Tots tres formen part de l’assemblea de l’Ateneu Popular de la Coma Cros. En Xevi Vilardell és membre dels Diables, entitat que té un espai a la Coma Cros. Narcís Badosa és director de la Xarxa de Centres Cívics de l’Ajuntament de Girona. Judit Font és la coordinadora de projecte de l’Ateneu Popular de Nou Barris a Barcelona. Debaten amb nosaltres el perquè de l’assemblea i el model de gestió proposat per l’assemblea de la Coma Cros.
Text: Júlia Olcina i Laure Duplay
(fotos: Laure Duplay)
XEVI (X)- L’entitat en la qual estic jo, que és Diables, porta deambulant per onze locals diferents a Salt; aleshores, tenir un local on caure morts era imprescindible. Quan vam anar a parar a la Coma Cros, la idea era que s’engegava una factoria cultural i, si s’hagués respectat l’essència del que es va establir en aquell moment, hagués sigut molt maco. Era un espai on hi havia elements, material i espais comunitaris. Però això, amb els successius governs municipals, s’ha pervertit. L’espai que ha quedat com a factoria cultural ha acabat tancat i s’ha donat la clau a diferents entitats, que és una manera de funcionar, però potser no és la millor mirant el panorama de l’associacionisme que hi ha dintre del municipi. Per tant, crec que l’ideal seria recuperar l’essència del fet de compartir, que les coses siguin col·lectives, que no sigui un ús privat i que tothom pugui arribar a fer ús i treure profit d’un equipament o d’uns serveis municipals.
JUDIT (J)- Jo penso, com a veïna de Salt -fa dotze anys que hi visc-, que no hi ha hagut espais de trobada d’aquest associacionisme tan ric ni tampoc per a la gent veïna del poble. Llavors quan comencem a treballar per això, mirem cap a la Coma Cros i veiem que tenim no sé quants metres quadrats que són nostres, per dir-ho d’alguna manera, són dels saltencs, que estan compartimentats i cedits en usos exclusius. Llavors, això no només és una necessitat col·lectiva no resolta, la d’espais socials de proximitat, de territori, amb entitats que queden fora, sinó que alhora hi ha una altra cosa que per mi és la clau: que no hi ha projecte. Si aquest equipament és una suma d’entitats que comparteixen un espai seria un hotel d’entitats, però no hi ha un projecte, ni de gestió, ni de dinamització, ni de com volem que aquest equipament impacti en el poble amb la seva activitat, ni com volem que la gent hi participi . Llavors, aquestes diverses absències juntes d’alguna manera justifiquen que la gent comencés a treballar des de l’assemblea Espai Salt i després amb la proposta d’ateneu. Amb el potencial que tenim a Salt a nivell organitzatiu i a nivell associatiu i amb les de ganes de tirar-ho endavant, la ciutadania i les persones estem més ben posicionats en aquest moment per gestionar-ho de manera comunitària que l’Ajuntament.
NARCÍS (N)- Jo en el model tinc lleugeres diferències. Tot i que penso que el model comunitari és el que s’ha d’aplicar, em sembla que seria bo un model mixt. Potser perquè vinc de l’Administració pública, penso que és bo que hi hagi implicació de polítiques públiques i socials, i més en aquest cas a Salt, on hi ha una societat pobra i molt primària, amb molts nivells de benestar social encara per conquerir. El que veig també és que segurament s’ha errat el model des del principi. Podríem parlar d’uns dotze anys de Coma Cros? Són molts anys políticament parlant i després de tres mandats encara estem amb vuit o menys entitats a dintre. Com és possible això? D’altra banda, penso que sovint posem molt d’èmfasi en la crítica als governs, i és veritat, però penso que l’associacionisme també ha de canviar: ha estat un associacionisme molt tocat per un determinat tipus de societat capitalista quant als valors, que tendeix poques vegades a fer coses junts. La societat civil ha de començar a agafar aquesta empenta, hem de procurar que hi participi i s’hi involucri al màxim, però també s’ha de reeducar, no?
JUDIT- És clar, una experiència com la gestió comunitària de l’Ateneu permetria això, o sigui, permetria que una sèrie d’entitats, gent del carrer, veïns i veïnes es posessin a treballar junts per un projecte compartit, però no només per un interès o per un objectiu determinat, sinó per un projecte que a més a més construiran col·lectivament i cadascú en el nivell d’implicació que vulgui, no?
