Històries personals, col·lectives, de família… Històries d’amor, política, treball, disputes… El número 29 del carrer Llarg va ser durant els seus dos segles llargs de vida un lloc on van passar moltes històries. Històries de poble ─cada poble té les seves, és clar. Però la Història (amb majúscules) d’un poble està construïda per les petites històries, no només les que recullen els mitjans de comunicació i les grans figures del moment, sinó aquelles que passen desapercebudes per la majoria i que conformen el dia a dia de la gent.
Ca la Sileta, o els pisos de Can Benitu pels qui vàrem viure els últims anys de l’edifici, va ser una autèntica «13 Rue del Percebe» on l’atzar i les circumstàncies del moment es van confabular perquè les cantonades del carrer Llarg amb el carrer Sant Joan i el carrer Mulleres esdevinguessin un punt de referència per a molts joves de Salt. Però ja abans va ser un edifici ple d’històries i un espai central en la vida quotidiana del Barri Vell de Salt.
Una construcció singular
La Sileta, construïda l’any 1875 (tal com indicava la forja situada dalt de l’entrada), era una edificació singular: anava de cantonada a cantonada i era un dels únics edificis de la zona construïts de forma que les edificacions estaven al voltant d’un pati comunitari. Va ser durant molts anys l’únic immoble d’habitatges en pisos del Barri Vell de Salt, segurament projectat per allotjar les famílies de treballadors de la primera fàbrica tèxtil que a mitjan segle XIX es va establir ben a prop. Constava d’uns catorze habitatges i els baixos estaven ocupats per tres comerços.
El nom de Ca la Sileta l’hi van posar els veïns per referir-se a la propietària de l’edifici, Cecilia Mitjà Cos, àvia dels germans Pere i Benet Illa. De Cecília a Cecilieta i d’aquí a Sileta! Així ens ho explica el seu nét Pere Illa, que hi va viure 25 anys. Tot xerrant, recorda algunes de les famílies que vivien allà: els Planes, els Serra, els Paulís, els Vidal… Fent memòria, recorda que la seva família entrava pel carrer Sant Joan per una porta dins les quadres d’en Manel Geli, que arribaven fins al carrer Mulleres. Recorda amb nostàlgia aquell gran pou del pati interior i la gent que hi anaven a «pouar» o sigui a treure aigua del pou amb galledes. També ens explica davant la nostra sorpresa que a la botiga de queviures hi havia un soterrani utilitzat com a refugi durant la Guerra quan sonaven les sirenes d’avís de perill. Parlant de la Guerra Civil ens ve al cap el seu pare Benet Illa Rigau. Capità de l’exèrcit republicà, en acabar la guerra va estar al convent presó de Santa María de Huerta (Soria) i posteriorment va ser traslladat a la presó de Mataró, on va complir més condemna. Finalment va ser alliberat amb la condició d’anar a «fitxar» periòdicament al cuartelillo de la Guàrdia Civil i amb la prohibició de creuar la frontera sense un certificat de «bona conducta».
El colmado dels baixos de l’edifici, regentat pel seu germà Benet tants anys, era una botiga tradicional de queviures que després es va ampliar amb un local al costat per a la venda de drogueria i pintures (antigament aquest local havia estat una barberia). Com a fet històric cal dir que va ser la primera botiga de Salt que va posar el seu rètol en català. Només a Ca la Padrosa, a la plaça de la Vila, es podien llegir encara les despintades lletres de la façana, d’abans del 1936, “Vins i Queviures Vda. Padrosa”, que la censura franquista havia fet tapar sense èxit i que tornaven a sortir com una premonició de la resistència del català malgrat la prohibició de tants anys.
El dia dia a Ca la Sileta
El carrer Llarg va ser durant molts anys la principal zona comercial de la vila, i molt especialment l’entorn de Ca la Sileta, on es concentraven les botigues de queviures, fleques, carnisseries… El fet té la seva explicació: la proximitat de la fàbrica Gassol. Totes les dones que hi treballaven havien de passar per aquest carrer, i moltes botigues no tancaven fins que no havia sortit l’últim torn de la fàbrica.
