El dia 1 d’octubre és un dia que recordarem sempre. Nosaltres vivim molt a prop d’un dels col·legis electorals de Salt i vam participar de tota la jornada. En el nostre cas no era pas una novetat ja que sempre hem fet d’apoderats, menys en una ocasió per qüestions de salut, i hem estat a totes les eleccions que s’han fet. En aquesta ocasió, ja el dia abans alguns dels voluntaris que es preparaven per defensar les escoles ens van picar al timbre per preguntar-nos si podien fer servir el nostre balcó com a lloc d’observació per col·locar-hi una càmera per, si passava res, tenir-ho enregistrat. Vam dir que sí de seguida i que no teníem cap inconvenient que vinguessin abans de les 5 del matí perquè igualment ens haguéssim aixecat a aquesta hora per fer el que convingués!
A primera hora del matí va arribar la sorpresa. Ens va produir esgarrifances i ens va deixar molt mal cos veure les imatges dels cops per televisió. De seguida ho vam comentar als voluntaris que eren a casa i tothom va quedar esglaiat de com podia ser que estigués passant allò, però tothom es va quedar a defensar les urnes. L’altre moment que ens va impactar força va ser l’estona en què van haver de venir alguns mossos perquè hi havia un grup d’extrema dreta que semblava que volia venir a increpar la gent de l’escola. Però, per sort, finalment no va passar res.
Ens esperàvem que la jornada fos més o menys com va ser. Teníem clar que tots els independentistes anirien a votar, peti qui peti, però segurament també hi va haver molta gent gran que finalment no va anar-hi per por després de veure per televisió les garrotades que s’estaven produint en algunes escoles. Estem convençuts que van faltar alguns vots. Tot i que a Salt no va haver-hi intervenció policial, després d’hores d’emoció i tensió, es va decidir reagrupar les urnes a l’Ajuntament. Nosaltres ja no hi vam anar, dúiem moltes hores en peus! Però vam seguir la jornada des de casa.
Hi va haver referèndum i el vam guanyar, la tristesa és que l’Estat espanyol no ho reconegui. I si se n’hagués de fer un altre, encara que fos amb les mateixes dificultats, tornaríem a participar-hi. No vam tenir por. Teníem claríssim que aniríem a votar. Per nosaltres l’1 d’octubre va ser un dia esperat des de pràcticament tota la vida, i ara és una qüestió de temps que es reconegui. Les detencions que s’han produït després són totalment injustes. Europa hauria de denunciar-ho i fins i tot plantejar-se l’expulsió d’Espanya de la Unió Europea, perquè s’ha vist clarament com la policia nacional és una policia política, continuació del franquisme, i com ens trobem en un estat d’excepció. Però Europa, així com personalitats que s’haurien d’haver posicionat com és Miquel Roca -suposadament vinculat al catalanisme- no han obert boca per res. Això ha demostrat que alguns són un frau com una catedral.
Però més enllà de tot això, el record que més ens queda de l’1 d’octubre és el de veure l’alegria de molta gent que anava a votar, sobretot molta gent gran que pensava que mai podria participar en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Ni nosaltres ens ho haguéssim pensat mai, i encara ens emocionem al recordar-ho.