NARCÍS- I és legítim. Penso que qui s’ha d’encarregar de la dinamització d’aquest nou model hauria de ser una assemblea. Però els equipaments també tenen cultura i aquest té una cultura nefasta. Té uns valors, com deia en Xevi, privatius, té uns valors molt clientelars, i això, en aquests dotze anys, pesen. Tot i que hi ha des de fa gairebé dos anys un moviment que ha estat impulsant iniciatives i d’alguna manera ha intentat provocar un nou model, les adhesions han sigut poques, perquè moltes entitats ja tenien el seu local i hi havia un sistema de relació amb l’Ajuntament molt clientelar que adorm una mica aquestes iniciatives. Això d’una banda. Però d’altra banda, jo penso també que el que convé, sobretot per part de l’Ajuntament, és que totes les polítiques socials creixin. Aquest equipament pot ser un referent, però penso que hi ha d’haver-hi una xarxa d’equipaments de barri, un conjunt, i com més proximitat millor. Jo seria partidari que el tècnic o la tècnica que sigui contractada per l’Ajuntament, que estigui a disposició d’aquesta assemblea, però que pugui fer moments de xarnera, si arriben subvencions… En definitiva, estic per una gestió mixta.
X- Trobo que el model assembleari és el model que suma i que implica. El sistema de delegació, on jo delego i tu m’ho fas, està una miqueta en caiguda justament perquè el que has delegat no acaba complint mai les expectatives del que tu esperaves que es portés a terme. La nostra entitat, per exemple, ha viscut molt aquest model assembleari o autoorganitzatiu: de fet va néixer de quatre joves que es van començar a organitzar. Per tant, aquesta autoorganització i aquest empoderament de la gent de baix perquè siguin capaços de moure’s sense tenir ningú molt més amunt que els regeixi, és maco i il·lusiona. I la il·lusió és una força que a vegades es manté i és el motor de les persones. El model assembleari es tan i tan obert -tothom hi pot participar- que crec que és la manera més bona per treure aquestes ganes que hi havia de tenir un centre cívic. Al primer moment, per poder-ho obrir a tothom, l’assemblea seria una suma que convidaria més que la gent hi participés.
J- Tot això ho estem dient perquè pel que fa a la gestió d’un equipament sociocultural com seria la Coma Cros, trobaríem diversos models. D’una banda, la gestió directa municipal, com podria ser per exemple el cas de Girona, on la xarxa de centres cívics es gestiona directament per l’Administració. I d’altra banda, hi hauria l’autogestió. Fins i tot a Salt hi ha hagut tradició, a La Maret, en què la ciutadania s’organitzà i ocupà un espai. Llavors, en la línia entre aquests dos extrems hi ha molts talls intermedis. Hi hauria, per exemple, equipaments gestionats per un ajuntament però que tenen un consell ciutadà, o hi hauria espais que s’han ocupat i que ara mateix tenen una cessió, com seria Can Batlló a Barcelona, que és propietat de l’Ajuntament i hi ha una cessió de l’espai a les entitats que hi són, però no hi ha subvenció, sinó que les mateixes entitats i persones ho gestionen i generen els seus propis recursos. Hi ha altres models intermedis, com per exemple el de l’Ateneu Popular de Nou Barris, en què l’espai neix a iniciativa ciutadana, l’Ajuntament adquireix la propietat i, per tant, és el titular i fa un conveni de gestió amb la mateixa entitat que havia iniciat en el seu moment la recuperació de la fàbrica i, a partir d’aquest conveni, que també té subvenció econòmica, aquella entitat el gestiona… El model que demana l’assemblea de l’Ateneu probablement està més a prop de les fórmules autogestionàries, perquè diu que una assemblea formada per entitats i persones és l’òrgan que pren les decisions sobre aquest equipament, però també diu que això no ho vol fer sola, perquè l’equipament és de l’Ajuntament, és públic, és de tothom i, per tant, hi ha d’haver una tutela pública. Quan hi ha hagut discussions amb l’equip de govern actual, constantment s’ha qüestionat que, si l’Ateneu es gestionés per una assemblea i per unes entitats, què passaria amb les que no hi volen prendre part? Doncs no passa res, podran entrar i sortir sempre que vulguin i el dia que vulguin decidir coses que vinguin, i el dia que no vinguin, doncs, no podran decidir les coses però podran prendre part de tot el que vulguin. De fet, el projecte l’haurem validat en un lloc que es diu ple municipal, o sigui, més legitimitat i més reconeixement no pot tenir. Que una assemblea ho gestioni no treu garanties democràtiques. O ara l’Ajuntament els ofereix més garanties de decidir coses?
