Generació ‘tut’
En Jaume és del Veïnat de Salt, de quan aquest barri era, en gran part, una mena de colònia tèxtil de la fàbrica Coma-Cros i el seu ‘tut’ marcava la rutina del dia a dia. Un passat molt recent que, a causa dels canvis tan ràpids de les últimes dècades del segle XX, ja s’ha convertit en un vestigi d’arqueologia industrial. Sigui per aquest context o per l’afició del seu pare per anar a veure castells amb ell ja de petit, la gran passió d’en Jaume per la història l’ha portat a publicar diversos llibres i documentals sota les credencials d’historiador d’espardenya. A en Jaume li agrada trepitjar el terreny i animar la gent perquè ho faci. Per això també ha escrit diversos relats inspirats en llegendes urbanes de Salt i de Santa Eugènia, per a motivar el jovent a conèixer la història del seu barri. Aquesta és la manera d’en Jaume de fer cultura de base i de combatre una de les profecies del llibre París al segle XX, de Jules Verne, que ens recomana, on es descriu la nostra contemporaneïtat com un lloc on, al contrari que el segle XVIII, “ tothom sap llegir però ningú no ho fa”.
Text: Agnès Cabezas
-Hi ha coneixement històric local a Salt?
-No, gens. Tot i que es fa cada any una fira tèxtil, estic segur que si entrevistes al voltant d’uns cent joves a l’atzar i els preguntes “per què a Salt es fa una fira tèxtil?”, la resposta ben segur que serà “ni punyetera idea”. I si els dius que aquí hi havia hagut fins a quatre fàbriques tèxtils, la majoria et preguntaran “on?”. Jo encara sóc de la generació ‘tut’. Sentia el ‘tut’ de la fàbrica des de casa els meus pares, al carrer Colón (avui Garbí), a la matinada, al matí quan em llevava, mentre dinava, el de tres quarts de tres em deia que era hora d’anar cap a l’escola… El ‘tut’ formava part de la nostra vida diària. A més, la meva àvia i la meva besàvia havien treballat a les fàbriques Coma-Cros i Mulleras, és a dir, que la meva família té un passat tèxtil important. Però la gent més jove ja no han vist funcionar les fàbriques ni res de tot això.
-Però tu mateix has fet visites guiades a la Coma-Cros per donar a conèixer aquest passat i tenim la Fira Tèxtil.
-Sí que ho he fet, però en aquesta última edició no hi he participat. Després de treballar-hi tres anys amb l’Associació de Veïns del Veïnat, ara que començava a funcionar, ho han volgut organitzar tot des de l’Ajuntament i això no m’ha semblat bé. Sí que hi ha participat l’AAVV però amb un paper secundari. Sempre és la mateixa història, quan una cosa funciona algú ja es vol posar la medalla. I també passa en el sentit contrari, el primer any que es va voler fer la fira no va ser possible per la manca de suport de l’anterior govern. El sector de la cultura és així. Són quatre gats que s’emporten els diners i els mèrits i la resta ho fan per amor a l’art, per voluntariat, perquè si haguessin de viure d’això ja haurien abaixat persiana molts projectes com ara la vostra revista. Però això té molt de valor. Fa molt de temps que estic implicat en la cultura, vaig dir que als cinquanta anys plegaria i ara ja en tinc cinquanta-un, per tant ara només vull fer el que anomeno “divertiments”.
-Potser a Girona hi ha més coneixement de la història de la ciutat?
-Tampoc n’hi ha gaire. La majoria de gent no coneix ni té gaire interès en la història de la seva ciutat. Suposo que en fan prou amb quatre pinzellades que tant poden servir a un gironí com a un turista. Durant dotze anys vaig idear i realitzar visites guiades per la ciutat amb el Museu d’Història però, a banda d’un públic fidel, costava molt d’arribar. I, per acabar-ho d’adobar, quedes acollonit com la majoria de gent s’interessa més per saber on es van rodar les escenes de la sèrie Joc de Trons que, per exemple, on van tenir lloc les cruentes, i reals, batalles de la Guerra del Francès.
-S’ha fomentat per damunt de tot el turisme més que no pas el coneixement del patrimoni històric real?
