi impliquen massa i que això dificulta molt les coses. No és així entre els jugadors, ells sí que es prenen seriosament els entrenaments i són constants. Allà, a més, se’ls ensenyen valors com la disciplina, l’ordre, etc. Sempre sense perdre de vista que el més important és que es diverteixin, “que la pilota sempre estigui pel mig”, diu en Mario en el sentit que fins i tot per treballar la part més física es busquen jocs o maneres més amenes per als nens. No s’ha d’oblidar mai, ens diu en Mario, “que això és futbol base” i així ha de ser. Perquè en l’altre extrem dels pares que no s’involucren hi trobem alguns casos de famílies que es pensen que el seu fill els solucionarà la vida i pressionen molt tant al club com al nen. “I arribar a primera és molt difícil perquè hi intervenen molts factors: ser bo, però també el caràcter, la situació personal, etc.”. Tot i això, dins el club Salt han sorgit jugadors que ara estan a 3a Divisió, altres que han anat a jugar a l’estranger, Anglaterra i Alemanya i que ara viuen del futbol. El mateix Girona ha fitxat tres jugadors del Salt i el Figueres, un.
En Mario viu a Girona i també ha entrenat el Bonmatí, de manera que li preguntem perquè aquesta imatge de Salt i si es correspon a problemes interns que hi pugui haver i la seva resposta també és clara: “No hi ha cap problema entre els nens, ells fan pinya sempre. Al revés, el que destaca és respectat pels altres i seguit, sigui d’on sigui, tingui la pell del color que la tingui. Al camp no hi ha prejudicis, no hi ha colors, és a la grada que hi ha aquestes polèmiques”. Ens afirma que sí, que malauradament per molt que la Federació s’hi ha posat, segueix havent-hi discriminació per part del públic en alguns partits i creu que és una dinàmica que és molt difícil de canviar, per bé que espera que a poc a poc vagin desapareixent aquestes actituds irrespectuoses. “Hi ha gent que perquè ha pagat una entrada es pensa que té dret a desfogar-se de tot, a descarregar i insultar als jugadors i això evidentment no és així. Caldria reeducar a la gent”, conclou.
Marc Torner, entrenador : “Aquest any hem tingut una pèrdua irreparable al club”
En Marc Torner fa set anys que és entrenador del FC Salt i ell també destaca les dificultats econòmiques del club. “Hi ha força gent que no pot pagar les quotes i així la situació es torna insostenible”, ens explica. Per ell, caldria que el consistori fes una aposta ferma pel club i pogués donar un cop de mà, perquè tots els joves que van a entrenar, si el club ha de tancar, quedaran sense aquesta activitat i el resultat pot ser molt negatiu. “El futbol sempre ha estat una via d’escapament i també una manera que el jovent estiguin fent una activitat sana i no estiguin voltant pel carrer”, recorda en Marc. Ell també coincideix amb la resta d’opinions que destaquen el problema que suposa la poca implicació de les famílies.
Tot i que l’equip que en Marc entrena, de nens d’11 i12 anys, està format majoritàriament per mainada d’origen autòcton, també creu que, en general, el club té mala fama per tenir un gran nombre de jugadors d’origen estranger, ja ho siguin ells mateixos o la família. “En realitat, entre els nois no hi ha cap problema, i la gran majoria de nanos que juguen són bellíssimes persones, però és veritat que Salt ha agafat un mal nom, no només pel futbol sinó per tots els esdeveniments que hi va haver fa uns quatre anys”, recorda en Marc.
Un any especialment difícil per al club per una pèrdua irreparable
En Marc ens explica, però, que la temporada vinent ja no farà d’entrenador. Ajudarà la directiva en les gestions que faci falta i com a suport en els partits, però no entrenarà cap equip perquè aquesta temporada passada ha estat especialment dura per a ell. En Marc tenia una estreta amistat amb Jesús de la O Rodríguez, saltenc de 34 anys que va morir en caure d’una bastida al carrer Xavier Montsalvatge de Salt el març passat. Aquest fatídic accident ha provocat un fort sotrac al club i, en el cas d’en Marc, ha fet que necessiti desvincular-se de la tasca d’entrenador almenys durant un temps.