17190 Universalt- Estaria bé fer un enfocament cap als fets concrets i explicar una mica com, si algú que està en una entitat i vol implicar-s’hi o hi vol entrar, ho pot fer ara i com es podria fer en aquest projecte, en aquesta idea?
X- Des del punt de vista d’una entitat sí que voldria que l’Ateneu fos respectuós amb les particularitats de les entitats. Cada entitat té les seves punyetes i pot ser que hi hagi dues entitats que estiguin tocant exactament el mateix tema però que tinguin dues maneres de treballar diferents. Llavors sí que hi ha d’haver una feina comuna perquè qui hagi de fer servir l’equipament tingui en compte que allò és comunitari i que no es pot atendre sempre tota la gamma de colors de tothom, però el fet que es puguin respectar una miqueta les característiques i la idiosincràsia d’aquella entitat fa que també se senti més ben acollida. Hi ha entitats que amb poca cosa, amb poc espai, poden passar i d’altres, potser perquè necessiten, com nosaltres, treballar amb volums grossos i amb pirotècnia, doncs potser no és tan fàcil encabir-les. Per tant, jo crec que s’hauria de passar per una fase d’escoltar a tothom qui vulgui participar-hi i que hi pugui dir la seva per acabar confeccionant el dibuix de les necessitats del que hi ha d’haver. I a partir d’aquí, jo crec que hi haurà una base prou plural com perquè qui vingui a més a més i no s’hagi sumat a aquesta fase inicial s’hi senti còmode.
J- Mira jo m’imagino, concretant, que la Coma Cros ha de ser un espai que tingui una porta d’entrada cada dia oberta. No sé amb quin horari, des del migdia fins al vespre o si fos també al matí encara millor, perquè a més a més hi ha centres de formació aquí: hi ha l’ERAM, la biblioteca… Ha de ser un lloc viu per a la gent que ve a la Coma Cros fins i tot per fer-hi altres coses. Hi ha d’haver algú que et rebi, una cara que et rebi, algú que et pugui informar que avui hi ha això, demà hi ha això altre… Hi ha d’haver un punt de trobada, que sigui un bar, perquè som així, som mediterranis i necessitem una barra i una beguda i menjar, si pot ser, també. I només això té molt de valor, perquè ara mateix només ho tenim en l’àmbit privat dels bars privats. Hi ha d’haver espais on tant les entitats que hi tenen la seu com les que no hi tenen la seu però hi volen fer una activitat vinguin, entrin, surtin. I si necessiten un espai, puguin venir i no calgui fer dues-centes gestions prèvies i ni necessitar la firma de tres o quatre persones ni que ho hagis de notificar un mes abans. Això és el que jo penso que ha de canviar i que qui pugui gestionar això sigui la mateixa gent que es troba aquí, que és la que ho vol i a qui li ve de gust. Com? Ens trobem un cop al mes i anem veient com ho gestionem, i això és l’assemblea: la gent que hi participa, més la gent que hi passa, més la gent que té interès per fer-hi alguna activitat concreta. Es fa un calendari súper xulo, que no té gaire complicació, d’espais i d’horaris, i es fa una programació de trimestre o es fa una programació amb un cicle anual d’esdeveniments. El dia que això passi ja hi haurem guanyat molt! Per mi la Coma Cros no és un objectiu ni és una finalitat, per mi la Coma Cros, l’Ateneu, és un instrument, perquè el dia que fem això a fora també passaran moltes coses. N’estic convençuda, perquè, quan la gent està organitzada, es troba, té idees, crea col·lectivament, tot l’entorn també es veu beneficiat perquè tindrem més capacitat de canviar el que tenim a fora del poble. Perquè ens haurem conegut, haurem treballat junts i haurem tingut idees i projectes i ja no mirarem només cap aquí sinó que mirarem cap a fora.