Per saber-ne una mica més anem a trobar-nos amb en Paulí, que ens diuen que va néixer a La Sileta i que regentava una de les botigues dels baixos de l’edifici.
Aquesta coneguda família saltenca regentava Can Pepet de la Rossa, que es dedicava a la venda de merceria i confecció. Ens explica que va ser la primera botiga de Salt que venia joguines. Era tal l’èxit que, per Nadal, varen haver de demanar a la família Illa que els deixessin el local -futura botiga de pintures- per poder fer d’expositor.
En Paco ens explica anècdotes i ens parla de la vida del carrer, de les xerrades que tenien amb en Pau Masó entre fornada i fornada, asseguts a la porta de la botiga. Ens explica com, durant la Guerra, el comitè de Salt va fer retirar de la botiga uns suèters perquè el dibuix dels botons els recordava l’esvàstica nazi. Fent petar la xerrada, recordem una altra vegada el pati interior de l’edifici amb el seu gran pou al centre. En un racó hi havia un lavabo improvisat tapat amb una saca que era utilitzat per un home que no vivia al mateix edifici. En una inspecció de sanitat, la família Paulí va ser obligada a obrir una finestra al menjador que justament donava on hi havia aquest original lavabo. També van remodelar l’interior del pis ja que tenia unes finestres a les habitacions que donaven al passadís interior i no a l’exterior com hauria sigut desitjable. Cada replà d’escala només disposava d’un lavabo comunitari i, no cal dir-ho, sense dutxa. Per això mateix els treballadors aprofitaven per dutxar-se en un dels seus torns a la Gasol.
Amb els anys els pisos s’anaven deteriorant i com que tots els veïns estaven de lloguer molts van acabar marxant i els pisos de mica en mica es van anar buidant, sobretot a l’ala esquerra, que feia cantonada amb el carrer Mulleres. L’ala dreta es va anar mantenint viva amb alguns llogaters que hi quedaven.
L’arribada del Casal Saltenc Independentista
El Casal Saltenc Independentista va ser el pis del bloc on va començar tot el moviment associatiu que després s’estendria per tot l’edifici com una taca d’oli. Aquest pis estava situat just a sobre l’habitatge d’en Benet i també donava als dos carrers. En Ramon Muñoz, membre fundador, ens fa cinc cèntims de com va anar tot plegat.
“El Casal és anterior a l’ocupació dels pisos. Aleshores hi vivien famílies de lloguer i tot això. El Casal de fet també hi va entrar com a llogater. A mesura que la gent va anar marxant dels pisos ja no es van posar a lloguer i va ser quan van començar les ocupacions, i en Benito no s’hi va oposar. El propi Benet Illa també havia estat soci del Casal i va acabar alliberant també el Casal del seu lloguer.
Des de la inauguració el 1988 fins al tancament el 1999 per aquest pis va passar-hi molta gent, s’hi van fer moltes reunions i xerrades i va ser l’embrió de moltes mogudes, revistes…
A tall d’anècdota els Diables va començar en una habitació del Casal (pujàvem el drac per una politja del pati interior perquè no passava per l’escala). Amb el temps els Diables també va ocupar el seu propi pis, aquest situat a sobre la botiga de pintures.
A mitjan anys 90 van arribar al Casal Independentista una colla de 16 a 18 anys amb poques ganes de fer política però si moltes necessitats d’un espai propi on créixer, descobrir, experimentar i fer alguna que altra animalada. L’antiga habitació dels Diables, de 6 metres quadrats sense finestres, es va convertir en un local d’assaig folrat amb caixes d’ous a parets i sostre. El quartet va quedar meravellós (o la forta olor de cola ho feia veure així). Els ocupes del pis de dalt no oblidaran mai aquell malson sonor “punk rock desafinat amb els crits del gran Arnau Faixó” que traspassava les primes parets d’una manera infernal.