Ell i en Jesús van començar junts a col·laborar en el club de futbol a Salt. “Era una gran persona, un bon pare de família i un gran treballador. Tot el que pugui dir, serà poc. Ha estat una pèrdua terrible, en primer lloc, evidentment, per a la seva família però també per a tots nosaltres”. En Jesús, que tenia 34 anys, portava molts anys vinculat al club i era estimat per tothom. A més, en Marc ens explica que justament ell ha estat aquesta última temporada l’entrenador del fill d’en Jesús i que encara no se’n sap avenir que “un nen tan petit pugui haver-se quedat sense pare”. “És molt dur”, s’exclama en Marc.
Oumaima Makhfaoui
Encara que el futbol sigui segurament l’esport més popular del món, el futbol femení no gaudeix de la mateixa fortuna. Tot i que hi ha equips femenins arreu del món i competicions professionals, la visibilitat d’aquest esport quan hi juguen dones no és la mateixa que la dels equips masculins. I encara queda més diluït en l’esport base. A Salt, tot i que hi ha hagut equips femenins tant en el C.F Salt com en la U.E Coma Cros, actualment fa tres anys que no hi ha equip de noies. Per conèixer la seva experiència en aquest esport entrevistem la Oumaima Makhfaoui que també encoratja les noies a qui agradi aquest esport a lluitar per tenir un lloc en el món del futbol.
Et podries presentar?
Em dic Oumaima Makhfaoui i tinc 21 anys.
D’on et ve la passió pel futbol i quan hi vas començar a jugar?
La passió em ve per influència del meu pare, perquè era jugador de futbol i entrenador. De ben petites ens portava a la meva germana i a mi als partits de l’equip del meu poble, al Marroc. Allà no vam poder practicar-lo ja que no hi havia equip femení.
Vaig començar a jugar a futbol al meu segon any a Salt a l’institut Salvador Sunyer i Aimeric, on feien un torneig a l’hora del pati entre els alumnes i era obligatòria la participació d’una noia com a mínim a cada equip.
La teva germana també juga, no?
Si, vam començar juntes.
L’esport femení sol estar infravalorat per la societat en general. Què en penses?
El meu treball de recerca de batxillerat era sobre el futbol femení d’aquí i em va costar molt acabar-lo per aquesta raó, perquè esta molt infravalorat i encara no està acceptat com cal ja que, si t’hi fixes, quasi mai surt a les notícies d’esports i, fins ,i tot, a internet hi ha molt poca informació. Espero que d’aquí uns anys podrem canviar aquesta opinió que encara existeix desafortunadament a la nostra societat.
Quin paper penses que pot jugar l’esport base en un poble com Salt?
Hi juga un paper molt important. És un esport on hi participen la majoria dels joves de Salt i per a ells és una influència molt positiva, ja que passen la major part del seu temps practicant-lo en comptes de fer altres coses que els podrien perjudicar.
Quines mancances i quines virtuts trobes en el futbol base de Salt (organització, recursos, suport de les institucions…)?
A nivell organitzatiu es necessita posar-hi més interès i donar una mica més de suport a aquest esport per part de les institucions de Salt ja que hi ha un bon nivell que s’hauria de valorar i potenciar més (fer més tornejos, fer més categories…)
Què destacaries del teu pas pel Coma Cros?
És l’equip on vaig començar a jugar. Em quedo amb totes les coses bones i amb tots els bons moments que hi vaig passar. Vam començar amb un equip molt petit però de mica en mica les noies de Salt s’interessaven més i s’hi anaven apuntant fins que vam aconseguir un equip de futbol 11 per jugar una lliga.
La meva germana i jo no vam poder jugar els primers partits de lliga pel tema del mocador ja que encara no s’havia canviat la llei però amb l’ajuda de la directiva i el suport de les entitats vam poder canviar-la.
Què els diries a les noies de Salt a qui els agradaria jugar al futbol?
Que s’esforcin més per aconseguir que un dels dos equips de Salt (o els dos) torni a tenir equips femenins i que continuïn practicant aquest esport. Amb una mica més d’esforç i de ganes podrem anar endavant.
