Els dies previs a l’1 d’octubre vaig agafar un bronquitis que m’impedia desenvolupar la meva vida quotidiana. La vigília de les votacions moltes persones, inclosos molts amics, alguns familiars i la meva pròpia parella van optar per passar la nit als col·legis electorals per tal de defensar les urnes davant una eventual intervenció policial. Personalment vaig haver de declinar aquesta possibilitat a causa del meu estat de salut. Després de passar una mala nit, enfebrat i amb tos, em vaig incorporar al llit i vaig rebre les primeres noticies de les càrregues al mòbil. Davant d’això, vaig optar per abrigar-me, prendre la medicació i sortir al carrer a votar i a fer costat a la meva gent en defensa del procés de votació.
En arribar al col·legi, la cua per votar estava aturada degut a problemes informàtics. L’espera va ser tensa però animada i, un cop vaig votar, el primer que vaig fer va ser fer pública la meva imatge dipositant el vot i la meva orientació: vaig votar no.
Entenc que un referèndum és una pugna entre dues o més opcions, que totes són legítimes i que en una situació normalitzada, cap opció hauria d’anar vinculada a la naturalesa del propi referèndum. La presència de gent votant «no» amb normalitat era imprescindible per legitimar l’1-O.
D’altra banda, també era la meva voluntat aportar una dosi de realisme sobre la composició de la societat catalana. La victòria massiva del «sí» era un fet previsible, però no puc compartir la imatge d’un president afirmant que el 80% dels catalans han votat per la independència quan tothom sap que la realitat és molt més ajustada, i cap procés de construcció nacional és legítim si no té present de forma acurada la realitat social del territori de la nació que es pretén construir. Hagin votat o no, aquest 40% i escaig de catalans que estan en contra de la independència, no marxaran enlloc l’endemà de l’eventual proclamació de la república.
Un cop dipositat el meu vot, tocava defensar-lo. Si la policia estava trencant ossos a cops de porra, jo en tenia 240 a disposició de la defensa de les urnes, com en el seu moment vaig fer en defensa dels desnonats organitzats a les PAH, o d’altres mobilitzacions.
Afortunadament, la policia no va arribar a la nostra vila que, per seguretat, va centralitzar totes les urnes a l’ajuntament. A les 20.00h, entre un ambient d’indignació i por, però també d’alegria i satisfacció per la culminació d’un dret assolit, es van tancar urnes amb un 40,5% de participació. Salt havia votat.
