It’s not only rock’ n’ roll, but we like it!
Tenir el ‘factor x’, ser ‘la veu’, esgrimir estratègies per el triomf, tot això poden ser característiques de la vida d’un músic. Però, ser músic, exactament, què vol dir? Què volen dir la fama, el reconeixement, l’èxit? Festivals d’estiu porten a Barcelona grans dives de la música com la reconeguda Lauryn Hill, que arriba tard i fa enfadar el públic després de mig concert sense acabar de sonar bé. És el cas, com d’altres, d’una artista amb gran talent però a qui, segons sembla, la fama ha tornat una mica histriònica. En breu, s’estrena el documental sobre la gran veu femenina del soul del segle XXI, Amy Winehouse, una dona amb un talent vocal impressionant i una personalitat inversament proporcional a la potència d’aquest gran do. Una figura superada per la fama i enfonsada en un món de drogues i desenganys. A l’altra punta d’aquesta història, músics de cap a peus es passen la vida tocant en petits tuguris de Nova Orleans o altres capitals del món per treure’n, en el millor dels casos, un sou digne, però fent allò que els apassiona. Quin d’ells podríem dir que ha triomfat? Qui ha tingut èxit a la vida? En el terreny local, sovint grans músics combinen aquesta feina amb d’altres i potser no emplenen estadis de 10.000 persones però… qui realment se’n va a dormir amb el favor de les muses quan acaba el dia?
Text: Agnès Cabezas
-Vas començar amb la música fent classes particulars de piano, oi?
-Sí, vaig començar a fer classes particulars als 6 anys amb l’Anna Canals. A l’escola, era un desastre, un bitxo que no parava mai quieta. En canvi, recordo com a les classes de música em quedava embadalida. En una classe, l’Anna, que era la professora de música de l’escola, es va posar a tocar el piano i em vaig dir “jo vull tocar”. En arribar a casa, vaig dir als meus pares que volia aprendre piano. Al principi no s’ho creien massa i no n’estaven convençuts. D’una banda, perquè era una extraescolar molt cara i també perquè jo era molt nerviosa i ells pensaven que no aguantaria ni un minut asseguda a la banqueta! Però vaig insistir moltíssim i al final m’hi van apuntar.
-Que bé. Són aquelles petites decisions que poden marcar el futur!
-Sí. I a partir d’aquest moment vaig estar fent classes particulars durant deu anys. Feia solfeig, cant coral, tècnica clàssica. Quan vaig assolir el que vindria a ser un nivell de sisè de conservatori l’Anna em va preparar per fer la prova per entrar-hi i acabar els meus estudis allà, però en aquell moment va morir el meu pare i la situació familiar es va complicar, de manera que tot es va aturar. I després ja no vaig voler tornar a reprendre-ho.
-Amb el temps com valores aquest tipus d’ensenyament, al que segueix el mètode més clàssic em refereixo?
-A mi m’agradava molt anar a les classes, penso que si m’agradava tant, coses bones devia tenir! Però és clar, també cal tenir en compte que jo partia d’un sentiment, és a dir, que a mi m’agradava molt la música, de manera que crec que hagués acceptat qualsevol tipus d’ensenyament. També perquè se’m donava bé, hi tenia facilitat, i, si alguna cosa et surt bé quan ets petit, això et motiva i et dóna molta energia per continuar. Dit això, ara que dono alguna classe, potser veig que no és el mètode més adequat perquè a un nen a qui no li apassioni tant la música s’hi acabi enganxant. Trobo que és molt interessant jugar, mentre que potser els conceptes no són tant interessants, el que més importa és que s’incentivi a apreciar la música, que se li tingui un carinyo.
-Dius que et van despertar l’interès per la música les classes a l’escola, però malauradament, les hores lectives dedicades a la música durant la nostra generació eren més aviat poques… Això ha canviat una mica?
-Sí, jo crec que sí. D’entrada, es fa música des de P3, això en la nostra generació ja no passava. Escolten cançons, canten, fan jocs de ritmes i crec que és com ha de ser. Tota la fornada de mestres de música actuals, d’entrada, ja els introdueixen a la música moderna, cançons infantils evidentment, però es parla de rock, pop, i això ja els obre un ventall a diferents estils de música. Abans, a banda que les classes eren molt teòriques, s’estava molt ancorat en el món clàssic. De fet, a mi em va passar que fins als 16 anys gairebé només escoltava música clàssica.
