Fotos: CEE la Maçana
Imagineu un lloc on els sons i les paraules es fan lloc entre la boca i les mans, un espai on els que ho necessiten o tenen alguna dificultat reben un afegit d’atenció i un cop de mà… Aquesta podria ser la raó d’existir del centre escolar especial de la Massana, que pot acollir infants i joves amb disminució auditiva des dels 3 anys fins al postobligatori.
Trobada i visita amb l’Anna Brujats, cap d’estudis del CEE la Massana
L’escola és poc coneguda a Salt, potser perquè acull alumnes que vénen de tot el Gironès i pocs nens del poble ―aquest any de fet només dos― , però justament aquest desconeixement és el que ens crida i invita a descobrir com són i que s’amaga darrere les parets de la Massana.
Obrim les portes i un cop dins descobrim que l’edifici el comparteixen l’escola Maçana i el CREDA (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius). Concretament, el CREDA s’encarrega, mitjançant logopedes itinerants, de supervisar els infants que estan integrats en les escoles ordinàries, sobretot des dels 3 fins als 6 anys, edats en les quals es considera millor l’escola pública convencional sempre que no es detecti en la mainada necessitats específiques. Quan aquesta supervisió no és suficient, és quan continuen l’escolarització a la Maçana.
Continuem descobrint l’escola. Un passeig ben acompanyades per les aules del centre ens permet conèixer alguns dels 40 alumnes que segueixen el curs aquí. A dalt de l’edifici, hi trobem unes aules. A la porta, cada alumne hi té el nom amb la foto en què es pot interpretar el nom en llengua de signes ―normalment no es tracta de lletrejar el propi nom, sinó que cadascú es “bateja” de nou i se’n destaca un tret físic o de caràcter, com ara un cabell rinxolat, una piga,… ara bé cal estar alerta perquè no sempre són noms “simpàtics”!
Aquesta dualitat és un dels objectius clau del centre: oralitat i llengua de signes. Des de l’escola es treballa perquè els infants i joves aprenguin el llenguatge oral (lectura labial) i la llengua de signes amb la finalitat d’aprendre a comunicar-se. Inclús ens comentava l’Anna que a l’escola hi ha dues mestres sordes: una d’elles treballa molt l’expressió labial, perquè és la seva manera de comunicar-se, i en canvi, l’altra mestra utilitza el llenguatge de signes com a suport. En certa manera, trenca la creença sovint generalitzada que tots els sordmuts es comuniquen de la mateixa manera.
Existeixen moltes sordeses i l’adquisició del llenguatge ho determina tot. En aquest sentit, l’Anna ens comenta que «és molt difícil pensar en una persona sorda i pensar que n’hi ha un sol tipus, una persona pot ser sorda i tenir llenguatge o ser sorda i per la raó que sigui que no hagi desenvolupat un llenguatge».
A la primera aula, que anuncia segon d’ESO, hi ha 6 alumnes. Entrem i xerrem una mica. Ens entenen bé i ens expliquen que fan un examen de mates. Porten aparells i hi senten bastant, tot llegint els llavis, i se’ls entén. Fan aquí la majoria de les classes, en grup molt reduït i segueixen algunes assignatures a l’institut Salvador Espriu com l’esport o les mates. Ens diuen que els agrada anar allà. De fet, l’escola està situada paret a paret entre l’institut i l’escola de les Deveses i els nens del centre fan l’escolarització compartida amb algunes hores als centres veïns. A més, el pati de la Maçana està obert als alumnes de l’escola del Silvestre Santaló, els quals en gaudeixen.
Per a ells, l’aprenentatge és un camí més llarg. El llenguatge s’adquireix de manera gradual i de forma natural durant la infància, per això és molt important detectar aviat la disminució auditiva i posar-hi solució ja que no és el mateix la plasticitat cerebral dels infants per aprendre que quan ho has de fer de més gran, de fet quan som adults ens costa una mica més aprendre noves llengües, no? Si has pogut desenvolupar un llenguatge, podràs seguir una vida normal però si no tens un llenguatge intern, la llengua tant escrita com oral és una meta difícil d’aconseguir. Cal tenir en compte molts factors: un entorn estimulador, el lloc on has nascut, l’implant àudio, l’escolarització…
A l’aula del costat, hi ha la Júlia que té uns 17 anys i estudia amb la seva tutora. Estan fent reforç a la formació de pastisseria que ella segueix a l’Escola d’Hostaleria de Girona. Tot i que la seva sordesa no és gaire greu, el fet de rebre suport li permet afrontar les dificultats d’assimilació que té, i seguir el cicle formatiu a un altre ritme.
