Són rars els centres penitenciaris envoltats de carrers i cases. Avui en dia, les presons s’instal·len ben lluny dels nuclis urbans i la seua realitat se’ns torna cada cop més estranya i invisible. Tanmateix, aquesta tendència és relativament recent i, de fet, encara queden vestigis d’antigues presons al mig de ciutats i pobles. Pel que fa a la Presó Provincial de Girona, es va instal·lar al Veïnat de Salt el 1941, a la vessant oest de l’actual Plaça Catalunya, on va restar fins el 1967. Malgrat no queda al poble gairebé cap vestigi de l’edifici que la sustentava, la presó encara roman viva en el record dels veïns.
Text: Júlia Olcina i Isaac Bosch
Del Barri Vell de Girona al Veïnat de Salt
Amb l’esclat de la Guerra Civil la presó vella de Girona s’havia quedat petita, així doncs, el 1936 es va aprofitar l’edifici annex del Seminari per ampliar-la, de manera que ambdós edificis passaren a formar una única presó. Allí es van allotjar, durant els últims anys de la República, principalment persones de dretes, religiosos i falangistes, però quan la ciutat va caure en mans dels feixistes, el 1939, van canviar les tornes i la presó va quedar saturada de presoners afins o lleials a la república. En pocs mesos, arribà a tenir fins a tres mil presos en un espai teòricament preparat per a acollir-ne cinc-cents. Així doncs, davant la manca d’espai i les pressions del bisbe de la ciutat, la presó es va traslladar finalment a Salt l’any 1941.
Pel que fa a les dones, el 1940 les van traslladar al Convent de les Adoratrius, amb les monges com a carcelleres. S’hi van arribar a concentrar més de mil cinc-centes cinquanta dones amb cinquanta criatures, però el 1941, gràcies a una amnistia per la commemoració del segon aniversari de l’acabament de la guerra, moltes van quedar lliures. Les restants foren traslladades a d’altres centres penitenciaris de Catalunya, entre ells el de Salt, i la casa de les Adoratrius es transformà llavors en reformatori, acollint a preses joves i prostitutes. Amb tot, tal i com mostren les dades del padró d’habitants de Salt, el nombre de dones recluses al poble fou molt inferior al d’homes: el desembre de 1945 hi havia un total de 114 presos engarjolats, només 10 dels quals eren dones.
El convent de Santa Clara
Les clarisses eren una comunitat de clausura i els murs del seu convent havien estat creats per a aquesta finalitat. L’estructura de l’edifici era robusta i austera, i hi regnava una atmosfera de recolliment i reclusió. Tot plegat, conferia a l’espai una sensació de fortalesa inexpugnable, que protegia l’interior del recinte i el mantenia aïllat del món exterior, de manera que resultava molt adient per a les funcions que hauria de realitzar com a presó. A més, es tractava d’una edificació àmplia, de planta i tres pisos, amb un claustre central envoltat de grans arcades que donava pas a un ampli pati interior.
Ja des de l’esclat de la Guerra Civil el convent de Santa Clara havia deixat de funcionar com a tal. Amb l’esclat revolucionari havia estat blanc dels atacs anticlericals, va ser saquejat i, finalment, confiscat per convertir-lo en allotjament per a refugiats del conflicte bèl·lic. Finalment, durant els mesos de desembre de 1941 i gener de 1942 es va condicionar com a presó, construint garites de vigilància als murs del pati i al carrer.
A la part dreta del convent hi havia l’església de Santa Clara i, tot seguit, una casa rectoral, on es van allotjar les set monges de la comunitat quan el convent fou transformat en penal. A aquesta alçada del carrer, el pas quedà barrat als veïns, ja que en aquest punt ja no hi havia habitatges, només l’accés a la sala de visites de la presó.
Al principi, es va fer servir de centre de detenció de militars republicans i presos polítics, i foren els soldats de lleva els qui s’encarregaren de la vigilància. Més endavant, van arribar-hi també els presos comuns, assumint plenament les funcions de Presó Provincial, i la vigilància va passar a mans de la guàrdia civil. A partir de llavors, a les nits, de tant en tant se sentien els crits d'”alerta” dels vigilants que, des de la primera fins a la setena garita, comprovaven que la son no hagués vençut cap guàrdia.