-Tu que tens mainada, com es porta combinar la família amb la feina de músic i, a més, en el vostre cas que tu i la teva parella compartiu aquesta professió?
-Es tracta de saber trobar l’equilibri. En realitat tens moltes hores per a ells, però hi ha certs horaris en què, en una família que no té aquesta afició, estarien a casa tranquil·lament i nosaltres som fora. Aquí, és clar, el suport de les iaies és fonamental. I des d’aquest any, que hem tingut el nostre segon fill, vam decidir agafar una cangur perquè tampoc es pot esclavitzar la família! De fet, pels nens no és gens traumàtic en realitat perquè són hores en què pràcticament estan dormint. I si no, sempre que podem, si fem un concert de tarda per exemple, ens els emportem perquè vegin què fem i perquè passem hores fora de casa. Crec que a vegades costa més per a nosaltres que per a ells. Però la meva mare sempre em diu, “si fossis metge també tindries guàrdies i estaries fora de casa moltes hores”, i és veritat.
-En general, és complicat viure de la música. Però, aquí més? Us heu plantejat mai marxar a alguna altra ciutat, fins i tot país?
-De fet, no. Ara ja fa alguns anys que estem en aquest món, però hem passat molt temps aprenent i creixent. I potser ara que estic a punt de gravar un disc de temes propis i és el moment en què et sents més segur per intentar fer un pas com aquest, ja és una mica inviable. El que hagi de passar, també pot passar aquí. Moure’t et pots moure, tocar a qualsevol lloc es pot fer. És clar que m’agradaria poder guanyar-m’hi la vida bé, no havent de fer mil classes i això i allò, etc. Crec que a tots els músics ens agradaria que algun dia ens reconeguessin la nostra feina, ara bé, tampoc a qualsevol preu. Al final és una decisió que prens, de quina vida vols tenir, i jo he escollit tenir una família. De tota manera, aixo no treu que igualment em sembli molt trist que del panorama musical, en general, sempre acaba destacant el que comercialment té més potencialitat. L’empresa és així.
-Parla’ns dels projectes que tens actualment. Què ens pots avançar d’aquest nou disc?
-Es tracta del quartet de música negra Bigblack Rhino, amb el qual estem preparant temes propis. La idea és entrar a estudi a finals d’any. Estic escrivint les cançons, que seran en anglès, perquè m’agrada cantar en aquesta llengua, potser pels referents que tenim d’aquests gèneres musicals. Segurament tindríem més sortida fent-ho en català, avui dia t’obre moltes portes, molts concursos, però vull fer una cosa que a mi m’agradi, no per triomfar. Que això tampoc vol dir que tanqui portes a res, si d’aquí un temps em surt alguna cosa que m’agradi en català, també la farem, no ho descarto pas. Tots els músics hem tingut un moment a la vida en el qual hem pensat en el triomf, però arriba un punt en què et canses de tenir aquest punt de vista, potser perquè et fots tantes hòsties! Per això, al final has de sentir-te còmode amb el que fas. El que tinc clar, és que la música és part de mi, ho sento així, m’encanta i em passaria la vida dalt de l’escenari si pogués, per tant no puc pensar de viure d’una altra manera. Em veig amb 50 anys fent exactament el que faig ara!
-També tens un projecte de rockabilly?
-Sí, amb els Boppin’ Shakers. És un estil de música que no havia tocat ni escoltat massa abans, però ho vam provar amb el grup, que buscava una cantant, i va anar molt bé. A mi em va encantar i a ells també els va donar la sensació que ho havia fet tota la vida, així que va funcionar, em sortia fàcilment i m’agradava el rollo. Vam començar fent rockabilly blanc dels 50 i ara, com que la meva veu tira una mica cap al negre, també estem mirant de fer alguns temes més de l’r’n’b dels 50 en què la veu és més negre i els girs són més bluseros, no tan blancs. Estrenarem repertori nou pel concert de Can Panxut.
-És curiós, però, que vas començar fent rumba amb els Nadies, un estil ben diferent!