-Al turista se l’ha acostumat a arribar als llocs i visitar el centre. És a dir, a buscar la plaça Major de la ciutat on hi trobarà l’ajuntament, l’església o catedral, els quatre edificis més bonics i les botigues on comprar records o productes típics. Vagis on vagis, les ciutats estan construïdes així i a Girona passa el mateix. Però la zona on trobem la Catedral, la plaça del Vi, el carrer de la Força, etc., no fa pas tants anys gairebé feia por. És clar, per arreglar-ho i fer-ho turístic, s’ha convertit una mica en un parc temàtic. A mi l’estil de l’Albert Soler, el periodista, en general no m’agrada gaire, però he de reconèixer que té algunes coses interessants i que a vegades la clava. En Soler s’ha inventat un concepte que està molt ben trobat: Girolàndia. I això és veritat. Va començar en Nadal fomentant aquesta Girolàndia i així ha seguit. Esperem que no mori d’èxit.
-Però sí que tenim un Barri Vell que té interès històric, a Girona.
– Sí, i que, segons el periodista Soler, hem convertit en aquesta Girolànida. A Girona hi ha moltes altres coses interessants com la muralla, que amb els seus quasi dos quilòmetres visitables és espectacular. Però si hi vas un dia d’estiu, quan la ciutat està plena de turistes, et fixaràs que hi ha poquíssima gent que passi per la muralla. El visitant tipus de Girona, segons diuen les estadístiques, arriba en autocar, passa pel pont de Sant Fèliu, va a veure la Catedral, un volt pel carrer de la Força, baixen fins la plaça Independència per anar als wàters i tornen. Quatres hores de rellotge. Ostres, quina llàstima, oi? Als museus d’Història i d’Art hi va poca gent, a banda de la setmana de Temps de Flors, perquè la veritat és que han quedat un xic desfasats. Estan quasi igual que fa vint anys tot i que avui dia la tecnologia ofereix moltes possibilitats. L’únic museu que triomfa és el del cinema, perquè és una cosa única i això el fa més atractiu. Per tant, alguna cosa fem malament. Per no parlar del Punt de Benvinguda del Gironès, a Sarrià de Ter, que ha estat una inversió surrealista.
-I a Salt, què fem?
-A Salt el que podríem dir és que no tenim res. Però tampoc és ben bé així. Hi ha cosetes, però no hi hem sabut treure suc perquè hem sigut molt de temps una ciutat dormitori, tampoc ens hem d’enganyar. Però tenim, per exemple, una cosa molt curiosa, que és una estació del Tren d’Olot, que té la seva història perquè durant molts anys el tren no arribava a Girona sinó que s’acabava al Veïnat, i després per arribar a la ciutat veïna s’hi havia d’anar caminant o amb tartana. També és interessant el Passeig Ciutat de Girona, que es van urbanitzar en plena Guerra Civil i això no s’explica enlloc. Tenim quatre masos fortificats, com per exemple el de La Farga, o un barri vell interessant, antigues cooperatives (amb moneda pròpia inclosa), les antigues fàbriques tèxtils, a les quals no se’ls ha sabut donar motor, el “Manicomi”, etc. De coses interessant sempre se’n poden trobar.
-Hi ha llocs on han sabut explotar aquesta via de l’arqueologia industrial.
-A Manlleu hi ha el Museu Industrial del Ter (MIT), una antiga fàbrica tèxtil de la qual es van conservar les màquines i, a més, han comprat material d’altres llocs i hi ha una exposició permanent amb tot el procés de la filatura de cotó que és espectacular. A més han invertit en arreglar una turbina perquè puguis veure com funcionava. Aquí les màquines les van desmuntar per ferralla, van llençar el que els va semblar, no van guardar res, un desastre. Es van gastar un dineral amb el Museu de l’Aigua que, personalment, crec que està molt mal situat i, de moment, no serveix per gaire res. Per a mi hi havia un lloc ideal per posar-lo: tenim la fàbrica del Molí abandonada on hi passa la Sèquia Monar per dins. Allà es podria haver fet un terra de vidre on es veiés el canal i així el museu de l’aigua estaria damunt de l’aigua, això tindria sentit. Perquè els nanos, si van al museu de l’aigua, volen tocar aigua. Els museus han de ser interactius.
-No tenim prou sensibilitat amb el patrimoni històric, en aquest país?