X- Crec que hi ha estaments de poder a qui no interessa que la gent s’autoorganitzi, que la gent es trobi i que la gent pensi perquè això provoca que la gent tingui idees. De vegades sembla que la societat et porti a no pensar i que només et posis davant la televisió i absorbeixis tot el que et donen. Que els espais siguin així de senzills i de dinàmics dóna peu a la gent i realment ha de tenir, com dius tu, una repercussió directa en el poble i en la societat.
N- Jo en la teoria ja hi estaria d’acord, però en el dia a dia no és tan fàcil com ho expliquem. Llanço un repte a Xevi, per començar: què passaria si existissin a Salt tres grups de diables i tots tres volguessin local? I ara n’hi dic una altra a la Judit: en algunes assemblees ho hem vist, que sortien com deu cursos de ioga, per exemple, i jo me’n reia perquè en el dia a dia les coordenades físiques són ben senzilles, durant un espai de temps hi vénen unes persones i totes tenen la mateixa legitimitat. Fixeu-vos que més que d’un tema ideològic estic parlant d’un tema logístic.Hi insisteixo perquè no hi hagi dubtes en aquest sentit. Penso que l’assemblearisme segurament és l’única manera de tirar endavant, o la més ràpida, i voldrà dir també una sèrie de dinàmiques de formació de la gent. Fins i tot diria que s’haurà de crear la demanda i la participació. En aquest sentit, veig que la prova està que durant un temps relativament llarg hi ha hagut una dinamitzadora a la Coma Cros i anem a menys o ens hem quedat exactament igual. Per tant, fins i tot un model de gestió de centre cívic segurament tampoc no ha ajudat a massa res, perquè la gent encara ho veu llunyà. Insisteixo molt en el fet que s’hauran de buscar fórmules d’arbitratge, fórmules de relació.
J- No hi veig el problema, Narcís. Que la proposta sigui assembleària no vol dir que sigui ni més informal ni més caòtica ni més arbitrària en els seus criteris. El projecte inclou un conveni, que és una norma reguladora. A mi les normes no m’espanten, l’únic que dic és que les normes les posem nosaltres, que no ens les posi un altre. Necessitem normes? Fem normes, no hi ha cap problema! Comencem amb el que tenim, ja hi ha gent a l’Ateneu, perfecte, i què tenim? Qui hi ha ara mateix? Quins espais està utilitzant? Respecte màxim a qui ja hi és, però tinguem la capacitat d’incorporar, anem a generar les nostres normes i a partir d’aquí funcionem.
N- Jo crec que la història de l’equipament té un pes, però no penso en això ara, penso com si féssim cau i net, com si la Coma Cros s’aixequés de nova planta i partíssim d’un model assembleari. Aquest element de “tot el que pensem ho podrem fer”, que pot suscitar la idea, té límits. Jo, després de portar equipaments públics durant catorze anys, amb un model municipal però en el qual entre el 60 i el 70% de les activitats les organitzaven les entitats, he vist que hi ha límits en aquest sentit. I només aviso que si des de bon començament no es creen una sèrie de dinàmiques que siguin el màxim de transparents i democràtiques, acabes tenint un predomini d’unes activitats per sobre les altres: sobre les edats, sobre tipus de grups, sobre tipus de formats… Només aviso que ara és un moment en què és important començar i que val la pena que quedin clares aquestes qüestions. Engegar i que es comenci a omplir sense un ordre podria ser en el futur anquilosar una dinàmica.
X- Tampoc no ens hem d’encallar. Tampoc cal veure la Coma Cros en un futur d’aquí deu anys i projectar-la i no sé què passaria si hi hagués tres grups de diables… Segurament la foto de l’Ateneu si comencés demà serà diferent de la d’aquí a un any i de la d’aquí deu anys i l’assemblearisme permet aquesta dinàmica més canviant, més que no pas l’Administració. Per tant, cal arrancar amb una base suficient, però arrancar, i que de mica en mica això sigui canviant i que pugui ser capaç d’absorbir noves coses i d’anar modelant-se amb el temps. Perquè el temps també fa que la gent canviï, que les entitats canviïn i que la manera de funcionar canviï. I aquesta manera canviant no ha de ser un caos, ha de ser ordenada, amb unes normes, clara però fàcil de canviar.