La vida rere els barrots
El dia a dia a la presó, sobretot al llarg dels durs anys de la postguerra, va estar marcat per la falta d’espai i la insalubritat. A més, hi mancaven els recursos per a la manutenció dels presos, per la qual cosa s’autoritzà que els familiars els proveïssin de menjar, tabac, algun diner i inclús matalassos. Ara bé, alguns testimonis expliquen que molts dels guàrdies també passaven gana i solien quedar-se amb un bon pessic d’aquests proveïments, que no arribaven mai complets a mans dels presos. Generalment, les famílies tenien una economia molt precària i amb bones feines podien omplir el plat cada dia, així doncs, l’esforç que havien de fer per proporcionar als seus presos aliment i vestit era realment dur. Aquesta càrrega va recaure sobretot en les dones, autèntiques resistents que van donar-ho tot per tirar endavant amb els seus en un ambient de gran penúria material i moral.
El contacte amb la família es feia a la sala de visites, a la qual s’accedia per una porta petita, al costat de l’església de Santa Clara. La sala era una habitació d’uns vint-i-cinc metres quadrats, on els presos quedaven separats dels seus familiars per una tela metàl·lica, com de galliner, i per un passadís d’un metre d’amplada aproximadament. Els dies de visita, des del carrer, es podia sentir la cridòria d’aquestes converses d’alt contingut emocional que tenien lloc en un espai tan petit.
Una fuga molt sonada
La possibilitat d’escapar sempre ha estat el somni de tot presoner i la gent que vivia pels voltants de la presó ho sap del cert, doncs encara recorden més d’un intent de fuga i el so dels trets dels vigilants des de les garites. A ca l’Adroher un diumenge els varen picar a la porta anunciant-los que tenien uns lladres escapats dalt el terrat. Es diu que varen descobrir el pres dins d’un dipòsit d’aigua i que el va delatar l’aigua que en vessava.
Durant la vigilància nocturna, al sector de la via del tren, els tirs dels vigilants sovint eren fruit de la confusió. Inclús alguns malalts del psiquiàtric havien estat tirotejats per no fer cas del crit d’alto des de la garita. A Can Pere de les Flors recorden com va arribar un cop un treballador, completament blanc i en estat de xoc, amb un tauler que portava totalment foradat per les bales, perquè havia estat confós amb un fugitiu quan tornava de la feina.
Una de les fugues més sonades fou la del pedagog i polític figuerenc Josep Pallach. Com molts altres membres de la seua generació, els anys de joventut d’en Josep Pallach havien estat tota una odissea de lluita i supervivència. Fou militant actiu del POUM, combatent en la Guerra Civil i, després de passar pels camps de concentració francesos, participà en la resistència al país veí, fins que va tornar a Catalunya i va ser enxampat el 1945 al seu poble, quan ja feia tres anys que havia reprès la lluita política clandestina. Un cop a la presó continuà la seua formació, així que va esdevenir el reclús amb més estudis de l’establiment i va ser nomenat auxiliar del mestre de la presó. Gràcies al seu treball intel·lectual i a la bona conducta es va guanyar la confiança dels guàrdies, a alguns dels quals ensenyava francès, o els ajudava a preparar les oposicions per ingressar al cos de funcionaris de presons. Fou tal la relació de familiaritat que van establir amb ell que inclús el deixaven sortir a l’altra banda del carrer a fer el cafè. Precisament, aprofitant una d’aquestes sortides, en Josep Pallach va aconseguir escapar. Amb ell hi van sortir altres dos presos més, i només van haver de creuar la sala del cafetó d’enfront i sortir per la porta del darrera, on els esperava un company del POUM. I així, travessant la carretera de Salt i els camps, de seguida van trobar la muntanya i van poder marxar cap a França.
Segons el testimoni d’altres presoners que van conviure amb en Pallach, la seua fugida va provocar un fort enduriment del règim de la presó; a partir de llavors es van acabar les sortides al cafè d’enfront i la vigilància es féu amb un major zel.
Art i cultura, malgrat tot
Com que escapar de la presó era una gesta difícil, els reclusos van recórrer a altres formes d’evasió, a través de l’artesania, la pintura i l’activitat cultural. És el cas d’Isidre Vicens, que va passar set anys de la seua vida tancat, però no va deixar mai de dibuixar. Així, diu ell, va aconseguir mantenir la ment clara.
