Tinc la pell seca
d’aquest hivern raspós,
els ulls rogencs
del vent encès,
la boca aspra
dels aires sorrencs.
Sense far ni horitzó
navego entre les dunes,
amb feina per amagar-me
de les pedrades.
Em queda, però,
ens queda,
l’esguard obert i
l’escalfor a les mans
per veure el camí i
refer l’asfalt.
Agnès Cabezas