Et podries presentar?
Carles Vidal i Ramos, nascut a Salt el 1979. Tot i que porto uns anys vivint en altres pobles propers, segueixo molt actiu amb la vida de la vila. M’encanta Salt i estic molt orgullós de ser saltenc.
Explica una mica la teva trajectòria musical.
Vaig començar a tocar la guitarra als 14 anys. Als 16, vam formar el primer grup de hardcore i punk, Smooth, i vam gravar una maqueta ReadySteadyGo! (1998).
Amb 17 anys vaig entrar a tocar amb Without, també en l’òrbita del punk rock. Vam editar tres treballs discogràfics: Limousine (1999), Crei Songs (2002) i Without (2005), i vam tenir la sort de tocar per tota Espanya i compartir escenari amb grans bandes. Arribat un punt però, volíem fer altres coses i vam creure més sincer desfer Without i muntar un nou grup.
També vaig tocar la guitarra amb Bikini Summer, un grup de hardcore cafre amb qui vaig gravar el seu segon disc Radiographic Souvenir (2006).
Desfet Without, vam formar Miau Miau, una banda de rock electrònic amb què vam editar dos treballs Miau Miau (2006) i Sístole/Diástole (2010). Vaig aprendre-hi molt com a músic. Ens vam dissoldre amistosament el 2010.
Perquè un dia et vas posar a tocar la guitarra i a cantar? I per què et vas posar el nom Tom Hagan?
El nom de Tom Hagan va sortir de la marca d’una camisa hawaiana. Al llarg dels anys i projectes, sempre vaig anar fent cançons paral·leles en solitari. A partir del 2008, vaig començar a plantejar-m’ho de manera més seriosa i, el 2009, vaig gravar el primer treball Carlitos Buey (2010). Era el primer cop que estava sol en un estudi i podia fer el que em donés la gana. Cada cançó sembla d’un estil diferent, no és que ho faci expressament, és que jugo amb els temes treballant amb diferents sons, estils i músics i em queda així. L’any següent va aparèixer Carlitos Ferrocarril (2011) i ara estic acabant el que serà el tercer disc.
Als primers concerts en solitari sonaves 100% acústic i força més relaxat que ara, has tornat a les andades? Necessites l’adrenalina del rock i del punk?
Vaig començar en solitari com a manera d’expressar la meva part més relaxada i sensible però, com que fa temps que no tocava amb cap banda, suposo que m’han entrat ganes de tornar a fer el gamberro amb la guitarra. Els temps que corren també ajuden a tenir més mala llet i tenir ganes de descarregar-la amb una actuació més rock… Però és un divertimento, no seguiré per aquest camí.
Pots presentar els companys que toquen amb tu? Com us vau conèixer, amb els membres del grup actual?
M’acompanyen l’Óscar Martínez a la bateria i en Ricard Humet a la guitarra i el baix, ells són els Sweet Lies. Els dos són companys d’antigues formacions. Voldria agrair, també, a tots els músics que han col·laborat en l’enregistrament dels discs i al productor Xebi Salvatella.
On heu tocat? De quins bolos guardeu un record especial?
Hem tocat sobretot a Girona i Barcelona, també a Madrid. Un dels concerts del qual guardem més bon record va ser el de Girona Pirata l’estiu de 2011. Vam tocar al terrat d’un pis particular de Girona, un petit espai on s’hi van congregar unes 30 persones, que van estar súper atentes i participatives durant tot el concert.
Tens vincle amb Salt? Penses que, a Salt, la música pot aportar alguna cosa per acostar més a la gent?
Sí, segueixo molt vinculat a Salt: hi tinc la família i hi treballo de tant en tant.
La música pot ajudar molt a acostar la gent. El llenguatge musical és molt fàcil de posar en comú. Tothom pot acabar entenent un ritme diferent al teu i intentar combinar-lo amb la teva melodia. La barreja d’estils musicals et fa entendre una mica millor, a partir de la part que ja coneixes, com és l’altre i apreciar allò que aporta.
Fes alguna proposta de millora (si t’atreveixes).
Jo apostaria per promocionar nous artistes locals. Gent jove, però jove de debò (d’entre uns 18 i 25 anys) nascuda i criada a Salt, que segur que pot aportar una visió molt personal i enriquidora de la societat en què vivim.
Proposa 4 grups per a la festa major (a part de Tom Hagan, és clar).
Very Pomelo, Pepet i Marieta, Los Fulanos i Rancid.
De què parles en les teves cançons?
A les meves cançons sovint parlo de mi i del que sentia en un moment donat. No tot el que canto és real, però sí que sovint sorgeix d’alguna sensació que he sentit en primera persona. Espero que a partir d’aquí algú es pugui sentir una mica identificat i fer-se una mica seva la cançó.
Digues el que vulguis!
M’estimo molt Salt, però els que cremen cotxes i els que voten a Plataforma per Catalunya se’n poden anar a la merda.