L’1 d’octubre va ser un dia ben especial: un manyoc de sensacions contraposades.
D‘una banda la tensió acumulada dels darrers dies i sobretot la nit abans van omplir-nos el cos de nervis. Alguns s’havien entestat a fer-nos creure que allò que estàvem fent era dolent i no teníem gens clar fins on podien arribar les conseqüències.
Ens tranquil·litzava, però, veure que molta gent que hi estava disposada i participava en l’organització. Així que vam decidir quedar-nos a dormir a l’escola del Pla amb nens inclosos per aportar el nostre granet de sorra i “vetllar” pel nostre col·legi electoral.
El diumenge ens vam llevar molt d’hora, estàvem cansats… Dormir al terra d’una escola no es el millor lloc per descansar. La xocolata calenta ens va refer.
De mica en mica la incertesa s’apoderava de l’escola: quan la votació quedava aturada pels atacs informàtics… o pels cops i les bufes que començava a rebre la gent en diferents col·legis d’arreu. Les imatges eren esgarrifoses i vam decidir allunyar els nens i situar-los al parc del davant de l’escola.
Vam arribar fins i tot a planificar com amagar les urnes en cas que vinguessin els nacionals: dos sentinelles vigilaven des del passeig d’Olot i dues persones sortirien corrents per la porta del menjador de l’escola i les llençarien per sobre el mur del camp de futbol. No estàvem disposats que ens robessin els vots ni la dignitat.
La il·lusió va anar guanyant força un cop acabada la jornada i començat ja el recompte, però la ràbia i la impotència que ens provocaven les imatges, més pròpies d’un règim totalitari i dictatorial que no pas democràtic, ens van fer un nus a l’estomac.
Tanta gent exercint el seu dret a vot, neguitosa, indignada, involucrada i il·lusionada… Dos milions de persones… Dos milions de raons a tenir en compte.