Al final del passadís, hi trobem l’aula dels més petits, són 4. A la porta s’anuncia que és tercer de primària però la cap d’estudis ens explica que és indicatiu i no segueixen pas el currículum. Fomenten la part visual i experimental, les classes són molt funcionals i tendeixen a fer perdre la por. Sempre son bilingües: llenguatge oral i de signes. Els necessiten clarament la llengua de signes i molta articulació labial per entendre’ns. La mestra els convida a presentar-se, dient el nom i l’edat. Jose Luís, Adrià, Shakene… ronden els 8-9 anys i saben explicar-ho, lletrejar el seu nom en llengua de signes i parlar de coses bàsiques. Tenen unes quantes deficiències associades com alguns problemes motors. En Shakene està llegint amb una alumna de postobligatori, que li fa de suport en l’aprenentatge.
És molt important treballar amb els alumnes la lectura comprensiva, comprendre les paraules per comunicar-se, és la lluita diària dins l’escola. La disminució auditiva interfereix en l’adquisició del llenguatge, fa que les persones sordes quan llegeixen un text, miren un cartell,… a vegades no ho entenguin. «El llenguatge escrit és subjecta en un llenguatge intern, per la qual cosa tot i que tinguis els ulls bé aquest llenguatge no el coneixes», ja que no ets capaç de donar un significat als signes que veus. Una de les vies d’entrada d’aquesta informació justament és l’orella.
A baix hi ha el petit grup d’alumnes de postobligatori. Són adolescents o adults que es queden a l’escola després del cicle escolar. Per cadascú es busquen les possibilitats de formació o d’ocupació, temptejant les opcions. Per exemple, ens presenten un noi que ha pintat tota la superfície d’una paret, copiant en gran format una foto de Girona. El resultat és molt maco, té un punt de puntillisme. Se li dóna bé el dibuix a la vegada que li agrada i ara les educadores estan buscant una sortida laboral que tingui relació amb la seva aptitud. Amb aquest grup fan un altre seguiment i estan portant un hort, participen a tallers amb avis, participen a Sant Jordi, fan creacions per vendre-les, editen el butlletí de l’escola…
En acabar l’ESO, l’acompanyament de la Massana continua amb un suport gradual. Aquells alumnes que aproven i poden accedir a un cicle de grau mitjà des de l’escola se’ls orienta i se’ls ajuda sobretot amb l’adquisició de nou vocabulari. «Al principi l’acompanyament sempre és més intens, però amb els mesos agafen confiança i sovint ja no ens necessiten, llavors sentim que fem les coses bé», ens comenta l’Anna. D’altra banda, també hi ha aquells adolescents que no obtenen la titulació i per tant no poden accedir a cap cicle, llavors fan un PFI (Programa de formació i inserció) més pràctic i de menys durada. «Per a nosaltres, el que és important és orientar-los cap a un lloc extern, per tal d’evitar que l’escola sigui un refugi.» Tot i això, hi ha joves que per diversos motius ―perquè han arribat tard a l’escola, perquè tenen dificultats cognitives,… ― no poden sortir del centre encara, en aquests casos se’ls assigna tasques prelaborals dins l’escola per potenciar-ne l’autonomia com ara fer entrepans, fotocopies o fer de periodistes.
Aquest punt periodístic ens agrada, tenim petits companys reporters, potser s’animen a col·laborar a la revista! Aquests joves també en fan una, El Tafaner, per treballar l’habilitat comunicativa. Surt cada més i recull les tafaneries de l’escola des de sortides fins a notícies especials com quan una mestra és mare. Ah! i també fan entrevistes…
L’escola està oberta a l’entorn i tots els grups fan sortides freqüents ja que el mètode és vivencial, descobreixen l’entorn al mateix moment que l’aprenen a viure. A la web hi apareix molta informació, a més a més l’alumnat mitjançant un vídeo ens presenta l’escola. Us convidem a fer-hi un cop d’ull!
Tot acabant la visita, ens tornem a trobar a l’inici, ara sabem una mica més de la Massana, però a part d’això, marxem amb una sensació nova, i és que cadascú ocupa un lloc especial en aquest centre. A més, també hem pogut conèixer una mica més la tasca que duen a terme les mestres i logopedes, les quals acompanyen i veuen créixer nens i nenes, i joves, no només a les aules, sinó també fora de l’escola, en altres centres, en els futurs estudis, i en fi, a la vida real.
Text: Elisenda Lores i Laure Duplay