La imaginació de l’Isidre era la seua escapatòria, des de ben jove, quan treballava a la fàbrica Coma-Cros, anava guixant dibuixos pels racons, entre parets i caixes. El van tancar a la presó, com a molts altres, per la seua ideologia, ja que durant la República havia format part de la companyia de teatre Arte y Amor, de les Joventuts Llibertàries de la CNT i havia organitzat activitats culturals al Centre Obrer de Cultura Floreal. En esclatar la guerra, va combatre al front d’Aragó i el 1938, davant l’avanç dels feixistes, va caure pres en mans enemigues, així, fou traslladat a la presó del Seminari de Girona el 1940 i d’allí passà a Salt el 1941.
Els anys de reclusió a Girona i Salt, l’Isidre va prendre contacte amb un grup de reclusos vinculats al món de la cultura i va participar del Cuadro Artístico, un grup de teatre que escenificava obres dins la presó. Ara bé, l’activitat que feia aquest col·lectiu estava totalment controlada per les autoritats de la presó. La propaganda franquista, en un intent per maquillar la duresa de la repressió de postguerra, ressaltava contínuament aquestes activitats culturals, fent veure que rere els barrots es duia a terme una tasca lloable, de redempció dels rojos. I no només els censuraven els continguts de les obres, sinó que sovint els utilitzaven quan calia aixecar la moral dels reclusos i aplacar els ànims, davant la desesperança i la por que regnava a la presó per les condemnes a mort. Segons explicava Isidre Vicens en una entrevista recent, l’endemà d’haver realitzat afusellaments de presos, el director de la presó els feia representar una obra de teatre, per tal d’aixecar una mica l’ambient. Ell mateix considera que això no era fer teatre, sinó que ho feien obligats.
Val la pena recordar
Durant aquests anys grisos en què la Presó Provincial de Girona va estar ubicada a Salt, la història del penal estigué estretament lligada a la instauració del règim franquista al nostre territori, ja que la presó del Veïnat albergà una gran quantitat de presos polítics. Acusats dels delictes de “rebelión militar” o “auxilio a la rebelión”, es tractava en realitat de condemnes polítiques, pel fet d’haver estat militants o simpatitzants de les forces d’esquerra durant els anys de la República i la Guerra Civil. L’allau de presos fou molt intens sobretot els primers anys de postguerra, tanmateix, deu anys després de la fi del conflicte bèl·lic, molts dels presoners encara eren acusats d’aquestos mateixos delictes.
De l’any 1939 al 1945, quan la repressió política va ser més cruenta, molts d’aquests presos polítics van ser depurats. Se’ls jutjava sense garanties i sense possibilitat de defensa, mitjançant judicis sumaríssims de consells de guerra, i se’ls condemnava a mort en base a denúncies que no comptaven amb cap mena de prova concloent. Les xifres d’aquest crim són esfereïdores: a les comarques gironines, 571 ciutadans van ser afusellats, la majoria d’ells de matinada a les tàpies del cementiri de Girona, vint-i-quatre dels quals veïns de Salt.
El 1967 l’edifici de la presó va ser enderrocat i esborrat definitivament del mapa de Salt; al seu lloc van construir-hi un bloc de pisos. Sota les runes dels murs van quedar soterrades les històries de milers d’homes i dones, tant presos comuns com polítics, que van deixar anys de la seua llibertat en aquest penal. Són històries tràgiques i terribles, de por i violència, però també històries d’ideals, de supervivència i esperança. Tots ells formen part de la història del nostre poble, de la història dels vençuts, d’aquells qui van viure la vida com una lluita i que val la pena recordar.
FONTS:
Records de veïns de la presó.
PRAT I PONS, J. Sumaríssim d’urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Pinyol). CCG edicions, 2010
PRAT I PONS, J. Isidre Vicens, inèdit
ROS, J. Salt. Recull gràfic 1880-1965. L’Abans, 2004
CLARA, J. Per una biografia de Josep Pallach. Documents dels anys 1944-1946. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 1993
Sumaríssim 1939-1945. 70 anys dels primers consells de guerra a les comarques de Girona. Generalitat de Catalunya, Arxiu Històric de Girona, Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, 2009
ESPIGULÉ I LLOVER, M. Mi serenidad en estos momentos es la inocencia. Miquel Espigulé i Plana (1910-1940). INS Montsacopa, 2012
MIRAMBELL I BELLOCH, E. El primer centenari de les adoratrius a Girona. Revista de Girona, nº 151, març-abril 1992.