Emanuel Donoso, veí de Salt, membre de l’Espai Antiracista de Salt i Girona,
de l’Ateneu popular Salvadora Catà i del CDR Girona
És juliol del 2018, i fa aproximadament dos mesos que una parella de mossos d’Esquadra vestits de paisà i posteriorment una patrulla amb quatre agents més del mateix cos feien efectiva la meva detenció, intencionadament durant el vespre, per assegurar-se que passaria la nit tancat en una garjola. Tot això un cop desobeïdes les dues citacions judicials que vaig rebre per uns suposats delictes de desordre públic i coaccions durant les històriques 12 hores de tall de les vies del TAV a Girona durant la darrera vaga general del 8 de novembre del 2017.
Podrien detallar-se diferents aspectes del cas, per exemple, en relació amb la desobediència i no reconeixement del sistema judicial com a estratègia de confrontació amb l’Estat espanyol o, fins i tot, intentar generar des de l’experiència concreta una reflexió general sobre el punt en què es troba el procés d’autodeterminació de Catalunya, però vull centrar-me en tres aspectes que trobo rellevants per conèixer algunes de les eines repressives que s’estan duent a terme per criminalitzar el moviment republicà articulat des dels carrers i assemblees a les places: l’ús dels fitxers policials, la doble penalització d’un mateix delicte i la intenció dels Mossos d’Esquadra que la vaga general del novembre passat s’investigués a l’Audiència Nacional.
El meu cas a grans trets segueix pautes repressives molt conegudes pels moviments socials i dissidents; tot s’inicia amb una imputació feta a mida a través dels fitxers policials il·legals, mai reconeguts, però moltes vegades utilitzats. Aquell dia de mobilitzacions dins el marc de vaga general no hi va haver cap identificació per part dels diferents cossos policials que feien acte de presència a Girona. Segons les mateixes fonts policials i dels mitjans de comunicació van participar fins a 10.000 persones en el bloqueig de l’estació ferroviària d’alta velocitat i de moment no s’ha realitzat cap prova pericial més enllà d’una imatge de mala qualitat de les càmeres de videovigilància. En aquest sentit, l’interrogant lògic a plantejar-se té a veure amb com determinen les sospites sobre la meva persona. L’única resposta coherent que puc trobar està en el seguiment i la persecució constant que realitzen els cossos policials a les persones actives en diferents lluites. Dins l’atestat elaborat pels Mossos d’Esquadra es posa de relleu que participar en una entrevista parlant sobre racisme -per cert, publicada en aquesta mateixa revista- pot generar un marc d’exposició que s’utilitza per identificar una persona, en altres paraules, la foto que acompanyava l’article “Treball de formiga” de la revista 17190 univerSalt s’ha fet servir per la comparativa amb les imatges de les càmeres del TAV. Per una altra banda, com podem explicar que entre els milers de persones que van participar en una de les accions de desobediència civil més massiva dels últims anys a Girona -després de l’1 d’octubre- només una d’aquestes tingui la responsabilitat del tot? Per mi té a veure amb la dinàmica que estableixen els cossos policials amb les persones que s’organitzen políticament i manifesten de forma reiterada les seves demandes a través de la protesta. Pel fet de sortir al carrer, participar en xerrades, articles, vídeos… et generen un perfil que usen quan volen tenir un cap de turc i escampar la por a través de les que no resten passives davant les injustícies.
Una altra situació relacionada amb la meva imputació, que està sent una pràctica habitual en els casos repressius de les mobilitzacions per la llibertat de les preses polítiques i exiliades i de construcció de la República, és la doble penalització d’un mateix fet mitjançant processos judicials penals i paral·lelament administratius. Per un costat, s’engega un judici que pot tenir condemnes de presó i de forma simultània s’inicia via Llei de protecció de la seguretat ciutadana -llei mordassa- un procediment que pot derivar en multes de fins a 30.000 euros, però aquest últim queda suspès fins que es resolgui el procés penal. Dins el dret existeix el principi non bis in idem, que vol dir que no et poden jutjar dues vegades pel mateix fet, per tant, estem davant una estratègia repressiva que perverteix els mateixos principis del sistema judicial, i que estableix una dinàmica de venjança amb l’objectiu d’assegurar de totes les maneres possibles el càstig de la persona imputada, ja que si la via penal no acaba en sentència condemnatòria, s’activarà l’administrativa, fet que en el millor dels casos significa allargar la duració dels processos judicials diversos anys, amb tot el que comporta des del punt de vista econòmic, psicològic i social.
Per últim, també cal ressaltar el paper dels Mossos d’Esquadra en l’intent fallit d’obrir una causa general a l’Audiència Nacional contra les persones que van manifestar-se a favor de la independència de Catalunya durant la darrera vaga general. Van voler expandir les acusacions per rebel·lió, delicte castigat amb penes de fins a 30 anys de presó, més enllà dels membres del govern de la Generalitat, líders d’organitzacions independentistes i càrrecs públics, per fer-les arribar a totes les vaguistes investigades per les mobilitzacions del 8 de novembre, i es van centrar especialment en les organitzades als comitès de defensa de la República. Com detalla l’article “Els Mossos d’Esquadra van intentar que l’Audiència Nacional jutgés per rebel·lió la vaga general del 8-N” publicat al portal digital de comunicació crítica l’Ariet, els Mossos d’Esquadra van elaborar un informe que descrivia els talls de carreteres i vies de tren realitzats i el van trametre al jutge Fernando Andreu de l’Audiència Nacional. D’aquesta manera, ens trobem amb un salt qualitatiu en la repressió a les vagues generals articulat per iniciativa pròpia del cos policial català, que intenta imputar els delictes més durament castigats dins el codi penal contra les que vam lluitar al carrer per la llibertat de les represaliades i la República.
#JoTambéVaigTallarLesVies