La sacsejada dels resultats electorals de les últimes eleccions encara porta cua. La irrupció de candidatures ciutadanes i el retrocés dels partits que fins ara s’havien repartit les quotes de poder als municipis, fa evident que alguna cosa està canviant.
La crisi i la tediosa hegemonia tradicional del bipartidisme probablement han influït en el fet que l’avorriment i la no-implicació en política s’hagin transformat en desig de canvi. I aquest desig s’ha concretat en noves opcions de vot que han ampliat el ventall i regenerat els aires. A molts llocs feia pudor de resclosit.
Segurament aquesta pudor de resclosit té a veure amb quelcom que supera les fronteres del nostre municipi. La crisi econòmica que hem estat vivint els darrers anys ha posat de manifest les vergonyes del sistema i segurament, ha acabat exercint com a detonant d’una profunda crisi del règim del Regne d’Espanya que emana de la Constitució del 1978. Tot allò que se’n deriva i que el sustenta està en crisi. En aquest sentit, és possible que la lluita per l’emancipació nacional i social de Catalunya pugui ser la palanca que faci possible el canvi.
Salt no podia ser menys i també ha triat emancipar-se de la política de sempre. Els ciutadans han canviat substancialment la orientació del seu vot: tant que el partit del nou alcalde no tenia ni representació en les darreres eleccions. De no ser-hi a governar!
Aquest relleu ha vingut acompanyat amb una promesa clara de canvi. Primer, en la manera com s’ha exercit el poder durant els darrers anys i, segon, en l’orientació de les prioritats polítiques de l’Ajuntament. Promeses que de moment sonen a música celestial ja que venim d’on venim, és a dir, de les antípodes d’un Ajuntament amable, dialogant…
Els que volem participar de la vida cultural del poble i aportar el nostre granet de sorra a la millora i al creixement del teixit social de Salt ens hem trobat molt sovint amb un mur de desconfiança. I això no és bo per a ningú. El poble, l’hem de construir entre tots, Ajuntament inclòs!
Potser és l’hora que canviïn els rols.
Potser és l’hora que els ciutadans proposin i l’Ajuntament doni suport.
Potser és l’hora de passar de l’ordeno y mando al “parlem-ne”.
Potser és l’hora que davant la injustícia i la pobresa optem per aturar-nos i buscar solucions, en comptes de passar de llarg i fer com si res.
Potser és l’hora de donar valor a allò que ens farà forts: la cultura, l’educació i la solidaritat.
Potser és l’hora de tantes coses que no hi caben en aquest petit editorial.