-Sí, un gènere que no he practicat més. Va ser un fet una mica casual. Tot i que havia deixat les classes de música als 16 anys, jo sempre cantava a la feina. Un amic, l’Ovide, m’havia sentit i ells tenien un grup que es deien Canya Brava que feien versions de Kiko Veneno, etc. I entre ell i en Xevi em van convèncer per anar a fer-los els cors. I aquí vaig començar a tenir ganes de tornar a enganxar-me a la música. En un assaig amb ells, va venir en Sesc, el cantant de Nadies, i em va dir que tenia un grup i que els interessava una cantant. I així va anar. Va ser una molt bona experiència que em va servir per créixer, per trepitjar escenaris, que al principi fa molta vergonya, però amb el temps es va acabar. Després vaig començar a cantar amb Perroguau que fèiem versions de rock i funk; també anava sovint a les jams del Sunset on em nodria de jazz i, de tant en tant, m’atrevia a cantar algun estàndard. També em va sorgir l’oportunitat de cantar al Cartellà Rock i vaig anar veient que m’agradava l’estil del rock’n’roll, les veus més greus de la música negra, més dures, i vaig començar a treballar aquests estils que són el que més m’agrada. No renego de la rumba, m’agrada i m’agradava molt cantar-la, però em sento més còmoda, més segura de mi mateixa, amb aquests altres estils.
-Per tant, et podem veure actualment amb els Bigblack Rhino i els Boppin’ Shakers. Alguna cosa més?
-Tenim un projecte amb en Xevi que és el d’Orelles de Xocolata, que porta l’Orella Activa. És un projecte que ens dóna molta feina, un espectacle que està molt bé per a nens, per a veure en família. De fet, jo havia tingut un grup d’animació infantil que es deia Marrameu, però tiràvem més per les típiques cançons infantils portades a un terreny de banda. Però amb Orelles de Xocolata introduïm als nens la música moderna tal qual és: no traduïm cançons ni les infantilitzem. Si toquem un AC/DC, toquem un AC/DC amb totes les lletres. Durant l’espectacle, però, hi ha les Estampades i la Carla i jo, que fem de cantants, que també expliquem una història.
-Estem a punt de Festa Major. Explica’ns com va sorgir el Can Panxut Festival?
-D’entrada, la veritat és que va començar d’una manera molt egocèntrica perquè volíem tocar. En aquell moment jo estava amb la formació Perro Guau i pensàvem que era una pena que grups de Salt no toquessin per la Festa Major. Amb el canvi de lloc de les barraques també va passar que, per emplenar el nou espai, es van començar a contractar grups molt coneguts i es va deixar de comptar amb més grups de per aquí. Així que vam decidir muntar el nostre propi concert. El primer any, va ser una mica una prova i vam demanar un permís per fer com un sopar de carrer, a la part de darrere el teatre. Vam tocar Nadies, Canya Brava i Perro Guau i va ser molt macuo. Tot i que érem la majoria amics, la gent s’hi anava acostant i vam emplenar la plaça. Això va ser fa 9 anys. L’any següent, ens van picar una mica la cresta perquè havíem fet concert i ens van fer canviar de localització. es va fer al parc Monar durant tres anys. Però quedava molt apartat i vam demanar fer-ho a la plaça del Teatre i ens ho van concedir. I ara ja podem dir que està consolidat. L’any que ve farem 10 anys. Alguna cosa especial haurem de fer!
-Com està la situació de la música en directe a comarques gironines?
-Cada cop hi ha més locals del món de la restauració que volen fer música en directe, el que passa que no es paga el que s’hauria de pagar. Sempre sembla que els músics han de tocar arreu per quatre duros, moltes vegades sense que el local posi l’equip, i, és clar, hi ha molta feina darrere. Amb la crisi, en lar restauració i altres sectors privats, diria que ve a ser una mica el mateix, però s’ha notat molt als ajuntaments, que abans pagaven molt millor pels concerts de festa major, per exemple. Pel que fa al circuit de sales, hi ha les que hi ha. I a Barcelona, per exemple, has de pagar el lloguer de la sala. Després ho pots recuperar amb l’entrada però, és clar, t’has d’assegurar que vingui gent a veure’t i és complicat tocar a ciutats on no et coneixen i on es fan moltes activitats cada dia. Per tenir força bolos has de tenir un disc, una bona pàgina web amb bons vídeos i tot això també significa fer una bona inversió. Això és temps i diners, també cal tenir un projecte molt ferm i jo amb els anys que porto se m’ha vist a molts llocs, he fet molta feina; potser la gent pot arribar a pensar que ho faig bé, però tota aquesta feina ha sigut també d’anar aprenent i palpant el que és el territori. Potser ara tinc més visió de fer un disc, arrencar un projecte propi… L’any que ve a veure què passarà…
-Com veus tot el tema de l’SGAE?