Les habitacions que havien estat sales de reunions durant aquell temps es van convertir en espais molt més “lúdics” on a vegades festes i sopars acabaven amb queixes d’alguns veïns. Aquesta colla amb el temps també va entendre que calia buscar el seu propi espai dins el bloc i van ocupar el pis del costat, que disposava d’una amplia terrassa que donava al pati interior de l’edifici.
Anys més tard aquest pis va rebre un atac d’un grup feixista. Una nit van intentar calar-hi foc amb gasolina. Al seu pas van deixar una creu esvàstica pintada a la paret i una guitarra elèctrica que hi tenien, partida en dos. L’atac anava dirigit suposadament al pis de dalt. El Casal també va ser víctima d’un saqueig en busca de papers. Algú va fer un forat en una paret i van remenar tot l’arxiu. Suposadament es devia tractar de policia secreta en busca de papers que parlessin de Terra lliure o algun altre tema compromès.
L’ocupació dels pisos
Arribats els anys 90 amb els joves del Casal instal·lats al segon pis de La Sileta, van arribar-hi altres colles de joves que, després d’un pacte amb en Benitu, utilitzaven els pisos que quedaven buits. Així és com alguns vam passar un grapat d’anys anant als pisos i després vivint-hi. El segon i el tercer pis van ser durant anys espai de trobada per molts joves que anàvem a passar les hores lliures després de la feina o d’estudiar. Començaven els 90 i molts voltàvem els 18 anys.
El servei militar encara era obligatori i els joves que freqüentàvem els pisos érem majoritàriament antimilitaristes i volíem apuntar-nos a allò que començava a sonar amb força per tot Catalunya, la insubmissió al servei militar. El MOC (Moviment d’Objeccció de Consciència) i el Mili KKk eren les dues organitzacions que aglutinaven l’antimilitarisme; és així que ens vam animar a crear el Mili KK de Salt amb seu al tercer pis de Ca la Sileta. Les primeres accions van ser un cartell contra la visita de Narcís Serra (ministre de Defensa d’aleshores) i una encadenada a les portes del Govern Civil de Girona en protesta per la detenció d’uns objectors de consciència. El Mili KK va passar a anomenar-se KAS (Kol·lectiu Antimilitarista de Salt) i el col·lectiu ubicat a La Sileta va ser un dels més actius en tots els anys de lluita insubmisa. La llista d’insubmisos de Salt va ser llarguíssima i La Sileta va estar molt concorreguda per gent de tot arreu.
El tercer pis es va quedar petit, molts havíem anat a viure-hi i tants d’altres buscaven un lloc per independitzar-se. El bloc del costat encara estava buit i de mica en mica es va anar arreglant i habitant fins estar del tot ocupat. L’edifici es va popularitzar en els ambients més militants i va ser el punt de partida del que seria tot el moviment d’okupació de Salt, que va fer ocupacions tant sonades com Can Pixera, Can Sabater del Veïnat o La Maret, buc insígnia del moviment a les comarques gironines.
Durant aquells anys va passar de tot. Moments difícils com l’atac feixista que explicàvem abans, i moments d’alegria: la visita inesperada del grup de música suec Undrop que van viure allà unes setmanes (al cap d’uns anys van tenir èxit mundial amb una cançoneta que es deia “Train”); les trobades amb gent d’altres cases ocupades de Barcelona, Banyoles,València, Berlín, Madrid… que ens venien a conèixer… Moltes complicitats i històries d’amor que amb el temps s’han convertit en famílies i no pas poques!
Esperem amb aquest article aconseguir fer un petit homenatge a la gent humil com la que sempre havia viscut a Ca la Sileta. El dediquem especialment a en Benet Illa (que va morir massa jove) i a la seva família que, tot i ser els propietaris de l’edifici, sempre van saber entendre què és ser jove. Vam gaudir tots plegats de la seva complicitat.