-Jo crec que, en general, el problema és que es mira més la part econòmica que la part històrica. Es busca més el seu potencial turístic/econòmic que no pas la seva rellevància històrica. La sort de les fàbriques Coma Cros i Marfà ha estat que els han trobat una utilitat, perquè sinó anaven a terra i, quasi segur, s’hi feien pisos. La Marfà va estar abandonada una pila d’anys i després, segur que per alguna subvenció o algun pla d’aquells d’en Zapatero, es va poder salvar.
-Tan sapastres amb algunes coses i, en canvi, tan primmirats a l’hora de treure del carrer estàtues d’en Franco. Com s’entén aquesta política del patrimoni?
-Perquè es barreja política amb història. Estic completament d’acord que es treguin les estàtues d’en Franco del carrer però, per mi, no s’han de destruir, s’han de guardar en algun lloc perquè s’ha de recordar qui era aquest home. Hem de recordar que vam patir quaranta anys de dictadura i que la Transició no va servir de res a banda d’endollar-nos el rei com a cap d’Estat, tal com volia en Franco. I mira, ara ja tenim el fill, per tant això és podria considerar com una mena de “dictadura successòria”. No podem oblidar la història, l’hem d’explicar. A Girona tenim un bon exemple amb les àligues franquistes del Mercat Municipal que no es van destruir sinó que estan protegides amb un metacrilat on hi ha uns rètols explicatius, això em sembla molt bé. Ara només falta que, quan els mestres visitin amb els alumnes al mercat, els expliquin què eren aquells escuts.
-Em deies que teniu un llibre acabat sobre la Guerra Civil i que no trobeu qui el publiqui.
-No trobem finançament per el llibre Amagats sota terra, testimonis de la Guerra Civil a Girona. El 2013, amb en Quim Paredes, vam presentar al Teatre Municipal de Girona el documental amb el mateix títol en el qual també va col•laborar en Jordi Pericot. Es tracta d’un documental de 84 minuts sense cap historiador com a narrador, sense cap veu en off, que barreja gent coneguda i anònima. El que vam fer és entrevistar gent gran, més de trenta persones, i de tot allò vam triar el més destacat de cadascun. Sempre, però, buscant allò que nosaltres anomenem triangulacions, és a dir, només donar per vàlides les coses quan tres persones o més t’explicaven el mateix fet, des de diferents punts de vista. A partir de la transcripció d’aquestes entrevistes i posterior investigació hem escrit la història de cadascun dels testimonis amb proves i fotos. Això és el llibre que volem editar i no trobem editorial. El més preocupant és que dels trenta i pico entrevistats ja n’han mort la meitat. D’aquí a poc ja no ens quedarà ningú d’aquesta època. Segur que si haguéssim entrevistat en Jordi Pujol ja ens l’haguessin publicat -la pela és la pela- però és que a nosaltres no ens interessa la vida d’en Pujol, sinó que ens interessa la història de la gent normal, de la que et pots trobar al carrer. No sé on vaig llegir-la, però hi ha una frase que sempre he recordat i és un dels motius pel qual sempre he fet història local amb gent anònima: “La història sempre es recorda dels rics i, algunes vegades, també dels herois”. Si ho mires fredament és la pura realitat.
-També per què la guerra és un tema que encara ens costa?
-Realment és un passat que no s’ha garbellat bé. Aquí es deia que el Comitè eren quatre gats i eren més de dos-cents. El meu avi el van afusellar, jo volia saber com havia anat tot això. Per això vaig fer el llibre Sumaríssim d’Urgència 1643, del qual he de dir que primer vaig en fer una versió des de l’odi i, després, una altra intentant ser del tot objectiu. Fet i fotut, jo aquella gent no la vaig conèixer. La pregunta clau és: “què haguessis fet tu al seu lloc?”. T’has de posar sempre al lloc de l’altre. Però és un tema molt complicat, certament, perquè aquí, a Salt, a més, el tema del Comitè va ser molt punyent i es va estigmatitzar moltíssim. A Girona donaven la culpa de tot als de Salt i això tampoc era així. A Salt, el que passava és que hi havia el sector tèxtil, hi havia obrers, sindicalisme, i estaven molt farts que els escanyessin els amos de les fàbriques, els amos de les botigues, els capellans. La gent n’estava farta fins que, amb l’esclat de la guerra, la cosa va petar.