-Registrar temes és interessant perquè tinguin un reconeixement. Si et porta diners… no ho sé massa perquè jo no tinc cap tema enregistrat. Hi ha festivals que ja paguen un cànon si porten grups que fan versions, però en general en bars i sales, entre contractes, impost de l’SGAE, etc. es fa feixuc i al final acaba rebaixant el caixet del músic. Amb Nadies tenim algun tema registrat que ha anat a l’Spotify. Per mi, com més s’escolti la música millor. Si un tema meu sona a tot arreu, per mi és fantàstic. Potser això farà que algú entri a la meva pàgina, que em contractin d’un festival… Potser algú que tingui ja una fama consolidada li interessa cobrar per reproduccions però jo no he arribat a aquest punt.
-Quina música creus que es farà a Salt en el futur immediat, com és l’esperit musical saltenc?
-És difícil de dir, però el que està clar és que la música pot ajudar molt a la societat saltenca. Personalment formo part de l’associació Arrels Urbanes. Amb aquesta entitat, vam començar un projecte fa uns vuit anys per promoure la música comunitària, treballant música urbana a partir de les arrels de les persones que viuen aquí. A més es tractaven temes socials com la cohesió, els hàbits, el respecte per les altres cultures, això a partir de la música d’arrel de tots, la meva i la dels alumnes, siguin d’on siguin. Amb l’ajuda dels nens i les famílies vam buscar cançons per dibuixar una mica el camí de la història de la música. A més, el concepte de música comunitària significa treballar la música des d’un punt de vista més social, és a dir que el cost sigui zero o pràcticament zero perquè tots els joves puguin optar a fer algun tipus de taller, perquè la música és una extraescolar molt cara. Aquí a Salt passa que la majoria de famílies no es poden permetre apuntar els fills a cap extraescolar.
-Com va anar aquesta experiència?
-Es va fer un campus d’estiu amb aportació econòmica de l’Ajuntament de fa dues legislatures i va anar molt bé. El primer any vam tenir uns 30 nens. Hi havia la Gemma Canadell que feia d’educadora social i que va visitar escola per escola per explicar el projecte. Va ser molt interessant també el fet que hi havia nens sense recursos però d’altres que es podien haver plantejat anar a una escola de música privada però que van decidir venir aquí i la combinació va estar molt bé. Va ser molt important el respecte entre uns i altres que es va donar. L’any següent ja no vam disposar d’aquests diners i vam intentar nosaltres consolidar-nos com a associació per continuar el projecte però va ser complicat. Vam aconseguir pocs diners arran d’una subvenció i els talleristes van donar els tallers gairebé gratuïtament, i van venir menys nens.
-En quin punt us trobeu ara com a associació?
-Seguim fent coses. Ara mateix estem involucrats amb el projecte «Juguem?», amb extraescolars de música a les escoles i pendents que puguin sorgir més projectes. De campus d’estiu, pròpiament, l’any passat ja no n’hi va haver, però vam participar amb el projecte «Patis a les escoles» i allà vam fer un tipus de tallers/masterclass d’un dia de percussió, veu i rap. El rap és un gènere amb el que els joves se senten còmodes, els aporta un punt de seguretat que fa que perdin la vergonya i, tot i que aparentment és un gènere amb molta xuleria, també té connotacions molt reivindicatives i, si podem fer-los treballar en aquesta línia, doncs és molt interessant. El que ens agradaria com a associació és crear una escola de música comunitària on els nens paguessin simbòlicament. Però, és clar, per això necessitaríem, com a mínim, que l’Ajuntament ens cedís un espai. Això significa apostar per aquell sector de joves que porten l’estigma del “no hi ha res a fer”… S’ha d’apostar per polítiques socials i això, darrerament, no ha sigut així. Perquè no es pretén fer músics a tots aquests nois, sinó crear hàbits, incloure les famílies, etc. Però si no hi ha ningú que ho vegi així, serà difícil… Esperem que no sigui així. En aquest projecte sí que tenim molta ajuda de Casa de la Música, amb material, en cedir-nos la Mirona, etc.