Hem estat cruels, tots plegats.
Encara no sabem avenir-nos-en.
Hem estat
extraordinàriament cruels, tant
que se’ns hauria de caure la cara de vergonya.
Se’ns hauria de caure la cara de vergonya.
Se’ns haurien de caure la cara i els queixals.
Se’ns haurien de caure les dents i les genives.
Se’ns hauria d’anquilosar la llengua.
La llengua tanmateix es rebolca per la boca;
es rebolca com un llimac epilèptic.
Es rebolca la llengua pel fangar gris de la boca
com si en fos el diable el seu paràsit.
La llengua es rebolca pel fangar gris de la boca
fins que acaba rebentant la paret tova dels llavis
i surt, com una bestiola serpentina,
com un espantavelles, escopint negres llengots.
Escup negres llengots que puden com les femtes.
Escup la llengua negres
llengots que són un crit.
Llengots que ens adulteren
la fina pell del rostre,
que ens donen l’aparença
d’un ésser monstruós.
Nosaltres ho guaitem sense saber avenir-nos-en.
Nosaltres ho guaitem tremolant
dins del mirall.
Joana Ramos Llosa
Col·laboració de “El llop ferotge” http://el-llop-ferotge.blogspot.com