-Et defineixes com a “historiador d’espardenya”. Explica’ns això.
-Sóc diplomat en magisteri però no he fet mai de mestre. Quan vaig començar a treballar en temes d’història, de manera casual i amateur, em preguntaven què havien de posar sota el meu nom i jo no volia posar “mestre” perquè no m’hi sento, no he exercit mai. Em sento més historiador i, de fet, si mires la definició diu “persona que fa història”, de manera que ja m’anava bé. Però vaig tenir problemes perquè algú de la Universitat de Girona -no sé qui, ni vull saber-ho-, va protestar dient que si jo no tenia el títol no podia signar com a historiador. Llavors va ser quan vaig començar a signar com a historiador d’espardenya. Perquè em sento un historiador de base, vaig als llocs, els toco, els trepitjo, sóc diferent d’un historiador d’arxiu, de butaca, que no s’embruta les mans… I a més, al segle XIX hi havia un moviment de poetes pagesos que es feien anomenar “poetes d’espardenya” perquè ells mateixos deien que no arribaven a la sola de la sabata dels poetes de veritat. Això em va fer molta gràcia.
-T’agrada sobretot el treball de camp?
-Quan faig una cosa m’hi implico molt. Quan vam fer el llibre Bombes sobre Girona sobre refugis antiaeris vam redescobrir-ne i descobrir refugis nous i ens hi vam posar a dins, vam picar amb escarpa i maceta, va ser de pel·lícula, a l’estil Indiana Jones! La veritat és que m’ho vaig passar pipa. Tot i que són llocs que impressionen molt. Per exemple, el refugi que hi ha sota la Plaça Poeta Marquina, quan hi vam entrar no s’havia reobert des del 1990 que hi va haver una avaria de gas. Caminant per allà dins, amb un pam d’aigua, vam trobar soles de sabata, un matalàs de molles que es desfeia al tocar-lo, dues barnilles de paraigües i una cosa que ens va afectar força: dues peces de fireta d’alguna criatura que, amb les presses, es va deixar allà dins. Aquestes peces són les protagonistes de la novel·la juvenil il·lustrada Un dia de bombes que estem preparant amb en Quim Paredes per introduir a la mainada la Guerra Civil des de les experiències dels nens que la van viure.
-Deu ser impressionant un lloc així. De què va la novel·la juvenil?
-Es tracta d’intentar explicar-los què va passar aquí a Girona: la gana, la por, els bombardeigs… a partir de la història d’una àvia que explica a la seva néta el que ella va viure al refugi antiaeri del Jardí de la Infància de Girona. Els més joves poden llegir la novel·la com a introducció de la Guerra Civil, el mestre els pot explicar quatre pinzellades més, i després poden veure i sentir el mateix que els personatges de la novel·la visitant el refugi antiaeri. Amb aquesta interacció tot és molt més atractiu. Aquest any, els nens de 6è de l’Escola Montfalgars, on treballo de conserge, han viscut l’experiència (novel·la, explicació i visita al refugi antiaeri) i els ha resultat molt satisfactòria.
-També has creat relats inspirats en llegendes urbanes per apropar els joves a la història del barri. Què hi ha de veritat en la història d’El fantasma de la Mulleras?
-La història és inventada, li devia a la meva filla que sempre li deia que faria una història en què ella fos la protagonista, però té una base de certa llegenda urbana. En aquesta línia també, amb en Quim, estem fent un recull d’històries de Santa Eugènia. El relat de les Mulleras ve de que, quan érem petits, les nostres àvies ens deien sempre “no aneu al corredor que passen coses”, perquè on hi ha la paret de la Mulleras ara en diuen la Travessia de Sant Antoni però la gent d’aquí el Veïnat sempre n’havien dit “el corredor”. El motiu de la prohibició era que els preocupava que caiguéssim al rec, que està al final del carrer, així de senzill. Però això em va inspirar la idea que hi pogués haver un fantasma. La història es va llegir al club de lectura de la biblioteca Iu Buhigas i, el darrer dia que hi vaig assistir, els nanos em van començar a fer preguntes i preguntes fins que al final els vaig dir: “voleu anar-hi?”. “Com dius? Que hi podem anar?”. Vam anar a veure el que queda de paret de l’antiga fàbrica i, la veritat, estaven entusiasmats de poder tocar aquelles pedres.